X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Carnestoltes, disfressats de persona, animal o cosa

11/02/2018 - 

VALÈNCIA. De vegades amb una ullada experimentem prou i massa. Una anàlisi, una escombrada ràpida, del que tenim a mà. Una mirada amb teleobjectiu al punt més remot. Sia propera o sia llunyana, el cas és que a la humanitat li agrada la gresca. Un cacau darrere d’un altre associat al calendari, amb poca moderació. Vivim en una disbauxa contínua. Guirigalls a tort i a dret, de temàtiques variades. Semblem una olla de grills. Una express amb tancament hermètic ple d’intencions, amb pressió. Amb el vapor estrident pendent de posar el galet. Com les olles l’aigua mai no bull, només s’accelera la nostra cocció en pujar la temperatura. Malgrat que habitualment molts de nosaltres estem a 100 graus si som al nivell del mar. Ja sabem que a més altitud la pressió atmosfèrica és menor i fa que la temperatura d'ebullició de l'aigua minve. Charles Darwin ho narrava la mar de bé en el Viatge del Beagle. El naturalista, imprescindible per entendre la nostra exòtica evolució i molt més, ho explica amb les creïlles. Ve a dir com tardaven a coure. Dia i nit al perol, com si res. Disminuïa la pressió atmosfèrica i l’aigua no s’escalfava prou. Si haguera tingut una olla mentre feia el tomb per la serralada dels Andes... Ai l’altura! Sort que vivim al Mediterrani, al nivell del  mar, amb cocció ràpida.

Som escandalosos de mena, pressió amb molt de xivarri. Amb confusió, enrenou i gran batibull. Ve a tomb de la predisposició de muntar un bullit cada cert temps. I què arriba ara? Les falles? No, no, si són com el meló de tot l’any, sense repòs. En aquesta temporada de febrer és el torn d’emprar d’una manera més evident la disfressa, de no tenir cap mirament al ridícul. Carnestoltes està a punt de caure. Una celebració depenent de la lluna plena, per això mou, any rere any, de data. Ella talla el bacallà al solstici d’hivern, caldrà comptar fins a set setmanes de la llunota per celebrar la festa. La religió encara mana molt i marca els festejos. La quaresma dicta, també, quan es posa la mascareta el personal. La festa pagana passa pel sedàs del cristianisme. Carnestoltes no està en stand-by. Dijous Gras, enguany el 8 de febrer. Ja és ací el Carnaval. La data, la festa, dia amunt dia avall, segons la població. Assossegueu-vos, súbdits del rei Carnestoltes, que sempre arriba.

Venècia és la ciutat emblema, des de l’edat mitjana, unida al Carnaval. Metròpoli social d’alt nivell cultural i artístic. Focus únic d’aquella Europa que pràcticament ara ni es reconeix. Còctel humà per uns dies. Màscares aristocràtiques i màscares populars. Anonimat i excessos a les llambordes, surant la vergonya pels canals. I d’Itàlia al món. La gran festa exportada a mig planeta, com la pasta. Temps remots i carnavalescos dels nostres avantpassats a València. Dels agermanats, al segle XVI, sense por al ridícul. Vinga el pot-poti  al XVIII. La burgesia local era de la pell d’en Carnestoltes,  amb balls de disfresses al Casino d’Agricultura, amb nassos descomunals i indumentària grotesca. Cavalcades pel passeig de l’Albereda a la  València del XIX i a les primeres dècades del segle XX. Als valencians, no ho dubteu, els agrada estar de taba, sortir i fer la cagarel.la.  Amb el franquisme cap moviment amb màscara o antifaç. La prohibició ultrapassava més enllà de la vestimenta i la gresca, ho esquitxava tot, viandes incloses. No sé si la gent aficionada a la disfressa, a l’aldarull, encara s’atipa de carn, com segles enrere, abans de la quaresma repressora. Si agafem com a referència les Falles, com a continuïtat cronològica, als casals sempre hi ha fregitel·la i farteres immensurables. En l’actualitat quan arriba Carnaval sobreviu, in saecula saeculorum, la coca de llardons i els costums  gastronòmics amb embotits i ous, adobats amb salsa de rues i cercaviles.

