X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VELES E BENS

Cabanyal: els reptes de la gentrificació i el patrimoni

15/04/2017 - 

VALÈNCIA. Fa trenta anys, quan vaig col·laborar en els primers murals a favor de la rehabilitació integral del Cabanyal i contra la prolongació de Blasco Ibáñez –impulsats per Frederic Feases, ànima de l’associació Poble Nou de la Mar–, tenia una idea senzilla –i no obstant, gens vaga– sobre allò que estava succeïnt en el nostre poble i també sobre la meua –la nostra– posició ideològica al respecte. Volíem conservar el Cabanyal tal com l’havíem conegut, amb les seues cases singulars i la particular forma de ser dels seus habitants. Desitjàvem que el pas del temps en este racó del planeta ens duguera els canvis normals i que no hi haguera cap factor extraordinari que desviara eixe devindre natural i fluid, una variable com, per exemple, una especulació immobiliària d’alta intensitat que bescanviara la població autòctona per una altra, d’alt nivell adquisitiu, atreta per la proximitat de la mar. En definitiva, sobre totes les coses, no volíem de cap de les maneres que l’avinguda –o la seua projecció– enderrocara les cases i expulsara les persones. Érem, llavors, plenament conscients que estàvem fent una defensa activa del patrimoni i de la vida, quasi de forma indissociada. Les persones havien construït aquelles cases i les mantenien junt a les seues formes de vida, la cultura pròpia i la llengua valenciana. 

A voltes alimentem la nostàlgia pels espais en els que hem sigut feliços, especialment pels territoris màgics de la infància. No estic segur que açò siga saludable, ja que et pot fer caure en la temptació de congelar la teua ciutat en el temps. I tampoc es tracta d’això. Sempre m’ha agradat creure que en la nostra lluita per un Cabanyal sancer i viu estàvem porfiant, sí, per preservar els espais en què havíem crescut; però sobretot que estàvem bastint, racional i raonablement, des de la justícia social, un futur de dignitat per al nostre poble i per als seus habitants. 

Hui diuen que hem vençut. I no obstant tinc el temor que hem perdut tant i tant pel camí que a voltes pareix que el futur se semblarà prou a allò que anhelaven els profetes de la destrucció. Tant que la nostra idea i la nostra posició, tan senzilles, no encaixaran massa bé en el pervindre que es besllumena.

Foto: KIKE TABERNER

La pesada llosa d’una destrucció calculada

Els 24 anys de Rita Barberà al front de l’Ajuntament ho destrossaren tot: les cases, assolant carrers sancers com Sant Pere i degradant-ne uns altres, superant tots els límits de la decència política; i a les persones, expulsant-les per milers, de forma directa (amb resolucions de desallotjament o expropiació) o indirecta (fent la vida impossible, obligant a l’heroïsme). Com es fa la vida impossible als veïns des d’un ajuntament democràtic?, pregunten a sovint els neòfits en la matèria. És senzill: degraden la qualitat de vida i la convivència fins a extrems insuportables, impossibiliten una quotidianitat digna.

La “zona zero” és la gran fita del govern municipal del PP per a la València marítima: un àrea sense normes ni lleis, plena de solars i cases en estat ruïnós, de delinqüència i marginalitat, on a penes han sigut capaços de resistir uns centenars de veïns dels de tota la vida, amb un cost altíssim. La zona zero era la pedra angular de l’estratègia municipal per a trencar la trama urbanística i, amb ella, la cohesió social. I de pas partir pel mig el poble, atiant el “divide et impera”. Com Feases va pronosticar fa 30 anys, trencada la trama en forma de graella, la divisió interna del poble estava servida per a generalitzar l’especulació immobiliària sense miraments entre El Riuet i la séquia de la Cadena. 

Foto: EVA MÁÑEZ

Tot apunta a que els nous governants van a fer del Cabanyal –si els dóna temps– una cosa ben distinta d’aquella per la qual lluitàrem des dels 80. I és que potser redreçar les coses és, senzillament, impossible. L’èxode no té marxa arrere i, per tant, el canvi poblacional és inevitable i, fins i tot, desitjable, ja que calen nous pobladors que conserven les cases i que alimenten un teixit comercial al límit de la desaparició. Algú haurà de revifar els carrers del Cabanyal i, certament, hi ha grans àrees hui pràcticament deshabitades.

