X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Glòria, esplendor i decadència de la nit valentina

El Carme, any zero

El barri del Carme de la ciutat de València, a banda del seu immens valor patrimonial, històric i sentimental, és un dels llocs més coneguts del Cap i Casal per la seua vida nocturna i d’oci. Però no tots coneixen les raons i els inicis d’eixa vida nocturna, d’eixa manera de viure i divertir-se pròpia del barri i que va arrancar a finals dels anys seixanta del passat segle de la mà d’uns quants pioners. Al ritme de músiques renovadores i contraculturals, amerats d’idealisme i d’utopies, plens de voluntat de transgressió, un grup de jóvens valencians inventaren des del no-res un Carme lúdic i obert, deixant marcat per a sempre als seus carrers un esperit que, desactivada bona part de la seua càrrega reivindicativa, pròpia d’aquells anys, encara perviu a hores d’ara. Esta és la seua història

15/03/2017 - 

*'El Carme, any zero. Glòria, esplendor i decadència de la nit valentina', publicat a la revista Lletraferit #04. Fotos: Arxius Miguel Blanco i Lluís Fernández

VALÈNCIA. Per a tota una generació l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy en novembre de 1963 va coincidir amb l’ingrés en la joventut. Una generació que en alguns casos va créixer tenint com a condicionants, referents i banda sonora la guerra del Vietnam, la música dels Beatles, les cançons de Bob Dylan, la contracultura i els moviments estudiantils, els tancs soviètics a Txecoslovàquia, la guerra freda, la repressió i la lluita antifranquista, el Maig del 68 que tronava des de París, i per damunt de tot –i a banda de la grisa vida corrent i diària– un ànsia real de trencament o de canvi que amenaçava amb doblegar unes sòlides estructures que per a alguns d’aquells jóvens semblaven tan antigues com el món. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany va sintetitzar molt breument i millor que ningú els sentiments d’una part d’aquella generació: “Era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc, ningú no et podia robar el sol ni la mar ni la pell de l’altre”. 

Per aquells temps, el barri del Carme de la ciutat de València era un espai en clara decadència, d’alguna manera anacrònic, i ferit de mort per la devastadora riuada que en 1957 havia engolit i arrasat bona part dels seus carrers, dels seus negocis i comerços tradicionals i de la seua vida de segles. Un barri completament abandonat, oblidat per les autoritats que el deixaven caure a plom i sense el menor remordiment, ombres i records perduts per la desídia de molts anys de devastació cívica i moral, i on els vells i venerables carrers eren més que res una molesta presència que el temps o projectes urbanístics delirants acabarien per desfer. 

Cap a la mitat de la dècada dels seixanta, un reduït grup de jóvens valencians, imbuïts per eixa ànsia de canvi encara indefinida trobaven en la literatura, la política, el cinema o la música el motiu i les raons d’una diferència que totes les generacions anhelen per a establir un límit entre el món dels adults i el que incansablement volen inventar. Una gent que havia fet bandera de la rebel·lia de James Dean, de la melancolia somnolenta i perduda de Marilyn Monroe, o de les ànsies de lluita d’un Che Guevara que va marcar com una icona l’altar particular dels dormitoris furtius on descobriren el propi cos i la vida. 

“Al Teatre Micalet inventàrem les sessions de Jazz-Café-Teatro”, relata Miguel Blanco, nostàlgic impenitent, exmembre d’Al Tall, músic per damunt de tot: “Tocàvem i improvisàvem blues, jazz, cançons de Moustaki, acústics dels Beatles, rock progressiu… Tots els dimecres, des de les set de la vesprada fins a la una de la matinada, sense parar. I sempre estava ple”. Miguel insistix en considerar tot allò com l’embrió d’una joventut que seria bàsicament la que, després de passar per alguns bars de la zona de Tasques com Casa Ángel o el Mesón la Tortilla –on Miguel jura haver vist en 1967 un grup tocant cançons del Sgt. Pepper’s dels Beatles poc més de quatre mesos després de l’eixida del disc al Regne Unit–, acabaria per fer del Carme el cau definitiu i contracultural d’una generació sencera.

