X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Veles e Bens

Elogi íntim de Barcelona

21/10/2017 - 

VALÈNCIA. Tinc molt viscuda Barcelona. I molt poc la resta de Catalunya. A sovint imagine com hauria sigut la meua vida, amb un bri del destí bescanviat, si des dels vint anys m’haguera criat en la Barceloneta, posem per cas, i no en el Cabanyal. I és que la moneda a l’aire podia haver caigut d’aquell costat: per unes dècimes vaig estudiar Periodisme en Montcada i no en Barcelona.

Any 1989 i vint anys en les cames. Barcelona era Ajoblanco, la ciutat dels prodigis d’Eduardo Mendoza, Don Balón, els clàssics de Barcino i els Encants, Olimpíades i cabarets, el Joventut de Villacampa a 25 minuts de tren, El Mundo Deportivo i poder fer vida en valencià. El Madrid castizo se m’antoixava l’irrespirable bressol dels agravis dels valencians, l’epicentre de la infàmia i no era una opció. Sí, era un prejuiciós, però és que a penes feia un any que havia tastat el ferro de l’Espanya profunda, amb dotze mesos en l’Armada, i no volia saber-me’n res. Montcada era el mal menor: una universitat catòlica i conservadora, amb tota l’aversió que em provocava, i caríssima, la qual cosa m’obligava a una responsabilitat enorme, però almenys junt als meus.

El Paral·lel fins les Drassanes i el Museu Marítim

A Barcelona vaig anar per a entregar tota la paperassa en aquell primer viatge d’arrapa i fuig, hostatjat en cals pares de Toni. Ens férem unes cerveses en les rodalies de les Rambles, que tenien poc a vore amb les riuades de gent que són hui, després de dinar, amb la pretensió inequívoca de celebrar el nostre reencontre. No se com acabàrem en Sitges, que mai dormia, amb el cotxe del pare i sense autorització. Ja de tornada, a les tantes, li férem una rascada lateral, la xapa tocava la roda i enmig del Garraf ens parà la Guàrdia Civil que ens escoltà, per seguretat, fins a la ciutat. A voltes la nit té pinzellades lisèrgiques perquè sí. En qualsevol lloc, el dia menys pensat. 

El meu amic s’alçà a treballar i jo vaig dormir la ressaca fins que em despertà sa mare, escandalitzada, demanant explicacions. Vaig fugir als carrers del Poble Sec sense desdejunar-me. El Paral·lel injectava l’olor de la mar fins allà dalt. Devallí fins la mar, just a l’esquena del Museu Marítim, l’espai al qual sempre faig per anar, si puc, en Barcelona, junt a la bodega d’en Rafel, el bar Ramon –per a comprovar que la guitarra de Bo Diddley seguix en el seu lloc– i el mercat de Sant Antoni. Era un dia plomís –o potser el maldecap ha tergiversat el record– i la llum entrava tímida en les Drassanes. En acabant vaig voler anar als peus de Colom, per si m’ajudava a tindre una noció de la magnitud del navegant i perquè m’agrada observar les grans estàtues des de baix, jugant amb la perspectiva i la llum.

Guitarres de Bo Diddley i John Lee Hooker

Anys després, amb Ramon i Marc i altres còmplices, exploràrem aquells voltants, com els vells marins, amb el jornal en la butxaca, buscant qui ens allargava la nit i podíem haver estat en el Corralàs, el laberíntic nucli del Grau de València, destrossat pels bombardejos feixistes en Guerra, olorant a mar, amb poca llum i moltes ombres. Quan féiem aquella via solíem acabar en un dels bars fascinants i supervivents de la canallesca barcelonina: el Kentucky, en el Xino. 

L’Autonòma no em va acceptar per unes dècimes que haguera salvat sent català, però jo no ho era, tot i Joan Fuster. Així que ací em pariren i ací estic. Però per unes dècimes. He tornat moltes voltes a Barcelona. Per amor, per amistat, que també és amor, i perquè vaig acabar per sentir-la pròpia, per sentir-me’n part, com em succeïx també amb Florència, perquè hi han carrers i cantons de les dos ciutats que em porten la memòria de la felicitat.

