X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 24 de agosto y se habla de CVMC CENTROS DE MENORES AUTÓNOMOS HIPOTECAS MÚSICA VERANO
GRUPO PLAZA

EN PRIMERA PERSONA

El Gran Fele: un circ d’època

Va fundar en València el primer circ sense animals d’Espanya fa 24 anys. Hui continua muntant espectacles per a tota la família amb música en directe, un fil argumental i molta imaginació. El temps li ha donat la raó

5/03/2017 - 

VALÈNCIA. En 1993 encara no havia actuat mai a Espanya El Cirque du Soleil i per això a Rafael Pla (València, 1956) li costava molt explicar que el seu era un circ nou, sense animals, amb un plantejament teatral i una banda de músics. Podria dir-se que Gran Fele és el primer circ modern d’Espanya, però el seu creador explica que sempre ha sigut tot el contrari perquè en realitat recupera l’essència perduda d’un espectacle de principis de segle XX. Ens ho conta en una nau industrial del barri valencià de Patraix, local d’assaig i magatzem on s’amuntonen trossos d’escenografies entre dos carromatos i un grup d’acròbates practica el seu número. Allà, enmig del món que ha anat imaginant i creant, El Gran Fele desplega erudició i memòria per contar-nos històries de circ com ho faria al mig de la pista.

Circ Gran Fele va ser el primer sense animals a Espanya. Què li sembla que ara inclús siga obligat per llei?

En un principi jo vaig muntar un circ sense animals però no estava posicionat en contra, tinc molt bons amics que han treballat amb animals. Però van ser els circs amb animals els que es van llançar en contra meua. Les crítiques d’aquella època deien que el Circ Gran Fele no és un circ, és una altra cosa. El Ministeri, a les subvencions, va haver d’especificar en l’apartat de circ la possibilitat de donar ajudes a espectacles sense animals, perquè al principi només estàvem nosaltres. Això va ser molt complicat fins que en l’any 2008 ens donen el Premi Nacional de Circ. Va ser un reconeixement molt gran, però en les empreses tradicionals va caure molt mal, va destapar la caixa dels trons. Jo estic en contra de l’ús d’animals. Hi ha qui els tracta bé, però també hi havia molta crueltat en una altra època i es feien barbaritats per ensenyar-los els números. Al principi pensava tindre una boa, però quan vaig descobrir que usar-la era condemnar-la a mort vaig decidir que no tindria mai animals.

Era difícil vendre els espectacles en 1993?

Jo quan cridava al principi als programadors culturals i m’explicava em deien :Circ? Teatre? Sense animals i amb música en directe? Quan l’any 1997 va vindre a Espanya el Cirque du Soleil ja em preguntaven si era com el Circ del Sol i jo deia que sí, això és, mil milions dalt o baix.

Jo pensava: mira que m’agraden els pallassos, els equilibristes, els acròbates... i que poc m’agrada el circ!”

Vosté tenia una companyia d’espectacles infantils. Per què decidix convertir-la en circ?

El meu germà José i jo vam continuar durant anys amb el model de l’empresa de mon pare, que era ventríloc, el primer Gran Fele. Teníem màgia, titelles, pallassos, música... però també féiem espectacles atípics i experiments, per exemple en Expojove i en l’Expo de Sevilla del 92. Érem un espectacle de carrer i quan els ajuntaments comencen a construir Cases de Cultura deixen de contractar-nos. Comence a voler fer una cosa diferent perquè jo pensava: mira que m’agraden els pallassos, els equilibristes, els acròbates... i que poc m’agrada el circ! Anava molt a vore artistes que m’agradaven, però el circ en conjunt era una merda, tot el temps venent coses amb música estrident. Una persona que sabia molt de circ em va aconsellar anar a vore per Europa els millors, que feien coses diferents. En una setmana la meua dona i jo vam anar en cotxe a vore dos circs en Suïssa, el Roncalli en Colònia, en Bonn un altre, en Holanda el Krone, en París dos més, entre ells El Teatro Zíngaro Ecuestre, també vam anar a vore un pallasso magnífic... Quan vaig tornar ja tenia clar que això era el que jo volia fer: un circ que cuide els detalls, que tot siga un joc i un espectacle, amb un fil argumental, que es venguen coses però d’una altra manera. 

Foto: Pepe Sastre

Tan diferents eren els circs d’ací?

Quan vaig muntaren l’any 94 per primera vegada la carpa vaig haver de construir els vàters, no n’hi havien als circs espanyols! Ho vaig encarregar a una empresa de construcció aposta, amb aigua corrent. Els vàters del circ Roncalli són de marbre i estan en una caravana! I quan venen cervesa, xampany, rosetes i cotó de sucre al descans ho fan corrent d’un costat a un altre, com una part de l’espectacle i del joc. Jo no venc dins la carpa, sempre he odiat estar veient un artista amb risc i tindre davant el venedor cridant... Això també va enfadar molta gent del circ d’ací, inclús vaig tindre bronca per negar-me a tindre rifes.

Per què hi havia eixa diferència en Espanya?