Miguel Blanco i Herminio García tocant en Barro 

Les raons per les quals aquells jóvens trobaren en aquells carrers oblidats del cor de la ciutat el lloc on marcar la diferència amb el món que els precedia no són difícils d’intuir. Calia anar a la contra, transgredir, i un barri oblidat pels adults i degradat un any darrere d’un altre es va revelar com l’espai perfecte per a establir una nova manera de viure i de divertir-se. El pintor Horacio Silva, amb un nivell mitjà de nostàlgia, dóna a El Refugio, un bar convencional del carrer de Baix i teòricament sense pretensions de modernitat però pres per eixa joventut, el caràcter simbòlic de protopub que va fer que determinada gent molt jove començara a passar per allí: “D’alguna manera va ser el primer bar musical. Estava forrat de fusta i hi havia una guitarra. S’improvisaven recitals on es cantava sobretot cançó francesa, i la beguda principal era la sangria. Va ser el més paregut a tot el que vindria després”.

L’artífex inicial de tot allò que vingué després va ser l’escriptor Lluís Fernández, que manté un nivell de nostàlgia igual a zero: “Jo volia fer un club de jazz, vaig trobar un local al carrer de Ripalda, i molt inconscientment vaig llogar-lo”. Molt poc després va conéixer el també escriptor i agitador cultural Rafa Ferrando (“fill de la mar i de la follia”, com a ell mateix li agradava definir-se), qui estava igualment interessat a muntar un negoci semblant. Durant les Falles de 1969 obrien Capsa 13: “Va ser un èxit total –diu Fernández–. El decoràrem amb un amic meu que era fuster, i estiguérem funcionant fins que va arribar l’estiu sense llicència. En aquell temps jo estava fent la mili a Cartagena i venia els caps de setmana. Arribà el mes de setembre i va començar l’èxit de veres”. El seu soci, el malaguanyat Rafa Ferrando, profundament marcat pel cinema i que va morir l’any 1996, va ser un dels pocs teòrics que tingué aquell moviment que allí començava. I amb la seua habitual lucidesa descrivia, en una conversa amb Víctor Mansanet recollida al llibre Pols d’estels (La Xara, 1999), un any abans de la seua mort, tot allò que es va materialitzar i iniciar en Capsa 13: “La ‘València divina’ cercava la transgressió, la provocació, el somnífer i la rebel·lió. No ens perseguia la fam ni les malalties, sinó la modernitat, l’afany de canvi, les ànsies de llibertat”.

Porta d’accés del Capsa

Fins aquell moment els locals del barri eren quatre decrèpites cases de menjars o bodegues (Bar Pilar, Carxofa, Bar Bomba, El Racó), i l’obertura de Capsa 13 (perquè el local era com una capsa, que estava situada en el número 13 del carrer) va significar la creació d’un espai radicalment diferent a tot allò que s’havia vist a la ciutat. “Era un lloc entranyable –recorda amb la mirada agraïda Horacio Silva–, on t’assentaves en terra, entre coixins, i xarràvem o sentíem música. Va ser un èxit perquè va ser un canvi. Significà passar de la típica bodega a un lloc on la gent jove es podia reunir sense interferències”. Menys líric, Lluís Fernández recorda el mecanisme del local: “Obríem tots els dies, de dilluns a diumenge, a partir de les set de la vesprada. Venia gent de Belles Arts –l’Escola estava molt prop, a la mateixa plaça del Carme– com els pintors Horacio Silva o Joan Antoni Toledo, qui totes les vesprades passava per allí a prendre vodka. Era un lloc on la gent fumava grifa.” Miguel Blanco recorda de Capsa 13 sobretot què era el local on millor música es podia sentir. Lluís Fernández ho corrobora: “Comprava els discs en París o Londres, i jo mateix punxava amb dos tocadiscs i un mesclador que em va fer un amic, cosa que no s’havia fet a València mai”. 

Molt ràpidament Capsa 13 es va convertir en un temple existencialista i contracorrent, decorat exteriorment per la gent de l’Equip Crònica. Un santuari que en qualsevol altra ciutat amb més estima per la memòria s’haguera conservat per la seua significació com a museu del pop, i on es podien sentir des de Serrat a The Mothers of Invention, passant per Joan Báez, Janis Joplin, els Rolling Stones, George Harrison, Patty Smith, The Animals, Jimmy Hendrix o Donovan, però també, sense solució de continuïtat, Sara Montiel o Chavela Vargas. També contava amb una reduïda biblioteca, amb totes les lectures canòniques de la dècada, les moltes d’allí i les poques d’ací: Marcuse, Camus, Sartre, Huxley, Fuster… Horacio Silva no deixa de valorar l’originalitat de tot allò: “Consideràvem a Lluís i Rafa els pioners. Jo crec que varen ser els primers a Espanya en fer alguna cosa com eixa, i no sé d’on tragueren l’idea de muntar un bar on no hi haguera pràcticament llum i on la gent es tirava per terra a xarrar i escoltar música. Anàvem allí perquè ens trobàvem molt a gust i perquè era un lloc diferent”.