Barcelona beata i de postal

 Una de les primeres cases on vaig pondre en Barcelona fon la del Guinardó, en el carrer d’Amílcar, l’estadiste cartaginés, quasi en el cim de la Plaça Catalana, a penes un jardinet redó i discret de barri, tot i l’ampulositat del nom, on tenien l’última parada els autobusos, que aplegaven exhausts. Amb allò començava una prolixa història d’hospitalitat saforenca. Corria l’any 96 i la ciutat encara vivia la ressaca del somni olímpic que la va canviar per a sempre. 

Uns pocs anys després vaig fer una visita turística, d’hotel, la primera i última, amb pretensions de vore-la bé i amb temps, d’oferir-li la mateixa oportunitat que li donaven tots els visitants que acabaven bocabadats. Aquella Setmana Santa férem el mercat de les Flors i la Sagrada Família, el parc Güell i les Rambles, la Boqueria i el Gòtic, la Catedral i altres esglésies… Caminàrem fins l’extenuació com si tot allò fóra un parc temàtic i nosaltres uns jubilats centreuropeus o uns orientals somrients. Molts barcelonins havien fugit i els turistes ho envaíem tot. Fon decebedor. Barcelona se’ns va mostrar mixorrera, beata, tradicional i artificial, molt de postal. 

La terrassa del Museu d’Història

Governada per l’esquerra post-Maragall ens va paréixer poc lliberal i molt estratificada socialment. La flaire dels diners devallava, en un abrupte degradat, des de Collserola fins a la vora de la mar. Ho vaig vore clar un dia, amb la panoràmica que se’ns oferia des del restaurant La Venta, un caprig gastronòmic i sobretot paisatgístic que em vaig permetre. Ad aquella visió desbordant de l’urbs febril i dinàmica li vaig trobar, temps després, l’estampa invertida. Prop de les Drassanes i de Colom, en direcció cap a Santa Maria del Mar, es conserva l’únic edifici en peu del vell port industrial, un magatzem reconvertit en Museu d’Història de Catalunya. I en l’última planta, el restaurant, amb la terrassa que ens regala de sobte els molls, el telefèric des de Montjuïc, Colom i sobretot la ciutat que s’empina des de la mar cap al Tibidabo i Montjuïc, amb diversos skylines sobreposats, com en un joc de perspectives. Un café excel·lent i una posta de sol difícil d’oblidar. I l’aventatge de que, en general, la gent, i també els turistes, desgraciadament, són certament refractaris a tot allò que sone a història i a museu. Durant les meues visites vaig gaudir del privilegi d’una certa soletat, també, en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb tot l’enorme patrimoni pictòric romànic, tan sorprenent sempre per als valencians. Estàvem pujant al cotxe de retorn a València i ja teníem la sensació que no només no havíem vist “bé” Barcelona, sinó que ens en tornàvem sense haver aplegat ni a llevar-li l’embolcall.

Museu Nacional d'Art de Catalunya

La Barceloneta i el Cabanyal

A un pas de la terrassa del Museu s’erigix la Barceloneta, el triangle que abraça la platja urbana per excel·lència de la ciutat comtal. Ja des de les primeres visites, coneguts i saludats, en saber que el meu país d’orige era el Cabanyal, s’afanyaven a indicar-me les semblances amb la Barceloneta, més com un pretés elogi, fent-me saber que coneixien, i això ja era molt, el meu poble de pescadors, que com el fruit d’alguna reflexió de trellat. Perquè Barceloneta i Cabanyal tenen, si a un cas, algunes reminiscències i unes poques coincidències històriques. 

L'Illa de Maians

El barri de la Ciutat Vella, per exemple, s’alça sobre terreny guanyat a la mar i sobre l’Illa de Maians, un niell d’arena que existia front a l’antiga línia de costa. L’Illa de Maians és també el títol d’un llibre de relats, deliciós com tots, de Quim Monzó (1986). Va ser de la seua mà, precisament, com vaig aficionar-me a La Vanguardia, que tant m’ha ajudat al llarg dels anys a entendre la dimensió d’allò que diuen el seny. La terra ferma es conquerí a la mar, lentament, per la sedimentació provocada per la construcció del primer dic nord del port, a mitjans del XIV i, pel port de 1687. En tot cas, fins a mitjans del XVIII la Barceloneta no existia. El Cabanyal és fill, tanmateix, de l’arena sedimentada per les corrents frenades contra el dic nord del port de València. Tant és així que en les cases més antigues de l’actual carrer d’Eugènia Vinyes es trobaven, fins fa no res, les argolles on es nugaven les barques els dies de temporal, per a què no se les enduguera la corrent mar endins. I en les fotografies del primer terç del segle XX s’observen els pabellons del balneari de Les Arenes a un pas de l’aigua. Caminar hui la distància entre els templets neoclàssics i la vora convida a ensomiar despert amb Lawrence d’Aràbia, envoltat d’arenes càlides, especialment durant les canícules estivals.