Els grans circs europeus estan plens d’artistes espanyols... A Espanya el circ que es feia abans de la Guerra Civil ja no es va recuperar mai, es va perdre als anys 40. I ací els majors empresaris han sigut els que més mal han fet al concepte del circ: Arturo Castilla, del Circo Price de Madrid, Ángel Cristo, que va arribar a tindre tres circs, i José María González, del Circ Mundial. Els tres van afonar el circ posant a María Jesús i el seu acordió, a Íñigo portant elefants o a Espinete i don Pimpón. Li van llevar la seua essència, amb elements de la tele i sense sentit. Quan vaig muntar el meu circ vaig fer els manaments de la Llei de Jo amb les coses que estan prohibides. I una és que mai n’hi ha cap referència a la elevisió. He escoltat als pallassos dir “que te calles, Karmele” i altres barbaritats. Tampoc no gastem referències a les pel·lícules, no hi ha pells ni plomes d’animals, les dones no van en bikini perquè sí i mai no copiem.  

Així que el que fa Gran Fele és en realitat un circ antic?

Sí, la veritat és que els circs d’abans sí eren així. Si veus el cartell del Circ Colón que actuava en València en 1896, doña Micaela Alegría feia l’espectacle Viaje a Suiza i era un viatge imaginari de València a Suïssa, amb un fil argumental. Això es va perdre i el circ es va convertir en un conjunt de varietés. Sempre l’espectacle contava una història, al circ hi va haver rapsodes recitant poesies, els primers transformistes dels que tinc coneixement actuaven al circ, els freaks, els fenòmens venen del món del circ i de la fira, que estan íntimament relacionats. Jo ara treballe molt les perifèries del circ, m’interessa molt. El nostre sí és un circ, però un circ del 1900. L’estètica de l’època és la que m’agrada, el que nosaltres anomenem color tabac anglés, el de la fusta noble i el que ve al cap quan un pensa en Sherlock Holmes.

S’ha degradat la fama del circ en general?

En Espanya quan dius que fas circ te relacionen amb una imatge pobra. El pitjor que es pot vore en un circ és l’estafa. Pot haver de millors i pitjors, però l’estafa és intolerable. Si vas a vore un pallasso molt conegut, que eix a escena, canta Hola don Pepito, hola don José gravat i després seu en una cadira i deixa que els xiquets vinguen a fer-se fotos amb ell a un euro... jo m’enfade molt. No fa falta luxe ni que siga tot car però el circ t’ha de contar una història. Si fas una cosa molt difícil sense gràcia i sense escenificar no té sentit. Jo he vist en un circ l’unicorn: ho anunciaven i era una cabra enorme de dos banyes. Es veu que en nàixer li van posar fils i van aconseguir que les dos banyes cresqueren enrotllades com si fora una única. Era un unicorn amb una banya, amb perilla i rabo de cabra, però ho semblava. Conta’m alguna cosa! Una vegada un artista em va dir que era de sèptima generació i jo vaig pensar: te’n sobren sis perquè porteu set generacions fent el mateix.

Rafael Pla és un erudit del món del circ, que cita de memòria els grans noms i les seues gestes, es remunta als bufons cortesans o recorda els retratats per Velázquez i no ha parat d’estudiar un ofici que l’apassiona i al qual va arribar quasi sense voler. “Als 20 anys estava fent la mili i va morir mon pare. El meu germà i jo havíem treballat de pallassos algun estiu però jo no havia pensat mai dedicar-me a açò. Vam haver de seguir el negoci i fins a hui”. Amb l’herència del nom artístic Gran Fele ha sigut pallasso, cap de pista, director, guionista i empresari, potser estava predestinat. La família de samare treballava en el teatre i recorda la seua infància “entre el cabaret i els espectacles infantils” de son pare. La seua figura corpulenta, amb barba i monyo blanc i llarg és tan identificable en València com els seus espectacles. Ha perdut el compte de quants n’ha fet ja i l’any que ve celebrarà els 25 anys de circ a peu de pista.

"Tinc carnet de pallasso, que em van donar passant un examen davant del tribunal del sindicat vertical, amb la cara pintada i tot. Tinc molt de respecte al concepte"

Vosté i el seu germà són pallassos. Cal reivindicar l’ofici com feia Dario Fo?

Jo tinc carnet de pallasso, que em van donar passant un examen davant del tribunal del sindicat vertical, amb la cara pintada i tot. I el meu germà és més pallasso que jo. Ara veig alguns que diuen que ho són i pense: quant que et falta! Tinc molt de respecte al concepte. Vaig anomenar-te només uns quants: Dario FoDimitriOleg Popov Pierre Étaix, tots ells morts en 2016. Jo he patit dos vegades perill de mort veient actuar pallassos: amb George Carl, a Montecarlo, vaig haver de tapar-me les oïdes i tancar els ulls perquè m’ofegava, vaig deixar de respirar de tant de riure! 

Foto: Pepe Sastre – Conviuen bé El Gran Fele creatiu i l’empresari?