I és que la música d’uns anys prodigiosos era el component més potent d’aquella història: “Va ser el vòrtex de tot, l’element aglutinador de tots. Si algú es comprava un disc de Pink Floyd anàvem a sa casa a escoltar-lo com qui va a una cerimònia religiosa. Ens assentàvem en rogle al voltant del tocadiscs i es treien experiències, matisos… Ara la música és secundària, és pur acompanyament. En aquella època la gent es reunia a escoltar música”, diu Horacio Silva homenatjant la pròpia joventut. Una joventut que no tots coincidixen a definir: “En general era gent universitària, de classes mitjanes i algun fill de la burgesia. Hi havia de tot”, recorda Miguel Blanco. “Eren tots estudiants; proletaris no hi anaven”, apunta irònic Fernández. “Era gent molt jove. El rang estava en l’edat, més que en la professió o en l’extracció social”, conclou pacificador Horacio Silva. 

Després de l’èxit de Capsa 13 vingueren La Casa Vella, al cantó de Roteros amb la plaça del Carme, i Barro, on va intervindre el mateix Silva: “El vaig muntar l’any 1970 amb un soci de Madrid que volia establir-se a València. Trobàrem un local també al carrer de Ripalda, al número 22”. Com en el cas de Capsa 13, inventant-se des de la novetat, el decoraren amb l’ajuda d’alguns amics amb l’estil eclèctic i lleugerament orientalista marca de la dècada, i el nom el triaren per ser un element bàsic, primigeni. “Tots els dies hi havia gent. Tots els actors o cantants que venien per València més prompte o més tard passaven per allí a fer-se una copa”. Però l’aventura només li va durar dos anys: “Jo tenia Barro com a una idea molt romàntica, un lloc on rebre els meus amics, però el meu soci a més volia fer negoci, guanyar diners, i jo no tenia cap intenció de viure d’això. Jo volia pintar”. Sorgiren divergències com la voluntat del soci de canviar la vestimenta dels cambrers per a atraure un públic més elegant, i la paciència va acabar-se quan una vesprada es va presentar un senyor que es va identificar com a policia i que mentres li exhibia un àlbum amb fotografies li va preguntar si reconeixia alguna de les persones que apareixien com a clients del local. “Jo havia muntat tot allò per a divertir-me i va ser quan vaig dir-li al meu soci que li venia la meua part. Després Barro es va ampliar amb el local del costat i es va instal·lar una tarima on es feien actuacions en directe.”

Posteriorment vingué L’Antiquari, “menys hippie”, segons recorda Miguel Blanco. I Lluís Fernández i Rafa Ferrando van muntar en 1970 el Cristopher Lee, al carrer Pinzón, fora ja dels límits del Carme més estricte, darrere de les torres de Quart, convertint-lo en altre lloc mític i que miraculosament encara sobreviu hui després d’un milió de traspassos. “Volíem un lloc que estiguera prop, però no exactament en la zona perquè ja estava molt marcada per la droga, haixix i grifa principalment, i després vindrien els àcids. En Cristopher hi hagué molta més moguda cultural que en Capsa (debats, projecció de pel·lícules amb cine-fòrum, concerts…), però Capsa va ser un germen. Cristopher era realment un pub quan ningú ací sabia què era un pub. I el món nacionalista o cultural va estar molt més present en Cristopher que en Capsa, un poc més tard, amb gent com Toni Peix, Rafa Ventura Melià, Pi de la Serra o Raimon”. 

Interior del Cristopher Lee

Cap a 1974 data Miguel Blanco la gran explosió de locals: Asfalto, de públic i música principalment heavy, Sogas, El Forn, Stones, al carrer de Dalt, o Bilitis, del cineasta Rafa Gassent, també al mateix carrer de Dalt, La Torna, Yes, situat enfront de La Casa Vella, Berlín, d’ambient més obertament gai, o el Tres Tristes Tigres, després anomenat 1850, a la plaça de la Santa Creu, o L’Aplec, lloc de trobada nacionalista, i molts altres. Miguel recorda nostàlgic que en octubre de 1975 ell i Tonipep Rodríguez –il·lustre habitant del barri i després productor de la majoria de la gent de la Cançó des de la productora La Taba–, obriren la botiga de discs L’Elepé, al número 42 del carrer de Dalt, enfront d’El Refugio, aquell bar iniciàtic. I pot encara recordar a Ovidi Montllor passant per allí amb els ulls plens de boira i d’il·lusions. 