Retícules urbanes a vora mar i platges de ciutat

La Barceloneta fon construïda, amb tiralínies, durant la segona mitat del XVIII per a resoldre els problemes d’habitatge d’una ciutat en franca expansió. El Cabanyal, per aquell temps, era poc més que unes quantes fileres de barraques paral·leles a la mar que es reurbanitzaren després dels incendis del segle XIX, ja amb l’actual ordenació urbana. Ambdós tenen una estructura reticular, d’inspiració il·lustrada en el cas barceloní, i modernista en el valentí. Diagonal a la mar i paral·lela, respectivament. La Barceloneta i el Cabanyal són també platges urbanes però molt distintes en la seua morfologia. La catalana és estreta, d’arena espessida i torrada, que devalla ràpidament cap a l’aigua més fonda; la valenciana és amplíssima, d’arena fina i blanca i cal caminar un quart de milla per a no fer peu. La Barceloneta fon concebut com un barri popular de la ciutat, amb la dinàmica inserida dins dels seus ritmes econòmics i socials. El Cabanyal va nàixer com un poble i es va desenrotllar com un micromón, allunyat cinc quilòmetres del Cap i Casal. Barcelona, envoltada de muntanyes, estava literalment volcada sobre la mar. València, crescuda des d’una illa fluvial, va estar durant segles molt més llunt de la mar que els metres que la separen del Cabanyal i del Grau. Els oficis que forjaren la identitat socioeconòmica i cultural en cada lloc també foren distints. La Barceloneta era obrera i industrial. El Cabanyal, mariner i pescador. No m’atreviré a expondre sobre el caràcter de les gents, però potser la brisa i l’olor de la mar, la proximitat del port i la sensació que la capital ens espenta a mirar l’horitzó des de la vora ens agermana a barcelonetins i cabanyalers.

Cases minúscules d’allà i d’ací. Obrers versus mariners

Les cases també són distintes, si comparem les valentines i les barcelonines. I també, clar, en els dos espais marítims. Com en tots els barris populars de la ciutat, en la Barceloneta predominen els habitacles minúsculs. Destaquen els populars “quarts de casa”, de 28 m2 i amb alambicats accessos, en finques de quatre alçàries, sense ornament. Les cases típiques del Cabanyal són unifamiliars, amb detalls modernistes i naturalistes, i algunes són dites “d’a quart”, per corresponde la seua planta de 40 m2 al quart d’un solar originari de les antigues barraques, partit i repartit, segons famílies, per a satisfer els destriaments de les herències. L’explicació d’estes diferències és que Barcelona a penes tenia terreny on “ubicar” a les seues classes obreres, mentres el Cabanyal –d’un estracte social semblant al de la Barceloneta– oferia un espai creixent, per la retirada de la mar, i una pressió demogràfica irrellevant. Hui el teixit industrial barceloní té poc a vore amb el que motivà la creació de “barris obrers” i en el Cabanyal no queden pescadors ni mariners però, evidentment, les ciutats avancen sobre les empremtes de la seua història i del seu devindre socioeconòmic.

Les allaus turístiques i les targetes de visita del Cheriff

La Barceloneta, com tota la ciutat, ha viscut dos grans allaus turístiques en els últims vint-i-cinc anys, sense a penes discontinuïtat: el que és fill de les Olimpiades, planificat i desitjat, que va consolidar el negoci de l’oferta gastronòmica marinera en el barri, amb calderetes i paelles, cuinades de forma un tant distinta a les nostres i, no obstant, exquisites també. I el del turisme “low-cost” dels últims temps, acceptat a contracor, segons barris i butxaques, i que ha provocat una enorme polèmica al voltant de la legitimitat dels allotjaments turístics. A més d’avions i albergatges a l’abast de tots els públics, cal no menysprear l’efecte cridada, planificat des de dalt, d’Scarlet i Woody, de Penélope i Bardem, amb la pel·lícula de 2008. Dels anys anteriors, quan el barri encara estava esguitat de cuines casolanes i preus molt raonables, daten les visites al Cheriff, amb les seues inoblidables targetes de visita, d’un alarmant retro no impostat, una anomalia meravellosa en la capital del disseny.