No, odie la faena de producció i ara més, per la crisi. És cert que va haver crisi però en Espanya és la cultura és la que està en crisi. Van eliminant-se els coneixements humanístics de l’ensenyament i només cal vore la televisió... Hi ha una involució i la crisi és una bona excusa per a no invertir en cultura a pesar que nosaltres donem més que demanem. Mira, el Cirque du Soleil va rebre 1’2 milions d’euros del Canadà per anar a un festival en Los Angeles i temps després es va plantejar el debat sobre eixa subvenció. El Circ va demostrar que en quatre anys havia tornat a l’Estat dotze milions d’euros en impostos. El que és impossible és que jo pague el 21% d’IVA i un 4% d’autors, una quarta part del total en impostos abans de començar.

Com han sobreviscut?

Ens hem fet més xicotets, hem passat moments molt complicats. Érem una companyia que tenia una progressió cap amunt i no hem pogut créixer. Hem arribat a donar faena a cinquanta persones, perquè hi ha molts treballs perifèrics al voltant del circ. Ara som 16 persones quan fem els espectacles grans i en tenim de més menuts, com Pla, Pla & Cía, del meu germà i jo, o Music, Maestro, Please.

Sempre la música com a senya d’identitat.

Sempre música en directe! Si hem fet un espectacle sobre Cuba o Àfrica, hem treballat amb especialistes i els xiquets entren perfectament. Es pensa que són de musiquetes fàcils i no és així, en el meu espectacle no hi ha cap cançoneta, sinò jazz, música de banda i composicions pròpies. I si posem gravada una ària de Madame Butterfly cantada per Maria Callas té un sentit i ho escenifiquem amb una gramola antiga. La Banda del Fele ha fet concerts i té un recorregut fora del circ i. També tinc una col·lecció d’instruments antics de pallassos que hem utilitzat. A partir d’eixa classe d’instruments Les Luthiers han creat meravelles, arranquen d’eixe món.

El que feu és per a xiquets o realment per a tots?

Mai no treballem per a xiquets, és sempre per a tots els públics. Sempre dic que pera xiquets de noranta anys o iaios de tres. En Nadal el 80% del nostre públic són adults. A mi m’agrada molt que vinguen xiquets i pensem en ells, li donen una delicadesa als adults que s’ha perdut.

Foto: Pepe Sastre

I sempre amb base en València.

Sí i curiosament tots els problemes polítics que hem tingut han sigut a València. Nosaltres vam començar com a circ, escrit en valencià, i sempre féiem unes quantes actuacions en valencià i així ho anunciàvem. Però ací venia gent simplement a boicotejar i protestar si alguna paraula es deia així o no en valencià. Continua sent problemàtica la llengua en València i la realitat és que tampoc la gent no demana l’espectacle en valencià, sembla que el nostre públic no té eixa necessitat. A més, la Comunitat Valenciana ningú no la coneix i jo ací he trobat un filó d’històries i personatges que em solucionen la vida. No cal inventar-se un monstre, ací tens La Tarasca o La Cucafera. Vols un gegant? Tens Arrancapins, Tombatossals... ningú no els coneix. Pots portar coses d’Alacant a Castelló o de València a Alacant i són desconegudes, la gent d’un lloc no vol saber res d’un altre.

També ha viatjat Circ Gran Fele per l’estranger. Quina ha sigut la millor experiència?

Les més impactats han sigut al Sàhara i al Brasil, dos experiències que vam fer perquè vam voler. Al desert ens va ploure! Era a Tinduf, al camp de refugiats sahrauís, els xiquets eixien de classe i recorde que venien rient feliços, pensant que anaven a vore un espectacle i damunt estava plovent un poquet. I al Brasil vam demanar fer classes a xiquets del carrer, meninos da rua, xavals amb moltes qualitats físiques però alguns d’ells havien sigut sicaris. Em va cridar molt l’atenció la normalitat amb què et conten que van matar a dos persones. Per què? Perquè els van donar 50 euros i una pistola.

Com es pot sorprendre ara al públic?

És molt fàcil! Contant una història. Està tot inventat, però ho has de fer bé. Quan nosaltres estem en la nostra carpa l’espectacle comença abans de l’hora d’inici, estem repartits fent coses, el que en anglés diuen pre-show, i la gent es pregunta si això forma part de la funció i està pendent des que arriba. A mi m’agrada recollir presentacions de circ antigues, meravelloses, i recuperar-les.

En eixe moment, El Gran Fele alça el cap i entona en castellà, com si estiguera davant el públic: “Señoras y señores, en la pista, camellos y dromedarios, animales de la misma especie pero equidistantes topográficamente... És collonut, però no intentes saber què vol dir!” El cap de pista del circ somriu i se’n va amb els seus artistes a continuar l’assaig de l’últim espectacle, El tren, estrenat en Nadal i que ha començat a recórrer la Comunitat Valenciana. Un viatge tan fantàstic que va de València a Eivissa en ferrocarril amb un kiwi entre els passatgers. Passen i vegen, que potser en el circ de Rafael Pla encara no està tot inventat.

Foto: Pepe Sastre 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email