X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

LLETRAFERIT

Elogi i vigencia de les societats secretes

Poques èpoques, si és que cap, s’han malfiat tant de les idees del secret i la iniciació com la nostra. El paradigma comunicatiu dominant exhorta a la més gran immediatesa i visibilitat i empeny tot sovint a un exhibicionisme sense límits. Van mal dades per als qui creuen que el dret al silenci és fonamental per a una vida grata i profitosa

20/05/2017 - 

VALÈNCIA. Hui en dia les identitats i les militàncies s’han de proclamar als quatre vents. Mantindre-les en una esfera privada equival a col·laborar amb la seua prostració, quan no és símptoma inequívoc de gatamoixeria. Les xarxes socials són l’escenari d’un escrutini panòptic. La lògica mercantil domina fins i tot moltes relacions personals. I la transparència en tots els àmbits ha esdevingut un valor transversal i de consens. De fet, s’observa una aprensió molt estesa a tot allò que exigix circumspecció o reserva. Reacció comprensible, si es vol, a determinats excessos en direcció oposada, s’assimila a un anhel sospitós de diferenciació; a un interès espuri en evitar que la informació fluïsca i arribe a la majoria. A voltes, portant el raonament al paroxisme, estes inclinacions estarien delatant l’afany de conservar l’imperi del privilegi i d’ajornar el triomf del comú. En altres paraules, s’adjudica a la reticència el timbre infamant de l’elitisme.

I tanmateix, en certs individus, la seducció del secret i la volença de participar en aplecs sigil·losos i negociats discrets, de perseverar en codis privatius i custodiar coneixements hermètics, de practicar cerimonials sostrets a la visió col·lectiva i formar afinitats electives no se’ns apaivaga. Assumim un gust excèntric i en bona mesura oposat al dels nostres contemporanis i ens fortifiquem per a defendre’l. Però no només per una voluptuositat estètica i un delit de misteri. No és sols, com deia Thomas de Quincey, que amagar-se entre les multituds siga sublim i estar-ho molt de temps doblement sublim. 

Hi ha, a banda, una certesa moral: que el secret és un lubricant social indispensable i que articular grups humans al seu voltant té efectes estimulants sobre el conjunt. Insufla aire nou en ambients sufocats, contribuïx a la proliferació d’interessos alternatius sense intromissions ni entrebancs, ajuda a resistir arraconaments i uniformitzacions i infon en els seus parçoners un sentiment vivificant de destí. La invitació a formar societats secretes i seguir-ne el rastre melodiós al llarg de la història perviu.

De Dortmund a Johannesburg: una geografia velada

Les societats secretes s’han organitzat davall l’esmentat principi per necessitat i també per a assolir les seues finalitats amb més eficàcia. Sense ser primmirats en la definició, són agrupacions que compartixen una aspiració comuna que per alguna circumstància política o cultural no és prudent ni beneficiós que siga exposada públicament. L’objectiu pot ser derrocar un poder, difondre unes idees proscrites o heterodoxes, exercir activitats prohibides o contràries a la moral dominant o bé organitzar certs oficis i comerços en oposició al control de l’autoritat. A voltes eixes funcions es confonen o succeïxen sense que en pugam establir delimitacions precises. L’esment de totes aquelles que han prosperat en el passat i ens han deixat indicis instructius del seu funcionament i capacitat ens ocuparia molt més espai.

Aniria de les moltes societats dedicades a l’especulació filosòfica i propagació d’ensenyaments esotèrics, com les lògies francmaçòniques o les fraternitats rosacreu, a les corporacions de malfactors que encara ara funcionen per cooptació dels associats i davall mandat estricte de no revelar-ne l’entrellat. Tenim institucions tan enigmàtiques, però d’historicitat ben documentada, com els Vehmgericht, tribunals lliures de Westfàlia que assoliren el cim de facultats durant el segles XIV i XV. Tot i que l’afer encara suscita debat, s’admet que aquelles corts prohibides, com també s’anomenaven pel fet que a les sessions només podien assistir els iniciats, s’atribuïren les funcions d’un cos judicial paral·lel en un moment de buit de poder i feblesa de l’autoritat imperial. I com que l’exerciren amb una contundència despietada i servint-se d’una xàvega molt extensa de magistrats, agents i botxins, esdevingueren en la imaginació alemanya un arquetipus alhora de justícia popular i secta omnipotent i temible.