Gentrificació, un mal menor?

El canvi de govern i de planificació urbanística ha animat al mercat que, davant de la lentitud desesperant de l’administració pública, marca els seus propis ritmes fa temps. De fet, el sector immobiliari tira fum i hui el Cabanyal comença a ser “repoblat” de forma ràpida. Ja hi havia gent que s’havia instal·lat durant els anys durs de la resistència. Atreta a l’alcavor, precisament, de la lluita, comprà i rehabilità cases contra tota lògica especulativa o les ocupà fantasiejant amb una Arcàdia alternativa. 

Alguns sectors parlen de gentrificació, en la seua acepció més pitjorativa, com si acabara de començar, però el del Cabanyal és un llarg procés que començà fa 30 anys, quan el Pla General d’Ordenació Urbana de 1988 deixà oberta la possibilitat de la prolongació de l’avinguda, la qual cosa incentivà la degradació. Qui, de fet, anava a gastar un cèntim en millorar la casa o el negoci amb la incertea sobre el futur imminent? Amb Rita ja instal·lada en l’edifici consistorial i defenent obertament la prolongació, començà l’èxode de la població originària, un goteig sense fi. Uns quants constructors s’inventaren el discurs que volia justificar l’aberració: els valentins podrien aplegar còmodament en cotxe a la platja, a la voreta, i les classes altes de la ciutat tindrien l’ocasió de viure junt a la mar. 

Foto: EVA MÁÑEZ

Potser la gentrificació començà fins i tot fa 150 anys, quan els estiuejants s’acostaven al poble de pescadors i llogaven cases a vora mar i servicis dels veïns –mare de llet, neteja, tasques domèstiques…– en una espècie de turisme estacional pioner, un airbnb del segle XIX. A sovint aquells cap-i-casalins compraren o construïren habitatges en el Poble Nou de la Mar, encara que no de forma massiva. En qualsevol cas, aquell allau de prosperitat econòmica, sense dubte, ja va canviar una miqueta les coses i, sobretot, la perspectiva: els cabanyalers sempre ho havien pensat i ara ho constataven: habitaven un enclau privilegiat.

Deixant a banda la hipòtesi de que la gentrificació començara ja amb el turisme termal i de platges del XIX, a les hores d’ara El Cabanyal està tancant el procés començat en els 80, que es troba en la seua última fase: l’arribada de la nova població, després d’una gènesi de tres dècades. ¿Es pot frenar la gentrificació a les hores d’ara? ¿Mereix la pena? ¿Hi ha algun futur per al Cabanyal sense gentrificació, sense almenys una certa gentrificació? La població originària desplaçada al llarg de les últimes tres dècades no va a tornar. Milers de cases deshabitades van a acabar, previsiblement, en mans de gent amb un cert poder adquisitiu. Pero… és açò roín, en si mateix?

Una qüestió subjau, de forma inevitable: per a què ha aprofitat la lluita dels veïns mobilitzats des de fa 30 anys? Va a ser este Cabanyal –nou i diferent del que ensomiàrem– molt distint del que abanderava l’alcadessa de roig i perles? Probablement existix una possibilitat de fer alguna cosa, almenys, que ens faça poder mirar al futur amb el cap ben alt: buscar una solució raonable i d’integració per a les “forces de xoc” amprades per l’anterior corporació per a contribuïr a la degradació calculada, persones que voregen l’exclusió social; i, per descomptat, ser capaços, amb l’aventatge de comptar amb les vora 600 propietats municipals, d’evitar un procés especulatiu que dispare els preus i force un nou èxode, el dels habitants més humils i desfavorits del poble. 

Foto: EVA MÁÑEZ

La paradoxa del patrimoni

L’assumpte del patrimoni presenta una curiosa paradoxa. És evident que una de les claus per a que El Cabanyal tinga una possibilitat de futur sense convertir-se en alguna cosa massa diferent d’allò que va ser, ha sigut la posada en valor del seu enorme patrimoni moderniste. De fet, són ben coneguts els drames de pobles que han patit procesos expropiatoris o especulatis i no se n’han lliurat. Probablement si el Cabanyal encara resistix en peu, a pesar de tot, és perque té un patrimoni cultural, arquitectònic, urbanístic, gastronòmic i etnogràfic immens. I s’ha tingut l’habilitat d’utilitzar-lo com un instrument per a amplificar el drama de les persones. Eixe patrimoni seguix en perill de desaparició, quan s’hauria de posar més en valor que mai. 

