VALÈNCIA. “Tic Tac passa el temps, tic-tac com si res”. Deia Charles Darwin que qui es permetia malgastar una sola hora del seu temps, no havia descobert el valor de la vida. Aquesta és una comèdia musical que parla precisament de la importància “d’estar atent per viure el tic i el tac i el que passa entre mitges”, també tracta “la mort, l’odi, el perdó, l’amor, la traïció, la por i el desig”. Però és sobre totes les coses “una aposta per la ficció”, tal com expressen Carles Alberola i Rodolf Sirera, autors dels textos i de la història, juntament amb el treball del també autor Pasqual Alapont.
Tic-Tac és a més una producció “cent per cent valenciana”, que s’estrena aquest dijous 14 de gener al Teatre Principal de València, i fins al pròxim 7 de gener. Un espectacle que coproduït per la Diputació de València i l’Institut Valencià de Cultura pretén convertir-se en “un exemple de vertebració del territori”, a paraules del mateix director general de l’IVC Abel Guarinos. Transportant-lo així al Teatre Principal d’Alacant, al Principal de Castelló i al Teatre Serrano de Gandia, per ser la ‘capital cultural’ d’aquest any.
Pel que fa als aspectes econòmics, la seua producció ha tingut un cost de 270.000 euros, amb un 50% de participació per cadascuna de les parts. Es tracta a més, de la segona producció conjunta entre Diputació i la Generalitat després de la posada en escena de Happy End l’any passat.
Un treball a sis mans o el resultat de la creació de tres ments creatives. Per a Rodolf Sirera aquesta suposa la primera volta que escriu una obra teatral sense col·laborar amb el seu germà Josep Lluís, i hi és un “desafiament” degut que el musical “pot ser dels únics gèneres” que mai havia tractat.
Tic-Tac és “un vell somni fet realitat” per a Carles Alberola. Una història que va nàixer deu anys arrere i que “no es va tancar fins que va aplegar la proposta del Teatre del Poble Valencià”. Les aportacions de Rodolf Sirera i Pasqual Alapont van “ajudar a fixar” uns pensaments que versen sobre “un conte que conta un pare a un fill per a dir-li, bàsicament, que l’estima”. Segons indica el mateix Carles Alberola en el quadern escènic de l’obra, es parla de “la rendició entre un pare i un fill” i “l’enorme incapacitat que de vegades alguns creadors tenen per relacionar-se amb altres, fora del món artístic”. Una incapacitat que converteix les creacions en “l’única manera que tenen per fer-se entendre.” És per aquest motiu que El mite de Pigmalió, l’autor enamorat de la seua obra fins al punt de donar-li vida, hi ha estat “la gènesi del projecte”. Com que la ficció connecta amb allò que somniem, Carles Alberola ha volgut “reivindicar la necessitat” que tenim de nodrir-nos d’ella, “perquè mentre creguem en la ficció, mai no caminarem sols”.
Partint precisament d’aquesta última reflexió, en un primer moment el títol de l’obra girava al voltant de la frase ‘No caminarem mai sols’, no obstant finalment es va preferir l’actual Tic-Tac.
La representació teatral sorgeix de “la cristal·lització del treball” d’un equip prou nombrós on preval especialment “una aposta per intèrprets valencians de diverses generacions”, a excepció de l’artista canadenca Noemí Lira. Així, hi són 14 actrius i actors, els que pugen en cada funció sobre l’escenari: Josep Zapater, Noèlia Pérez, Ramón Rodenas, Carles Alberola, Silvia Rico, Manolo Maestro, Mary Porcar, Carmen Peinado, Ana Burguet, Víctor Lucas, Álvaro Báguena, Tony River, Cristina Fernández Pintado i Noemí Lira. Entre tots es destaquen paraules referents a ‘somni, regal o emoció’, i especialment per als més jovens, la definició de “repte personal”.
En Tic-Tac, la música es converteix en una part fonamental per al transcurs de l’obra, i així s’han encarregat que siga tant Josep Zapater com Noèlia Pérez, autors de les lletres i cançons. En aquest cas, la música “requereix diferents estils i colors”, degut que “va parlant de l’ànima dels personatges”. No és d’extranyar per tant, que es puga passar del tecno al jazz, “amb tota la naturalitat i sense que es convertisca en un popurri”, aclareix Noèlia Perez. D’ahí que hi haurà “diversos plànols” i “una partitura feta a mida” entre “tres dimensions des de les quals es mou musicalment l’espectacle: la realitat, la ficció i el deliri”.
Una volta resolta la dramatúrgia, la direcció i la composició del so, és el moment de crear la coreografia. Una tasca que hi ha anat de la mà de Cristina Fernández, qui estima haver “aconseguit crear un llenguatge comú” entre totes les manifestacions artístiques de Tic-Tac.
Obra de l'artista Man Ray
Cartell de 'Tic-Tac'Per a tota representació també resulta necessària la creació d’un cartell, ja que tal com apunta Carles Alberola, “és l’ADN de la història i serveix per a generar una expectativa prèvia en l’espectador, alhora que després permet entendre millor el que s’ha vist al teatre.” Ací apareix el nom de l’artista plàstic Manuel Boix, amb una feina inspirada en una de les obres del nord-americà Man Ray, en la que apareix un ull al mig d’un metrònom, però adaptant-la a la seua pròpia visió del temps, i amb la figura d’un rellotge d’arena.
L’espectacle musical ha sigut presentat aquest dimecres en una roda de premsa on Albel Guarinos ha fet saber a més, junt amb la presencia de la Diputada de Teatres de la Diputació de València Rosa Pérez Garijo, la futura gravació que és farà de Tic-Tac, resultat de la primera col·laboració interinstitucional amb la televisió valenciana d’À Punt, per a la seua futura emisió.
