X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

LLETRAFERIT

Els ficus de la burgesia

De dimensions colossals i aspecte aclaparador, els ficus monumentals de València són una relíquia del potent comerç marítim de la ciutat i de la fascinació huitcentista pels ambients exòtics. Ara estos exemplars centenaris i exuberants poblen majestuosament el teixit urbà entre veïns que desconeixen el seu passat transoceànic

29/07/2017 - 

VALÈNCIA. * Publicat en Lletraferit #09

Entre els nombrosos vaixells procedents d’Amèrica que entraren al port de València durant el segle XIX, n’hi hagué un que, segurament sense saber-ho, estava destinat a transformar per a sempre el paisatge de la ciutat. No coneixem el seu nom ni a qui pertanyia i, de fet, la seua presència podria haver passat completament desapercebuda per als annals de la història si no haguera sigut per un xicotet detall: amb ell arribava a la capital del Túria el ficus macrophylla, un arbre fascinant i descomunal mai vist fins aleshores per estes latituds.

Tot en esta espècie vegetal resulta grandiós, des de la seua alçada (poden superar els 20 metres) fins a les seues potents arrels, que s’estenen i destrossen les voreres sense pietat. També són portentoses les seues branques, amb un pes que pot arribar fins als 800 quilos. Tot i que els exemplars que ens observen en els carrers valencians provenen d’Amèrica Llatina, els orígens d’eixa espècie concreta de ficus els hem de buscar en horitzons encara més llunyans, en concret a l’est d’Austràlia.

Precisament el seu caràcter salvatge i colossal és el que propicià el seu idil·li amb la ciutat de València. Crear jardins exòtics s’havia convertit en una moda molt exitosa a l’Europa huitcentista i era comú el disseny de conjunts vegetals que inclogueren exemplars arribats de paratges llunyans. Gràcies al seu pedigrí internacional i a les seues escandaloses dimensions, els ficus macrophylla satisfeien els desitjos de la classe alta valenciana. Potser la seua capacitat de creixement i expansió els recordava a l’Imperi Britànic, qui sap. El ficus es convertia així en un símbol de refinament i triomf burgés. De fet, foren els valencians que havien marxat a Llatinoamèrica per a fer negoci els qui decidiren exportar a la seua terra natal algunes de les sorpreses descobertes en el Nou Món. Com explica Santiago Uribarrena, coordinador de l’Observatori Municipal de l’Arbre de València, “els ficus monumentals estan lligats al comerç, als indians i als ports d’arribada”. Així, exemplars similars poblen també els carrers d’altres urbs marítimes com Cadis, Cartagena o Palerm.

D’altra banda, en ubicar-se en els espais públics de les ciutats, els ficus també permeteren la democratització de l’exotisme, ja que amb el seu exuberant tronc i les seues branques infinites provocaven la fascinació i la sorpresa tant dels miseriosos fematers com dels opulents industrials. Els arbres mai han entés de classes socials.

Actualment existixen al voltant d’una trentena de ficus centenaris disseminats per diferents punts de la ciutat de València: vint-i- quatre d’ells són propietat municipal i la resta pertanyen a altres institucions. La Glorieta, les Torres dels Serrans i la Gran Via Marqués del Túria (on custodien l’estàtua de Don Teodor Llorente) són alguns dels punts en els quals es pot admirar la seua grandiositat. També estan presents a l’Albereda, on protegien del sol els qui a començaments del segle XX es passejaven proveïts amb barrets de copa, ombrel·les i encaixos o acudien a l’Exposició Regional de 1909.

I si parlem de ficus, l’estrela és sens dubte l’exemplar del Parterre, un colós –el seu tronc fa un perímetre de 13 metres i la seua copa supera els 36 de diàmetre– que data de 1852, el mateix any en què el ferrocarril arribà a València. Convertit ara en atracció turística i espai de jocs infantils, les males llengües asseguren que fou plantat per equivocació. Hi ha la creença que en realitat els jardiners volien plantar una magnòlia, un arbre semblant al ficus però amb dimensions menys aclaparadores i posseïdor d’unes flors molt vistoses. En vore que aquell arbre no floria, es descobrí la seua vertadera naturalesa... Uribarrena, cap de la Secció Tècnica del Patrimoni Arbori de l’Ajuntament, no acaba de creure esta versió i considera que els botànics i jardiners de l’època “eren molt més llestos i cultes del que es podria pensar; de fet, foren ells mateixos els qui multiplicaren el nombre de ficus de la ciutat, gràcies al seu hàbil maneig dels esqueixos”.

En qualsevol cas, el ficus del Parterre és tot un supervivent. Mentres la riuada de 1957 féu malbé gran part de la població arbòria de zona, el tità centenari resistí sense patir massa d'anys. Ara manté una altra batalla, però contra la gasolinera situada al seu costat. De moment la lluita està en taules. Poc queda ja d’aquells comerciants valencians que feien les Amèriques o d’aquells vaixells carregats de meravelles transoceàniques. No obstant això, el seu llegat perviu en un grapat d’arbres centenaris, brutals i majestuosos, que trobaren a les coordenades mediterrànies una llar d’acolliment, una nova terra on arrelar.


Lucía Márquez  (València, 1988) és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals. A més, realitza la seua tesi doctoral sobre la precarietat i els nous discursos al voltant del treball.


Noticias relacionadas

Topografies

Viatge a Macondo-Monòver

Por |  - 

La geografia coneguda a través de les paraules d’una altra persona pot esdevindre, encara que no s’haja viscut, un lloc per a la imaginació i la memòria pròpies. Un lloc d’ensomni. Monòver pot esdevindre Macondo, per obra i gràcia de la tia Antonieta

Entrevista a EDUARDO MÍNGUEZ 

Conservatoire du Littoral: França, al rescat 
de la Mediterrània

Por |  - 

El Conservatoire du Littoral és una institució dependent del Ministeri de Medi Ambient francés que promou iniciatives de gestió sostenible en tota la Mediterrània. Com si es tractara d’una segona Il·lustració per la via de la biodiversitat pretén escampar i canalitzar la nova consciència conservacionista i dotar els agents locals de les ferramentes necessàries per a millorar la gestió d’espais naturals. En esta estratègia la costa valenciana juga, pel seu interés biològic, paisatgístic i cultural, un paper central. La seu peninsular de l’institut està en el far de l’Albir, en l’Alfàs del Pi, en el cor del Parc Natural de Serra Gelada

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email