X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

lletraferit

Bernat i Baldoví quan la sàtira es va fer foc 

Des dels inicis de les Falles elscadafals que es plantaven en els carrers del Cap i Casal estaven acompanyats decartells amb versos que ajudaven a desplegar i fer més entenedor el seuargument. Però la implicació de Josep Bernat i Baldoví (Sueca, 1809-València,1864), el considerat pare del llibret de falla en un de tants relatsfundacionals als quals el món faller és tan aficionat, va ser decisiva en laconsolidació de l’incipient gènere de la sàtira fallera

25/06/2017 - 

VALÈNCIA. * Publicat en Lletraferit #09

Des dels inicis de les Falles els cadafals que es plantaven en els carrers del Cap i Casal estaven acompanyats de cartells amb versos que ajudaven a desplegar i fer més entenedor el seu argument. Però la implicació de Josep Bernat i Baldoví (Sueca, 1809-València, 1864), el considerat pare del llibret de falla en un de tants relats fundacionals als quals el món faller és tan aficionat, va ser decisiva en la consolidació de l’incipient gènere de la sàtira fallera.

El fet no resulta estrany si pensem en la desbordant personalitat de Bernat i Baldoví, una figura en la qual la comunicació i l’agitació es donen la mà, on confluïxen el polític i l’escriptor, sempre amb una clara visió comercial. Una personalitat –o un personatge– a l’altura de Vicent Blasco Ibáñez o Vicent Miguel Carceller, que anys després farien de la literatura i del periodisme armes de combat ideològic, però també de negoci empresarial.

Un factor clau en la influència de Bernat en les Falles va ser la seua extraordinària popularitat. D’una banda, és el primer autor teatral valencià que veu representades les seues obres en els escenaris comercials amb regularitat, raó per la qual se’l considera un dels iniciadors del teatre valencià modern. D’una altra banda, les revistes satíriques en què participava aconseguien unes xifres de distribució ben destacades per a l’època. Els mateixos responsables de La Donsayna parlaven de 1.000 subscriptors, xifra que, potser com els 3.000 d’El Mole, responia més aïnes a estratègies publicitàries per a afavorir les vendes. En qualsevol cas, en una època amb uns índexs d’alfabetització baixos, aquella classe de publicacions tenien una gran popularitat i un gran nombre de lectors, alguns dels quals accedien a estes obres a través de lectures col·lectives.

Però Bernat tenia una altra faceta pública que no es pot deslligar de l’anterior: la seua activitat política. Doctor en Lleis per la Universitat de València, en la qual va arribar a exercir la docència de manera interina, va ser diputat en les Corts pel districte de Sueca i alcalde d’esta localitat. Bernat viurà al bell mig d’una època convulsa, d’episodis revolucionaris i de reaccions moderades, de construcció d’un nou estat liberal en què les elits provincials i les xarxes de poder local resultaven en la majoria d’ocasions marginades per la política centralista que duien a terme els incipients partits de l’època.

És en este context en el qual Bernat tindrà una decidida voluntat d’intervindre en la vida pública. I ho va fer combinant la participació en la política amb l’activitat literària. Fins i tot, posant la segona al servici de la primera, per això l’una no es pot entendre sense l’altra. La producció literària de Bernat se situava en el terreny de l’humorisme, la sàtira i el costumisme, sempre des d’una òptica tradicionalista i castissista. Però, encara que el tractament humorístic i burlesc és l’element més característic dels seus escrits, estos també tenien una dimensió social i política evident, amb una retòrica populista en defensa dels llauradors i menuts propietaris agrícoles, que constituïen la seua base clientelar, i sempre al servici dels seus interessos i les seues estratègies particulars en la lluita contra les diferents faccions del liberalisme (moderats i progressistes), que constituïen els seus adversaris electorals. No és estrany, per tant, que igual que feia amb la incipient premsa o amb noves formes teatrals com el sainet, Bernat aprofitara l’altaveu que li oferien les Falles per a difondre el seu ideari i per a incidir en l’opinió dels ciutadans. 

