X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 28 de mayo y se habla de Goerlich CVMC caso valmor OLIVA
GRUPO PLAZA

semblança

El Bernat Capó més íntim que he conegut

15/03/2017 - 

BENISSA. Bernat Capó, llavors regidor de Cultura, era un home alt i ben paregut, amable en el tracte i seriós amb els assumptes importants, quan jo el vaig conèixer l’any 1985 i aquest ha estat sempre el seu caràcter. Aquell any, jo era professor de valencià a l’institut de Benissa i el regidor a qui coneixia pels seus llibres em va fer saber que volia projectar a l’àmbit acadèmic benisser els premis “25 d’abril” que ell havia creat amb Pere Cabrera pocs anys abans. Vam parlar i ens vam entendre de seguida, tanmateix les circumstàncies administratives meues van tallar la nostra col·laboració immediata però no l’amistat ni cap dels projectes que havien de venir, sempre de la mà i per iniciativa de l’activista cultural que ens acaba de deixar.

He dit moltes voltes que Bernat Capó ha estat un home generós i realista que ha sabut conjugar l’ambició legítima d’escriure la seua obra i l’aspiració altruista de forjar noves generacions d’escriptors compromesos amb el País Valencià. Una aspiració que abasta tant la literatura “per a adults” com el conreu i el foment de la literatura infantil; baste citar aquella preciosa col·lecció de “Contes de la Biblioteca” que ell mateix va encetar amb un relat seu, “Anna i la sirena” perquè els alumnes benissers d’infantil i primària la il·lustrassen en una acurada publicació de l’Ajuntament. El propòsit era, i ha estat en endavant, anar fent-hi passar escriptors —i escriptores, no caldria dir-ho— de Benissa i assegurar una plataforma més per al foment de la creació literària i artística en general.

Aquest era Bernat Capó, l’home que se sap baula d’una cadena que no pot ni deu trencar-se perquè ha de passar de generació en generació. Antologies com 9 Narradors de la Marina, Un pont al sud o Tan lluny, tan a prop no són res més que ocasions aprofitades per a crear plataformes on tothom del seu entorn geogràfic i no necessàriament ideològic amb vocació literària pogués donar-se a conèixer; ell les encapçalava, aquelles operacions, generosament, com un més, per rigorós ordre alfabètic, i després celebràvem junts, com una gran família la presentació i les alegries que dóna sempre, especialment als joves, l’aparició d’un llibre nou.

I no podem oblidar la vessant periodística a la qual va abocar també la seua vocació personal i social. La tasca de recollir ara mateix els milers articles publicats en periòdics per Bernat Capó és ben difícil, quasi impossible, però ell també volia “fer” periodistes i  ens hi va enxampar amb la bella aventura mensual d’El Poble de la Marina que va fundar juntament amb Pere Tur. Eren un duet incansable que, a més de treballar tots els aspectes del periodisme, també l’empresarial, pagaven mil pessetes dels anys vuitanta per col·laboració i encara quedaven diners per a reunir en un sopar multidudinari empresaris i mecenes, polítics, amics i col·laboradors. Només un “home bo” com era Bernat i com és també Pere Tur poden fer possible una harmonia semblant.

El Poble va morir de gosadia quan Bernat hi va instituir una secció que es deia “Bones noticíes”, ell sabia que les bones notícies són una recepta “periodística” poc recomanable i ho va advertir. Al número següent la notícia fou que El Poble ja no podia més, els fundadors ens ho van comunicar amb una carta i el taló de mil pessetes de la darrera col·laboració. Encara el conserve i no li ho podré dir mai a Bernat. Tant és, tenim els seus llibres i el seu exemple.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email