Arriba el temps de llicència. Un permís per disfressar-se d’una altra manera. De treure’s les “dissimules” diàries i mudar-se sense vergonya. Amb quina finalitat? Treure’s la timidesa? Empastifar-se la cara? Ser un altre? Fer remember d’aquelles festes saturnals dels temps dels romans de l’Imperi? En realitat, la careta, la disfressa, es fa servir sovint. Ara hi ha disbauxa arreu. Cadascú tria sense la represàlia eclesiàstica d’altres moments històrics.

La disfressa puntual no m’interessa massa. Em semblen més inquietants les disfresses de cada dia. L’estilisme manipulat. La careta i el posat quotidià. El mascarot grotesc d’aquells que ens envolten. Els Pierrots de nits de luxe i excessos. Colombines i Arlequins amb vestits de rombes i coloraines arreu. Carnestoltes, bones voltes. Espectacles gens improvisats que veiem de dilluns a diumenge. De dia i de nit. Allunyats d’aquella Commedia dell'arte renaixentista, apartats del carrer i del poble. Pantaloni quotidians, mercaders ambiciosos. Al Carnaval tot s’hi val.

Personatges amb màscara única, irrepetible. Careta dura, amb molta, moltíssima, barra. Trames denunciades, previsibles, manipulades. Assumptes massa suats. Actors a la baixa, al teatret de la política, de l’art, de la cultura, de l’educació, de la ciència... L’òpera bufa, de sarsuela amateur, representada al nostre territori. Improvisació barroera i delictiva. Disfresses còmodes, com un guant, com una segona pell, surten a l’escena. Peces diferenciades, executades sense escrúpols. La Comèdia de l’art de la disfressa, la que vivim fora del calendari del Carnestoltes, la dels 365 dies de l’any i, si és de traspàs, en sumem un més. Arte, en temps medievals, volia dir ofici, tècnica i habilitat. Comediants amb “ofici” en tenim per representar sense fi, sense abaixada de teló. Sense treva.

Rituals carnavalescos que han evolucionat al llarg dels darrers temps. Relacionem la farsa, la comèdia, l’ensarronada, l’enganyifa, en l’escena quotidiana. La trampa, disfressada de cara a la galeria. Macroactes burlescos amb uniforme de corruptes, de lladres. Única vestimenta d’estafa, l’antiquada indumentària dels casos Taula, Imelsa, Gürtel, Valmor, tan carrinclona. Noms, cognoms  i malnoms de polítics i empresaris subministren la trama. Dècades de disfresses encobertes amb benedicció ultra inclosa. Acròbates de la burla, descendents del Carnestoltes, d’aquella festa primigènia. La imitació ridícula, sòrdida, de la vida. La còpia miserable de la natura, de la conducta humana.

A Carnestoltes, totes les bèsties van soltes. Treure’s la màscara costa. L’enginy mai no es detecta a la primera. Bufonades tràgiques, còmiques, irregulars, a deshora. Disfresses i escenes de mal gust reivindicades per arquetips amb factura proforma, sense validesa fiscal. Paper mullat a l’espera de l’envestida definitiva. El carnestoltes judicial, amb la percepció que la justícia no sembla independent, ens espera amb mascaretes, antifaços, bigotis, nassots i ganyotes. Veurem qui s’empassa la píndola. El món sortirà de festa, es beurà les nits, rampinyarà el carrer amb perfum d’areng i sardina. I és que som uns carnestoltes. I açò és un Carnaval.


Noticias relacionadas

EL TINTERO

De Carnaval a Cuaresma

Las fiestas de Carnaval se celebran en España de manera destacada en Cádiz, con sus ingeniosas chirigotas y, en las Islas Canarias con sus coloridos desfiles al más puro estilo carioca. Este año parece que hay Carnaval nacional y que no va a acabar el Miércoles de Ceniza

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email