A mitjan del segle XIX, la premsa, tant la valenciana com la forana, començava a fer-se ressò de les Falles de manera continuada, testimoni de la importància que anaven adquirint dins del calendari festiu, si bé encara estaven lluny de ser la festa gran de la ciutat de València. La repetició continuada del ritual i la folklorització a la qual les Falles han sigut sotmeses durant anys fan que la crema de figures haja acabat formant part del nostre paisatge quotidià, desproveïda de la càrrega inicial. La deriva cap a unes Falles que han potenciat els elements estètics en detriment, moltes voltes, del contingut crític, afegida a la censura i autocensura, han diluït el pes de la sàtira i la crítica. Però si pensem en l’imaginari col·lectiu dels valencians d’aquella època, l’exposició pública d’actituds i comportaments considerats immorals en un cadafal que posteriorment es cremava resultava una pràctica que comportava una gran violència simbòlica. Hem de pensar que en la memòria dels habitants del Cap i Casal devia estar ben recent l’ajusticiament de l’última víctima de la Inquisició a Espanya, el mestre lliurepensador Gaietà Ripoll, en una data tan pròxima com la de 1826. En la retina dels nostres avantpassats restava inesborrable la imatge d’aquell ajusticiat en públic, a la plaça del Mercat, mort a la forca, dalt d’un cadafal, sobre un barril amb unes flames pintades que simulaven la cremació del condemnat.

A més, en l’època de canvis posterior a la revolució liberal (1834-1843) hi ha una progressiva implicació dels ciutadans en l’acció política. Les Falles, més enllà de ser una simple forma d’oci, constituïen també un nou mitjà d’expressió, un instrument de participació en l’esfera pública d’aquells que fins feia poc havien sigut súbdits d’una monarquia absolutista, però que encara no eren ciutadans amb drets plens. Els veïns tenien així l’oportunitat d’expressar públicament en el carrer la seua opinió, les seues crítiques. Les Falles es presentaven com un mecanisme per a descarregar tensions socials, ja que oferien el miratge d’una participació directa, en la mesura que brindaven al ciutadà la il·lusió de deixar de ser un simple espectador i poder sentir-se part activa d’una col·lectivitat que jutjava i sancionava aquelles conductes dels seus membres que considerava censurables.

Bernat es caracteritzava per l’habilitat i el sentit de l’oportunitat a l’hora d’utilitzar els mitjans comunicatius de “masses” –si se’ns permet l’expressió– de què disposava en aquella època. I les Falles no en seran una excepció. L’exhibició dels versos de Bernat en les bases dels cadafals fallers o en les parets de la contornada li permetia arribar a un públic major que el dels lectors de les seues revistes i passar del recinte tancat dels teatres als mateixos carrers de València, on podia exposar públicament la seua crítica d’aquells conflictes morals, socials o polítics que es desencadenaven, fóra en l’àmbit públic o en el privat, entre l’individu i les estructures de poder.

Però Bernat, amb la seua característica visió comercial i experiència en els ressorts de la comunicació, farà un pas més i donarà forma impresa a aquells versos en una publicació en format de quadern: naixia així allò que amb el temps s’anomenaria “llibret de falla”. Aplicarà la seua experiència empresarial com a editor i aprofitarà els avanços tècnics en la impressió, que permetien tirades elevades, i els canals de distribució de la literatura satírica i popular. D’esta manera, s’ampliaven les possibilitats de distribució dels versos entre el potencial públic lector i se superaven les limitacions temporals dels versos manuscrits o pintats que s’exhibien al voltant de les falles, ja que estes només estaven exposades durant un dia (el 18 de març). Això comportava també la voluntat d’arribar a un públic major, fet que reforça el caràcter de mitjà de comunicació de la falla i de la literatura associada i, per tant, de vehicle d’expressió ideològica. 

Este fet dóna un impuls a la consolidació i difusió dels versos fallers i avança el que, amb el temps, serà un nou producte editorial: el llibret de falla. Tan nou i en un estat tan embrionari que a mitjan del segle XIX ni tan sols s’anomena així encara. I on encara no està definit el suport, ja que durant anys coexistixen les explicacions manuscrites amb les impreses, ni el format, on conviuen quaderns, plecs i fulls solts. En tot cas, l’aparició dels llibrets de falla està íntimament lligada a l’eclosió de noves formes, gèneres i suports comunicatius, en un context d’avanços tècnics, però també de canvis polítics. Les explicacions falleres permetran desplegar de manera més elaborada el missatge, crític però en ocasions també apologètic, d’aquelles falles que encara eren bàsiques des del punt de vista tècnic i formal. Un o dos ninots eren els recursos dels quals disposaven els veïns promotors de les falles i aquells especialistes en alguna habilitat tècnica o artística que els ajudaven en la materialització del projecte.