Vaig tindre –i tinc– llit i sostre en molts racons d’aquella ciutat d’exili per a valencians, on els enxisos intrínsecs dels carrers sempre han estat arruixats pel goig de compartir-los en amistat, com deixà cisellat en marbre Gil de Biedma: Pasan lentos los días / y muchas veces estuvimos solos. / Pero luego hay momentos felices / para dejarse ser en amistad. / Mirad: / somos nosotros. / Un destino condujo diestramente / las horas, y brotó la compañía. / Llegaban las noches. Al amor de ellas / nosotros encendíamos palabras, / las palabras que luego abandonamos / para subir a más / empezamos a ser los compañeros / que se conocen / por encima de la voz o de la seña”. En la Barceloneta, no obstant, mai he dormit. Trobe. Sempre he anat a dinar o a llegir en hivern, tombat en la platja, versos com estos, o altres lectures breus que permeten, de tant en tant, alçar la vista i ataüllar el caseriu en direcció al Poblenou, eixa rebotiga de la ciutat que sí que té més semblances amb el Cabanyal. I per descomptat a prendre café en la terrassa del Museu.

L’epidermis de Barcelona

 Hi ha una temptació a la que sucumbixen molts dels visitants, fins i tot els que no són esporàdics, fins i tot jo mateix en un dels primers viatges: es tracta de no esforçar-se per anar més enllà de l’epidermis de Barcelona, la crosta creada per les sardanes ballades en qualsevol plaça, amb el rostre hirsut, l’associacionisme d’una societat civil obsessionada per regular la vida pública i l’oci, o el trascendental rostre de Carles Puyol, com si cada baló dividit en el Camp Nou fóra essencial per a la història de Catalunya. Barcelona, però, glatix fort per baix, enamora. La ciutat de la música en directe i la creativitat incessant, la del mestissatge i l’acollida, la que respira en una granja, davant d’un café amb llet i una tallada de formatge, la de la novetat i la innovació, la que és l’enorme aparador d’un país laboriós i productiu, la dels pioners, els descarats i els desacomplexats, la que alça cada matí la persiana del comerç, la que es desboca amb l’exhuberància dels mercats i s’enjugassa dins les botiguetes de barri, la dels carrers nerviüts i les avingudes solejades, la dels teatres infantils i les festes de carrer, la dels fenicis en rastres i àgores. He dormit en Gràcia i Poble Sec, en Sant Antoni i en el Born, en el Raval i Passeig de Gràcia i en molts altres caus, encara que només he tingut unes claus, les de la casa del carrer de la Cendra, que encara conserve, com els jueus que marxaren fa segles de València.

Durant tots estos anys de seducció permanent he elaborat moltes teories. M’encanta elaborar teories sobre les ciutats –sobre Barcelona i Florència, en realitat– i raonar-les a boqueta nit, en eixe moment en que et debats sobre si fer-te l’últim vermut o la primera cervesa, sobre si sopar cal o no cal, ni on ni quan ni com ni amb qui. Vaig bastir-ne una sobre les diferències entre els pedrapiquers dels edificis gòtics valentins i els barcelonins. I una altra sobre la visceralitat que es respira en les grades del Camp Nou. Potser algun dia les pose per escrit. A penes he dit res del Raval, on he sigut tan feliç, ni del carrer la Lluna, on els veïns xarren frivolitats de balcó a balcó, pel pur plaer de raonar, ni de la Biblioteca de Catalunya, on vaig estudiar el Llibre dels Àngels d’Eiximenis, ni de les llibreries, ni de Sants, ni de cocteleries ni bars de rock and roll… Potser algun dia escriga mil històries noves de la Barcelona que fan inabastible els seus ciutadans i cadascú dels que, com jo, l’hem feta nostra, en la distància, però sempre amb aquells versos de Gil de Biedma en el cap.

* Per a Lorena Fuster i Ramon Morera.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email