Hi han també aquelles organitzacions secretes amb una intencionalitat principalment conspirativa. De Quincey dedicà una dissertació brillant a la dels United Irishmen, qui segons ell ordiren una trama “tan delicada com el llaç d’una dama i tan ferma com un arnés de cavalleria”, i capaç d’estendre la rebel·lió “cap a dalt i cap a baix, lateralment i obliquament”. La seua descripció posa de relleu alguns dels atractius més indiscutibles que ha tingut i encara conserva l’acció encoberta d’eixos cenacles: la possibilitat de covar forces de manera inadvertida amagant mentres faça falta la pròpia debilitat, la confiança i el sentit gratificant d’exclusivitat que atia en aquells qui participen de la conxorxa, l’ús del secret com una manera de compensar la superioritat numèrica de l’adversari però també com un al·licient per se, un vertigen que pot transformar la realitat pel sol fet d’haver-se posat en marxa.

Els segles XVIII i XIX foren prolífics en moviments ideològics i patriòtics que actuaren d’incògnit i juramentats. N’hi hagueren que obtingueren èxits notables o complets, com la Carboneria italiana o la Filiki Eteria, la societat que preparà la insurrecció contra els otomans i aplanà el camí de la independència grega. Però pel contrast entre l’ origen modestíssim i la influència pràcticament il·limitada que acabà tenint, els interessats en la qüestió no podem deixar de parar atenció a la més reeixida i estratègicament admirable de les organitzacions secretes que mai haja operat: la Broederband sud-africana.

En 1918 la comunitat bòer encara patia les conseqüències de la desfeta en les guerres que havien acabat setze anys abans. La sobirania britànica sobre la colònia s’havia afermat plenament, els afrikaners ocupaven una posició social subalterna, se’ls desencoratjava en l’ús de la llengua pròpia o se’n limitava l’accés a responsabilitats de relleu. En aquell ambient hostil, tres jóvens patriotes de Johannesburg, humils oficinistes de la companyia nacional de ferrocarrils, decidiren fundar un club per a reunir altres bòers refractaris a deixar-se assimilar. En principi havia de ser un indret on trobar-se per a escoltar poesia en afrikaans, menjar els plats típics bòers, discutir sobre la seua història i fer noves coneixences.

Poc de temps després, aquell nucli primitiu havia crescut considerablement i s’havia convertit en un projecte més ambiciós i no circumscrit com en un primer moment a menors de 25 anys. També havia canviat de nom –La Jove Sudàfrica era ja La Germandat– i, sobretot, havia decidit adoptar la fórmula de la iniciació dels nous membres, que juraven lleialtat a la missió de preservar els drets i la cultura del poble afrikaner i prometien actuar amb discreció absoluta per tal de no quedar exposats. Trenta anys més tard la Broederband havia travat una xarxa de complicitats polítiques, econòmiques i familiars que cobria el país de dalt a baix: els alts càrrecs, jutges, dirigents de partits, caps de grans companyies, directors de diaris o professors d’universitat més notables procedien de les seues files. Havien capgirat la situació de relegació de la comunitat afrikaner i havien institucionalitzat unes lleis de segregació racial que en garantien l’hegemonia. Per copsar-ne la influència n’hi ha prou amb una dada: entre 1948 i 1994 tots els presidents i primers ministres que tingué Sud-Àfrica eren part.

Ben probablement cap grup haja satisfet més bé aquella aspiració “al màxim poder amb la mínima exhibició” que per a un altre gran estudiós de les conventícoles ocultes, el poeta Fernando Pessoa, era la mesura de l’èxit en aquelles empreses.

La via xinesa cap al secretisme

Haver posat l’accent en contubernis consagrats a sacsejar-se un jou estranger o obtindre el poder podria ofuscar la utilitat que la fórmula del secret preserva per a nosaltres. Perquè és indubtable que els esquemes susdits funcionaren en bona part gràcies a condicions com una forta cohesió ètnica o religiosa que la modernitat ens ha furtat i sense les quals costa pensar en poder reproduir-ne els assoliments.