Ni el respectable Teatre Princesa es va lliurar de la sacsejada de modernitat i noves formes que envaïren el barri, i allí actuaren, cap a 1974, el mític John Mayall o Procol Harum, grup autor entre d’altres de la cançó A whiter shade of pale, un dels himnes ancorat per a sempre en la memòria sentimental dels 60 i en la de de tot aquell moviment. “I vingueren perquè ací ja s’havia creat eixe ambient”, recalca Blanco. O la representació de l’òpera Tommy, de The Who, al mateix Teatre Princesa, feta –això sí– per actors i músics valencians com els germans Belda, els músics del grup Modificación o un molt jove Julio Bustamante.

Mentres en dies molt llargs el franquisme donava els seus últims arraps amb la violència i la misèria moral que portava enfeltrida, la nit dels carrers del Carme s’omplia d’una minoria iniciàtica que volia menjar-se la vida a mos redó, i en inacabables tertúlies, festes i reunions s’arreglava el món, el país, es recuperava la llengua menyspreada i, sobretot, es preparava l’imminent futur, els somnis que la mateixa vida s’encarregaria de descavalcar en bona part. Allí estaven conformant la València divina, nit a nit, el modista Francis Montesinos, l’escultor Miquel Navarro, el cineasta Rafa Gassent, el poeta Josep Piera, l’escriptor Amadeu Fabregat, la pintora Carmen Calvo o els de l’Equip Crònica, Joan Monleón i la gent dels Pavesos, els dramaturgs Manuel Molins o Rodolf Sirera i tants altres que és de justícia reivindicar i evocar contra el temps, i per als que encara està pendent un estudi a fons de la seua empremta, de la seua incontestable contribució a la cultura de la ciutat, encara que el pragmatisme o la realitat –que són una i la mateixa cosa– acabara per desballestar alguns o molts dels seus anhels. 

Aquella gent que a la dictadura va oposar les cançons de David Bowie, a l’opressió clerical llibres més o menys clandestins plens de llum reveladora, i que lustre amunt o lustre avall tenien vint anys el dia que va morir Marilyn (segons sentencià memorablement Terenci Moix), acabaren per crear el mite de la gauche divine valenciana, que encara perviu, i que Rafa Ferrando va definir amb la seua lluentor habitual, molts anys després, al llibre adés nomenat: “Al remat, vam agafar MarxSartre, els Beatles, el ‘Nosaltres els valencians’, Ghandi, els pantalons vaquers, Kennedy, els barbitúrics i Bob Dylan, vam mesclar-los i, ‘voilà’!, havíem fabricat el mite de la ‘gauche divine’ valenciana. Érem quatre gats i ens aveníem bé amb la cultura pop, el salnitre i les nits de pleniluni. A l’estiu, fèiem relacions internacionals i practicàvem el francés o l’anglés”.

De la llegenda dels excessos o les drogues ha quedat en la memòria col·lectiva més mitologia que realitat, perquè la generalització de la cocaïna o de l’heroïna vindria després. Eixa mitologia que ha perdurat en la ciutat i que durant un temps va unir les drogues al barri es va nodrir, en realitat, més tard, quan l’heroïna va prendre el seu fatal relleu, ajudada per la configuració i l’estat de les finques i els carrers d’un barri que a finals dels 70 va arribar al seu nivell màxim de degradació urbanística i social. Ben al contrari, en aquells moments inicials només l’haixix era l’adob omnipresent en cada sessió, i els àcids un complement puntual per a determinades ocasions. “La gent ho feia amb molta discreció, perquè hi havia molta policia secreta que tendia paranys, i l’anomenada Brigada 26 [una secció de la policia municipal que actuava en horari nocturn, creada en 1972 i molt criticada pels seus mètodes violents] repartia pals sense miraments”, recorda Horacio Silva. O com relata Lluís Fernández: “Es fumava haixix i grifa perquè València era el pas natural d’eixes drogues des del Marroc cap a Eivissa. Jo puc recordar gent de San Francisco o d’Àmsterdam que arribaven a Capsa amb la direcció del bar anotada en un paper. Compraven grifa o follaven i se’n anaven cap a Eivissa perquè València era un pont, i per ací passaven tots cap allà, com el poeta Leopoldo María Panero, que es va quedar per ací una temporada”. L’abús de l’alcohol era una cosa més bé extraordinària –no en el cas de Leopoldo María precisament–, i la seua generalització també vindria molt després, quan el barri es convertí en bona part en una cosa molt diferent, quan molts d’aquells gloriosos paradisos artificials, amb una molt sana pretensió d’experimentació i descobriment, passaren en molts casos a transformar-se en vulgaritats disfressades de disseny, dominades per una elemental voluntat d’excés i diversió. En tot cas, l’essència inicial dels fundadors marcà a foc el barri i el singularitzà com la zona d’oci alternatiu i contracultural de la ciutat per excel·lència, mantenint en alguns venerats reductes del barri eixa herència i caliu que pot percebre’s encara als nostres dies. 

