Hoy es 1 de junio y se habla de
sanidad
medioambiente
contaminación
industria
correctiv
francisco camps
COACV
ayuntamiento de valència
pisos turísticos
valencia
Puerto de Valencia
Ampliación Puerto
Pativel
Ley de Costas
No escriure del virus pot ser interpretat com una boutade. O una inoportuna invitació, almenys, a la nostàlgia del temps, aquell en què eixíem, passejàvem, féiem vida social… Potser és necessari, saludable i fins i tot terapèutic escapar del bucle en què estem immersos, però és difícil. Tampoc és senzill com a lectors introduir-se en històries que no estiguen vinculades amb la nostra gran preocupació, des que ens alcem fins que ens gitem. Cal intentar-ho, en tot cas, a poc a poc. La vida, siga com siga, acabarà obrint-se camí.
Ha mort Uderzo, el pare d’Astèrix i Obèlix, però a penes li dediquem una mirada, de gaidó. I acceleradament tornem als testimonis i les notícies que ens confirmen el malson, l’escenari bèl·lic, el confinament, l’allau de dubtes sobre el futur. Ansiem respostes i bones noves. Les sanitàries, sobretot. Temps hi haurà de resoldre les incògnites de la postguerra, de la nova geopolítica planetària i de les conseqüències per als ciutadans d’a peu. I no obstant, ansiem respostes. Vivim amb ànsia cada instant. I encara hi ha qui pregunta a quin sant han deixat oberts els estancs.
Potser el virus ens deixa eixuts, ens destrossa la capacitat de concentració i de discerniment. Potser només és que el món ha detingut el seu ritme frenètic i ara els humans, trets del context habitual, pareixem cansats, lents, dispersos i apàtics, malalts d’astènia primaveral (sí, ja estem en primavera). I tot açò ens alimenta un cert pessimisme. Parles amb uns i altres. La mitat tenen el virus o creuen tindre’l. I esperen. A fer-se un test o a que els passen els símptomes, amb la vida en un recés. L’altra mitat viu atacada per l’ànsia, cavil·lant quan el tindran o visualitzant un futur apocalíptic. “Si el problema no té solució, no cal preocupar-se. I si en té, tampoc cal”, diu el proverbi, precisament xinés. El bitxo ha assaltat els merlets del jo, que pensàvem invulnerables i ens ha despullat. Se’ns han quedat al descobert la por, l’ànsia i l’estrés, que ens debiliten el sistema immunològic.
La valentia i la temprança tenen premi, però els vaticinis dels gurús de l’economia són terribles i difícils d’encaixar per a una immensa majoria de la ciutadania. També, per descomptat, les escenes de mort, aflicció i pena. Els vells emparats només per la carícia generosa d’una infermera abans de morir. La tristor i la ràbia. Pense en Ryszard Kapuściński, el gran croniste de la segona mitat del segle XX. Quin segle i quanta tinta tenyida de sang! Les seues obres mestres no traspuen ànsia. Ni por. Ben al contrari. Transmeten veritat i força. Cal ser valents. Com ell, per a enfortir amb el relat honest l’ànima dels supervivents. Com la infermera anònima que estreny la mà del moribund i ens fa plorar d’emoció i tindre esperança. Cal ser valents, com molts dels que estan anant-se’n, que sentiren les bombes damunt dels caps, de xiquets, i tiraren avant. Cal ser valents per a endreçar i reparar la nau, quan passe la tempesta. Per a que de les cendres puga renàixer un món millor, més just.