Però l’anàlisi d’un altre cas inspirador de societat secreta pot ampliar la nostra perspectiva: el dels tongs xinesos. Segons Fei-Ling Davies, autora de Primitive Revolutionaries of China (University of Hawaii Press, 1971), una de les poquíssimes obres que s’ha ocupat acadèmicament de la matèria, aquelles associacions clandestines tingueren en un origen un propòsit resistencial: es tractava de formar un nucli a l’ombra de l’oposició a la conquesta manxú. Però posteriorment, i sense abandonar en molts casos un nervi insurreccional i nacionalista, esdevingueren per damunt de tot societats de protecció mútua de comerciants, artesans i fins i tot de contrabandistes. Les funcions del tongs consistien en proveir els membres d’una xarxa de relacions que afavoriren els negocis i els protegiren d’intrusions, però també d’una cobertura davant d’imprevistos que incloïa la manutenció d’impedits, vídues i òrfens o la celebració d’exèquies.

No ens trobem tan lluny dels gremis medievals o fins i tot dels sindicats primigenis. Ara bé, si la dimensió assistencial no s’ha de menystindre, especialment en una etapa de replegament dels servicis socials públics com la nostra, hi ha una altra finalitat particular d’eixes fraternitats que cal exalçar: la convivialitat. No debades un dels motius de ser del tong era convocar banquets i contribuir a sufragar-los, de manera que assistir-hi era el senyal més elemental de pertinença. Seure plegats a taula era una manera de refermar vincles i establir-ne de nous, així com de trobar-se i expressar-se obertament sense les sancions i perills que presentaven altres formes de reunió.

Com observa Hakim Bey, qui dedicà als tongs un article il·luminador, eixa característica ens convida especialment a fixar-nos en la germanor secreta xinesa com a model associatiu: en una societat en què el lleure està organitzat per la indústria de l’entreteniment i la folgança sense objecte es considera una pèrdua de temps, la possibilitat de tornar a “estructurar i revaloritzar el nostre oci, recuperar-lo del món de la mercaderia i dedicar-lo a la creació compartida, al joc,” és una subversió indiscutible. I el fet de citar-nos cara per cara, d’unir-nos per a gaudir de “la generositat del grup”, de trencar l’aïllament de la vida moderna i la mediació de la tecnologia en les nostres relacions, té un valor emancipador.

Es pot argumentar, evidentment, que ja hi han moltes agrupacions obertes en la societat civil que satisfan eixes necessitats, sense que calga l’artifici del secret i de la iniciació, la intervenció de jerarquies pintoresques o el seguiment de ritus extravagants. Però, deixant de banda que els plaers i alegries de la forma suposen el primer desafiament al regnat del pragmatisme i de la deformitat que ens governa, i que la selecció i la discreció són molt recomanables per a evitar infiltracions indesitjables (de “tocacollons, panolis, xafaguitarres, neuròtics planyívols i agents de policia”, assenyala Bey), l’adopció del secretisme té també un valor expressiu i substantiu.

Les consideracions de l’alemany Georg Simmel en el seu capítol cabdal sobre «El secret i les societats polítiques» (1908) ens ajuden a entendre-ho. Tal com exposa Daniel Mundo en un pròleg esclaridor a l’edició castellana del text per part de l’editorial Sequitur, per a Simmel “que u sàpia allò que els altres, per ara, ignoren suposa una diferència i una distància entre els éssers, que altrament no estarien junts i propers, sinó superposats i amuntegats; per a la configuració de la societat són tan necessàries la concòrdia i la cooperació com la distància, la competència i la repulsió”. Simmel partix del principi que el éssers humans no som iguals, sinó diferents, i que el manteniment d’eixa diferència és beneficiós i desitjable. La societat secreta, com continua explicant Mundo “oferix als hòmens mecanismes per a enfrontar-se a la homogeneïtzació a la qual mena la societat de masses i el seu element essencial: els diners”.

Però alhora també instruïx en una altra oposició fonamental, hui més que mai, quan “el requeriment permanent de la paraula”, el flux publicitari constant, la saturació de veus i la inflació consegüent de significat que tanta xerrameca comporta sembla escampar-se més i més i ocupar-ho tot. Un sabotatge totpoderós, un autodomini arcà: la capacitat de callar.

* Publicat en Lletraferit #08

*ALEXANDRE SERRANO (Barcelona, 1976) és periodista especialitzat en música d’arrel i cinema. Col·labora en Televisió de Catalunya i revistes com ‘Rockdelux’, ‘SoFilm’, ‘O Editorial’ o ‘El Estado Mental’.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email