El Tres Tristes Tigres (plaça Santa Creu)

“Eixíem totes les nits, i en algunes ocasions, en tots aquells bars es podia sentir música en directe, com una festa contínua. Era fabulós”, diu un Miguel Blanco retrospectivament pletòric. I Horacio Silva confirma: “Hi havia un ambient molt sà. No recorde violència, ni gresques, érem una gent boja per la música. Es tractava de passar-ho molt bé, i es va aconseguir. També era un moment on s’estaven trencant estructures antigues, sí, un moment especial. Tinc el millor record d’aquells primers anys. I si ara passe per allí, el que veig no m’agrada gens. Abans era molt més concentrat, molt més divertit. Estava molt bé”. En la seua línia desmitificadora, Lluís Fernández assevera: “Jo no sóc un fan de la nostàlgia. Jo me’n volia anar d’ací. En 1976 vaig traspassar els dos locals i me n’aní a Barcelona, després que em tancaren tres voltes Capsa i dos Cristopher”, encara que ràpidament matisa: “Però sí, estigué molt bé tot allò. Era tot molt dinàmic, no hi havia background. Venia per exemple Jaume Sisa i actuava, pràcticament improvisant, i molts volíem escriure, o pintar, o fer cinema. A Madrid o a Barcelona no existien estos bars perquè no els permetien, i ací pensaven que no tenia cap transcendència, que no contaminava massa, com pensaven que hauria passat allí, en eixes ciutats. A Barcelona no va haver res semblant fins que obriren Zeleste”. I conclou: “Estigué molt bé, però no va ser per a tant, tampoc va ser una bacanal”. A la pretesa indiferència o l’orgull per haver sigut d’alguna manera l’inventor o el pioner –juntament amb Rafa Ferrando– de tot allò, Lluís respon amb un punt indesitjadament melancòlic i un somriure mig amagat: “Sí, a la gent li agradava, molt. Per a ells va ser més important que per a mi”.

I la música torna a eixir com a fil conductor d’aquells anys i aquelles coses, com quan Horacio Silva recorda: “Miguel Blanco i un altre amic d’Eivissa venien a tocar al meu estudi del carrer Corretgeria mentres jo pintava, o assajàvem els tres junts cançons de Crosby, Still & Nash que després tocàvem en qualsevol d’aquells bars, clavant-les, perquè eren i són uns músics excel·lents, i la gent es quedava paralitzada, les xiques es fascinaven amb tot allò tan nou”. Preguntat per si era fàcil lligar, contesta amb rotunditat: “Sí, per a mi francament era molt fàcil, i era un moment de transició, on es trencaven tabús i prejuïns, venien moltes estrangeres, franceses…”.

Miguel Blanco evoca els moments finals amb un enyor juvenil: “Jo vaig estar fins a l’any 1978, pràcticament a diari, i quan vaig tornar després d’un any fora els pubs eren ja més de música disco, i era una altra generació la que estava per allí. Alguna cosa havia canviat per a sempre”.

Eixa nova generació que els substituí i que volia com totes refer el món va desdibuixar sense voler aquell esperit inicial de trencament, d’alliberament polític, sexual, cultural i vital, però sempre tingueren orgullosament present la seua condició d’hereus, de continuadors d’un somni que ni la boira dels anys podrà diluir del tot, deixant per a la memòria del barri i de la ciutat el record d’aquells pioners, remots parents d’una Califòrnia llunyana i creativa, d’aquells estimats moderns convençuts i sabedors de ser-ho, espurnes daurades en la nit dels carrers, habitants d’uns instants apurats entre músiques, paraules i ànsies de viure els moments irrepetibles que els pertocaven.


Noticias relacionadas

LLETRAFERIT

Teodor Llorente: Poesia, memòria i futur del tòtem recuperat

Por |  - 

La importància i influència que va adquirir Don Teodor en la València definals del XIX i principis del XX és quasi impensable perquè tendix a l’infinit. Els homenatges tant populars com intel·lectuals que va rebre en vida –coronaciócom a poeta de València inclosa– es corresponen amb l’afecte sincer quese li tributà en fallir el 2 de juliol de 1911. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email