X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

DE CATEGORIA

Costums valencians que s'estan perdent

6/06/2017 - 

VALÈNCIA. La societat evoluciona i amb ella evolucionem nosaltres. Les necessitats de fa 100 anys són molt diferents de les necessitats que tindrà la gent d’ací a 100 anys. Servix com a exemple la figura del sereno, originària de la nostra terra, que els anys i la tecnologia la convertiren en innecessària. En canvi, ara moltes empreses busquen community managers que milloren la seua reputació a les xarxes socials, qüestió de necessitats. I esta evolució moltes vegades és positiva, altres negativa, i altres simplement és invasió del capitalisme d’un sol ús. El cas és que amb el pas del temps deixem de costat alguns costums i n’abracem altres de nous. De les noves modes he parlat alguna vegada, però hui volia reivindicar algunes tradicions valencianes que estan quedant en l’oblit.

Tir i arrossegament

Un esport autòcton valencià que va nàixer als anys 40 del passat segle. Són bàsicament carreres de cavalls (1, 2 o 3) lligats a un carro que està carregat amb sacs d’arena. També hi ha altres modalitats com el “gat a gat”, que són dos cavalls tirant cadascun cap a un costat a vore qui pot més. Els cavalls, abans tan necessaris al camp, ara són més bé un luxe, i este esport tradicional ha quedat arraconat a festes locals i alguns concursos que organitza la seua Federació. En directe impressiona molt, quasi tant com els noms dels cavalls participants.

Sang i ceba

Este plat tradicional és cada vegada més difícil de trobar a les cartes dels bars valencians. Amb les vísceres passa paregut, i a excepció del morro de porc i quatre tapes més, resulta complicat trobar-les. Sembla que la vida moderna és molt més aprensiva i esterilitzada, i en esta vida actual no hi ha lloc per a delectar-se amb les parts poc nobles dels animals. Amb la sang passa com amb el fetge o els ronyons, són productes que no trobaràs als menús escolars, ni a les cadenes de menjar ràpid, massa difícils de cuinar o víctimes de la mala publicitat. En canvi, altres parts animals aparentment igual de repulsives com les ales del pollastre o les galtes del porc estan cada vegada més presents. Modes o no, la sang i ceba és un plat fàcil, nutritiu i que paga la pena reivindicar junt amb el vi amb llimonà i els tramussos. Que entre el tinto de verano i les creïlles fregides de bossa, són cada dia més difícil de trobar acompanyant els nostres esmorzars.


#colombicultura #coloms #palomos #bird

Una publicación compartida de JOAN (@joan_sampedro) el

Columbicultura

“A mi em pagaren un milió de pessetes per un colom, i se’ls va escapar al mes”, això em deia un amic del poble aficionat a este art antic tan arrelat a la nostra terra. Els àrabs introduïren els coloms a la península, i ací a la nostra terra en tenim moltes torres, com la d’Espioca a Picassent o la de Mussa a Benifaió, que són testimoni de la importància dels coloms en aquella època. El primer club de columbicultura del tot el món data del s. XVII, i va nàixer a Múrcia. Però a la Comunitat Valenciana va ser on va agafar més força esta pràctica i a principis del segle passat començaren a sorgir nombroses penyes d’aficionats, i la primera federació de tot Espanya. La tradició continua a molts pobles, i és possible vore aficionats, normalment prou majors, seguint els coloms entre les teulades de les nostres poblacions. Els colors de les plomes determinen qui és cada colom, i per a fer-ho curt, el colom que guanya és el més “calent” amb la coloma. És tot un art, i tal volta a alguns xiquets els aniria millor si miraren més al cel i menys a les pantalles dels ordinadors i les consoles.

Arròs passejat

Així s’anomena també l’arròs al forn o el rossejat, perquè moltes dones duien al forn del poble les seues cassoles perquè cogueren allí l’arròs. Després anaven a arreplegar-lo, pagaven una quantitat simbòlica i tornaven amb el menjar fet i passejat cap a la llar. Ara quasi tot el món té forn elèctric a casa, i ja no li du al forner ni cassoles d’arròs, ni carabasses per a torrar, ni moniatos, ni el corder per al sopar de la Nit de Nadal. Segurament siga més còmode, però estic convençut que l’arròs que la meua iaia duia al forn del “Tio Pepe i la tia Pilar” estava millor que el que fa ara. D’una banda, estem recuperant el pa que sap a pa, i oblidant-nos d’eixa moda de menjar baguetes de gasolinera, però d’altra banda estem deixant d’anar als forns a cuinar, per falta de temps, per comoditat, i també per falta de forns que oferisquen este preciós servici. A Déu gràcies que, encara que siga de manera testimonial, es conserva la tradició en pobles com Torrent per al dia de Sant Blai.

Jugar al xamelo

Potser alguns no sapigueu jugar a este joc, a mi, com que m’ensenyaren a comptar jugant al dòmino, em resulta molt familiar. En el xamelo juguen 4, però en participen 3 cada ronda, així hi ha fitxes per a robar del muntó. Una modalitat molt popular en els casinos, els musicals i la resta de bars on els homes acostumaven a quedar a les vesprades a fumar caliquenyos i jugar-se quatre duros al dòmino o a les cartes, mentre bevien vaqueritos de mistela, palometes de cassalla o whisky DYC. Les dones eren més de jugar dins de casa i raonar al costat de la finestra, i la brisca i el cinquillo eren els seus jocs favorits, almenys en la meua família. En canvi, els homes jugaven al tute, al truc o al subhastat, jocs en general en decadència respecte al pòquer o el blackjack. Per això, quan passe per davant del Jardí Botànic i veig que alguns parroquians continuen jugant al xamelo en el cor de la ciutat, pense en les persones majors que m’ensenyaren els secrets del dòmino i de les cartes, i no puc fer una altra cosa que emocionar-me.

I com que m’està quedant un text extens, i ja no està de moda entre els nous lectors llegir articles tan llargs, la setmana que ve publicaré en una segona part. Perquè això sí que està molt de moda, fer segones parts o “remakes” de sèries o pel·lícules antigues. La qual cosa no vol dir que estiga tot inventat, però sí que moltes coses que es feien abans són insuperables.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email