És així com els versos amplien i completen el significat de la falla, com s’introduïxen matisos i múltiples lectures, com l’actualitat del moment queda reflectida per escrit de manera descarnada. És així com una falla que tan sols exhibix una llauradora –amb un conill a la mà, això sí– i un petimetre podia arribar a parlar de la misèria de les condicions de vida dels llauradors, criticar les contribucions, censurar el cap de govern Narváez o, fins i tot, plantejar un assumpte tan espinós com el de la prostitució com a forma de subsistència. O com les figures d’un home gros menjant en abundància mentres el mirava un home esquifit li servien a Bernat i Baldoví per a desplegar el seu programa polític, adreçar-se a la seua massa de votants i criticar la resta d’adversaris amb un irònic escepticisme. Uns versos i una falla, per cert, que van ser prohibits per l’autoritat (aquell censario del qual parlava la premsa de l’època) el 1858, però que un any més tard pogueren vore la llum finalment.

Les Falles començaven a resultar incòmodes per a les autoritats, que recelaven d’aquella plataforma d’expressió pública, per al control de la qual desplegaven mecanismes de censura. El control ideològic de la festa i de la seua expressió literària s’accentuarà en el tombant del segle, en el context de lluita per l’hegemonia cultural entre el populisme democràtic republicà i el conservadorisme burgés monàrquic per atraure la massa de votants. En aquell enfrontament la sàtira era un instrument important per a connectar amb el públic. Això va fer que la burgesia conservadora obviara els components més populars i radicals, que connectaven amb les cultures subalternes que el republicanisme havia potenciat, i promoguera només els elements que li servien per a elaborar un discurs al servici del seu programa ideològic i polític. Esta operació afectà també les falles i els llibrets, en els quals va començar a primar-se i a premiar-se el “bon gust literari”.

En aquell context l’obra de Bernat va ser sotmesa a una relectura en la qual la transgressió associada a la sàtira quedava arraconada i es potenciava una visió dels elements grotescos i bròfecs molt més innòcua, plana i reiterativa, que amagava les tensions i els conflictes socials. Una operació que no es pot deslligar de la consolidació definitiva de les Falles com a festa gran, la seua conversió en expressió d’una valenciania temperamental i una institucionalització creixent, així com la configuració de tot un univers simbòlic propi que derivarà cap a una progressiva autoreferencialitat. 


Josep Lluís Marín (Buenos Aires, 1968) és llicenciat en Filologia Valenciana i membre de l’Associació d’Estudis Fallers. Té publicats diversos treballs sobre literatura i sociolingüística centrats en la festa de les Falles.

Noticias relacionadas

Entrevista a EDUARDO MÍNGUEZ 

Conservatoire du Littoral: França, al rescat 
de la Mediterrània

Por |  - 

El Conservatoire du Littoral és una institució dependent del Ministeri de Medi Ambient francés que promou iniciatives de gestió sostenible en tota la Mediterrània. Com si es tractara d’una segona Il·lustració per la via de la biodiversitat pretén escampar i canalitzar la nova consciència conservacionista i dotar els agents locals de les ferramentes necessàries per a millorar la gestió d’espais naturals. En esta estratègia la costa valenciana juga, pel seu interés biològic, paisatgístic i cultural, un paper central. La seu peninsular de l’institut està en el far de l’Albir, en l’Alfàs del Pi, en el cor del Parc Natural de Serra Gelada

LLETRAFERIT

Casa Sanchis - La Tulipa: la recuperació de les tapes tradicionals de la Safor 

Por |  - 

De Beneixama a Gandia amb un grapat de receptes que s’han transmés de generació en generació, Casa Sanchis – La Tulipa porta 85 anys de tapes a la Safor. No és l’únic que conserva malgrat el pas del temps: tampoc ha mutat d’ubicació i hi perviu l’esperit de la República que el va vore nàixer. Salvador Sanchis ens destapa els secrets del seu local, el tresor dels seus plats i com, des de la picadeta, es pot plantar cara a les franquícies. Ens en fem una?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email