Hui la preservació i rehabilitació està supeditada a la sensibilitat (o no) del propietari i a penes s’han marcat directrius des de l’administració. Tan és així que, dos anys després del canvi en els governs municipal i autonòmic, encara no s’ha fet públic un catàleg del patrimoni a preservar, amb les prioritats, no s’ha parlat de la possibilitat de reconstruir edificis emblemàtics enderrocats pels bulldozers municipals, com la Casa de la Palmera o el forn de l’Estrela, amb el seu senyorial miramar, per posar només dos exemples. Mentres aplega o no aplega esta planificació, potser caldria prioritzar una presa de contacte amb les empreses que ja estan o van a posar-se al servici de la rehabilitació del Cabanyal per a que comprenguen i assumisquen unes quantes directrius de conservació patrimonial.

Hi ha un símptoma del desconeiximent popular i de l’escàs tutelatge municipal: en la gran majoria de les rehabilitacions i, seguint un costum que ja té una certa (i infame) tradició, les reixes de finestres i balcons estan pintant-se de negre, quan pintades amb purpurina o argent són una de les senyes d’identitat del modernisme popular del Cabanyal i també de molts altres pobles de l’horta. L’ús de l’esmalt argent protegia millor el ferro de forja, en un temps en que els minis no estaven desenrollats. I a banda l’argent permet que les sinuoses formes de la forja modernista sobreisquen sobre el fons habitual de la mobila fosca. 

 Hi ha molts altres elements exteriors característics del modernisme popular del Cabanyal susceptibles de preservar: canalons de forja amb rostres, dates de construcció amb la seua tipografia, fustes nobles de portes, balcons, bigues i finestres, ulls de bou decorats i balustrades, guardamalletes, taulelleria, per supost, bronzes de picaports o anelles i cantoneres de les portes… No es tracta d’inventariar, ara i ací, tots els valuosos elements modernistes que durant dècades han aconseguit posar el Cabanyal en el món. Tampoc que la Generalitat o l’Ajuntament hagen d’actuar com si foren l’Stassi, ni molt menys, però s’imposa la necessitat –i seria molt convenient– de fer fluir la informació i d’exercir una certa discriminació positiva amb aquells propietaris respectuosos amb el patrimoni. S’està perdent una oportunitat única de retornar l’esplendor moderniste i refermar alhora la identitat i la singularitat dels pobles mariners de València.

Sí que és competència de les institucions marcar les grans línies d’actuació per a preservar la singular trama urbana del poble, el caràcter de caseriu d’escassa altura, que permet l’entrada de llum; per a rehabilitar les cases de que és propietari l’Ajuntament i donar-li l’ús que siga precís quan calga un equipament –de fet seria una mida efectiva i popular no auspiciar ni permetre obra nova mentres hi hagueren cases buides–; per a obrir nous espais verds i passos per a vianants, aprofitant els solars, que oxigenen el barroquisme tradicional.

Estos dies el Cabanyal, el Canyamelar i el Grau vibren amb la Setmana Santa Marinera. No fa tant era habitual vore als hòmens embellir les fronteres de les cases per a la Festa. Durant el mes anterior rascaven i vernissaven fustes, polien els picaports, repintaven d’argent les reixes, netejaven els taulells o pegaven una maneta de pintura. I és que el modernisme sempre fon popular… però, sense una major implicació de les administracions, ens podríem trobar amb la cruel paradoxa de que pergam el patrimoni que ens féu singulars, ens visibilitzà i ens salvà d’un projecte urbanístic que mai s’executarà però que, tres dècades després, ha deixat ferides ben notòries en el vell Cabanyal.

Foto: EVA MÁÑEZ

Noticias relacionadas

Regeneración urbanística

Cabanyal: año cero, minuto uno

Por |  - 

Esta semana comienzan las primeras obras en el barrio. Durarán hasta octubre y tienen un presupuesto de 1,7 millones. Le seguirán más actuaciones que tendrán levantadas las calles del distrito. Desde el Ayuntamiento aseguran que valdrá "la pena"

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email