X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

L'ESPLET INFANTIL-JUVENIL

El poble dorment: il·lustrar i llegir el silenci

Rébecca Dautremer presenta aquest àlbum il·lustrat que esdevé una invitació a rellegir una coneguda narració clàssica on, en compte d’una princesa, serà a tot un poble sencer a qui caldrà despertar

13/06/2017 - 

VALÈNCIA. El conte d’una jove princesa que cau adormida durant cent anys després de punxar-se amb un fus sembla ser la principal inspiració d’El poble dorment de Rébecca Dautremer (Edelvives 2017), un àlbum il·lustrat sobre un encanteri misteriós que ha deixat profundament adormits tots els habitants d’aquesta localitat desconeguda, tal com descobreixen un estirat i elegant príncep i el seu servent, dues figures menudes i sense color que contrasten amb la  riquesa cromàtica del món de la son i que fan de fil conductor d’aquesta adaptació mentre passegen pausadament entre cossos que jauen letàrgics en escenaris que barregen l’estètica circense amb la decimonònica. El propòsit de Dautremer en aquesta narració és aturar literalment la vida i, per tant, adormir-la, per a fer veure mitjançant els dos únics personatges desperts que assumir només el paper d’espectadors no és la decisió més encertada sinó que s’ha d’anar més enllà i participar i implicar-se en el món. Amb tot, fugir de la influència dels contes de fades tradicionals no és tan senzill i, és per això que, en aquesta història, les referències no s’esgoten sols en la primera evocació argumental sinó que s’adverteixen també en altres detalls, com ara el fet que serà un petó el que farà despertar, de sobte, tot el poble. Sí, com ens ha acostumat la rondallística popular, un petó d’un príncep a una donzella. 

Sia com sia, aquest és un àlbum il·lustrat que destaca, sobretot, per la imatge o, més bé, per la increïble capacitat narrativa d’aquesta, una propietat que queda ben demostrada des de la intenció d’evidenciar amb el color aquests dos universos contraposats, el dels que dormen i el dels que no ho fan. Així, una gran papallona adormida i una granota que resta immòbil sobre una branca, tots dos animals a doble pàgina, són els encarregats d’encetar, en el silenci més encisador, aquest àlbum que es llig, com explique, fonamentalment, amb les il·lustracions. A continuació, tot un seguit de dorments, com ara un noble esmorteït a lloms d’un cavall, una orquestra de set dones modernistes esvaïdes sobre els seus instruments, dos boxejadors corpulents abraçats després que la son els haja sorprés enmig d’un combat, una estació de tren atapeïda de viatgers que dormen, una dona que anava en bicicleta i una altra a la terrassa d’un restaurant profundament ensopides, juntament amb moltes altres escenes congelades en el temps, s'insereixen i intercalen entre la passejada en blanc del príncep i el servent, que, en unes mesures infinitament inferiors a la resta de personatges, s’interroguen i debaten sobre per què aquest estrany sortilegi. 

Convé subratllar que els dos passejants siguen molts més menuts, a més d’incolors, no és un afegit casual o superflu, ja que l’autora capgira el final d’aquesta història amb un cop visual de gran efecte cinematogràfic en apropar el rostre a color d’una donzella i en engrandir, en passar la pàgina, la figura del jove príncep que, sigil·lós, s’acosta fins on ella es troba i, màgicament, després d’un petó que no es veu però sí que s’intueix, es contagia, per fi, del cromatisme imperant dels dorments, que a partir d’ara, és clar, ja no ho seran tant; una el·lipse amb què, a més, entra en joc una altra forma de contemplació: la imaginació. Amb tot, el text, que durant tota la narració ha restat en un segon pla, roman allà amagat, on sempre ha estat, quan una última i breu pregunta del servent, com ara «On vas?», és contestada amb intensitat amb una il·lustració muda, serena. Al capdavall, El poble dorment és, en essència, un gran museu il·lustrat, una galeria d’il·lustracions que s’entrellacen les unes amb les altres i que, com si es tractara de pintures flamenques, un dels períodes artístics preferits per Dautremer, commouen i desperten un plaer estètic senzillament deliciós; una concepció formal que justificaria les mides una mica desproporcionades, des del meu punt de vista, d’aquest àlbum. 

Rebeca Dautremer és una il·lustradora francesa que s’ha consolidat com una de les grans d’aquest gènere pictòric. El seu és un estil elogiat per la crítica, fàcilment identificable i, alhora també bastant imitat. Malgrat les poques variacions plàstiques que sol introduir, l’autora aconsegueix mantenir la capacitat de captivar i fascinar amb cada nova publicació i amb El poble dorment no anava a quedar-se enrere. Dautremer troba l’autenticitat i l’originalitat del discurs visual en la fotografia, el mitjà d’expressió en què s’inspira a l’hora de presentar unes composicions amb enquadraments i profunditats estudiades i desenfocaments agosarats. Aquests últims són, certament, el seu segell distintiu juntament amb la llum que desprenen les imatges i l'exuberància dels colors, sobretot els rojos, tan presents també en aquesta obra, i els blaus, dues de les seues tonalitats estrella que explota cromàticament amb una intensitat veritablement colpidora. No obstant això, les seues  imatges sempre fetes amb gouache sobre paper d’aquarel·la i amb una gran precisió tècnica presenten un posat clàssic, pròxim al realisme i en les quals el protagonisme de la figuració humana és absolut.

Il·lustració de Rébecca Dautremer per a 'El poble dorment'És indubtable, doncs, que El poble dorment reprodueix molts dels elements de La Bella Dorment però ho fa a partir de la desconstrucció dels codis visuals comuns amb la intenció clara de jugar amb el lector i d’oferir una història conegudíssima des d’una sensibilitat diferent a la nostra experiència lectora habitual. No cal explicar-la perquè tothom la coneix però sí que cal mirar-la, i en aquesta empresa Dautremer n’és ben destra. El resultat és, consegüentment, un àlbum il·lustrat estimulant, d’atmosferes suggerents, llum evocadora i colors intensos i sorprenents. Potser per qui ja estiga avesat a l’estètica Dautremer serà més del mateix però, per qui no, aquest és un altre llibre per a gaudir de l'habilitat per fer que els elements màgics discórreguen per les pàgines com alguna cosa versemblant i per a recrear-s’hi i delectar-s’hi una vegada darrere l’altra. 


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email