X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ressenya

James Salter: els anys llum de la vida

2/01/2018 - 

VALÈNCIA. Dins del panorama de la narrativa contemporània nord-americana, la figura de James Salter (1925-2015) probablement no ha assolit el nivel de reconeixement o de popularitat que sí han arribat tindre autors com Paul Auster, David Forster Wallace, Philip Roth o Don DeLillo, per citar només quatre dels més coneguts. En realitat, i fent abstracció de noms, la narrativa nord-americana de la segona mitat del segle XX i del anys transcorreguts del XXI és probablement, i considerada en conjunt, el torrent de major cabal literari del planeta, com a mínim en la intencionalitat, eixa mare necessària de tots els propòsits. Potser siga la ressaca imperial i que tan bons resultats va donar a velles potències europees (Gran Bretanya, França, fins i tot Rússia) en els segles anteriors, o potser només siga l’obsessió persecutòria de la gran novel·la nord-americana, eixe mite que ha estimulat de manera més o menys conscient l’ambició dels escriptors situats en la part alta del continent que tanquen el Pacífic i l’Atlàntic.

El resultat, en qualsevol cas, és una nòmina extraordinària d’autors, unes quantes dotzenes de llibres magistrals i una vitalitat envejable, circumstàncies totes elles que nodrixen amb força la sensació de plena contemporaneïtat, lluny de la flaire reiterativa, amb regust de decadència, que inevitablement desprén certa literatura europea coetània. Perquè davant la naturalitat (i per tant l’honestedat) d’algunes propostes de la recent narrativa nord-americana, fondament més apegades a la realitat que determinades elucubracions masturbatòries del vell continent, algú podria concloure que la novel·la, amb les característiques primigènies del gènere, manté en l’actualitat el seu viver més potent i autèntic en terres nord-americanes.

 Bona prova d’això és el cas del ja mencionat James Salter, autor d’una obra relativament breu (uns pocs volums de memòries i contes i sis novel·les), i entre les quals destaca especialment esta Anys llum (L’Altra Editorial, 2017). Com l’observador omniscient que és i no vol deixar de ser (aquella naturalitat), Salter fa un retrat que abasta vides i anys i que s’inicia en el curs alt del riu Hudson, escenari a les vores del qual està situada la casa on viuen Viri i Nedra, un matrimoni aparentment idílic i arquetípic, amb les seues dos filles menudes i els preceptius i tan nord-americans animals de companyia. Dins de la casa, la modesta opulència de les classes mitjanes-altes és part important de l’ambientació, de la recreació d’un estat de coses que teòricament deuria conduir cap a certa felicitat anestesiada, cap a un aparent triomf personal i social.

Però res és com sembla, com és habitual. Eixa fidelitat a un patró de conducta prompte es revela inoperant, reiterativa, com una sort de modern spleen carregat d’insatisfaccions i que tenim ancorat a l’ànima, amagat a l’espera de tindre cobertes les necessitats més bàsiques. I així, entre anades i tornades a un Nova York on treballa l’home i la dona fa compres i vida social, anirà gestant-se el cuquet de la desafecció, del cansament. Els sopars amb amics en determinats restaurants de moda o en casa (eixe ritual de matrimonis benestants, regne del martini i la lleu maledicència, habitualment amb presència d’algun artista de segona fila que done el necessari toc esnob) seran l’explicitació teatral de tot eixe joc vanitós i essencialment buit, escenari i exhibició calculada de la vida dels altres, i del seu influx de resultat inquietant. 

“Hi ha la vida que la gent es pensa que vius, i l’altra”, arriba a dir Viri, el protagonista masculí, afegint que eixa altra vida és la que precisament causa els problemes. I els problemes donaran pas a un altre joc, el de l’adulteri (per les dos parts) com a aparent solució per a omplir eixos buits, eixe neguit intolerable i immerescut, l’ànsia de més vida. Commou l’escena, poc abans de l’inici de la davallada, del pare de família pujant a l’habitació de les les xiquetes, en mig d’un d’aquells sopars, per a donar un bes de bona nit als seus béns més preuats, i la contemplació orgullosa i per uns instants del benestar aconseguit, de la seguretat, de la tranquil·litat que comporten, però que en realitat és un inconscient comiat de l’orde desitjat, impossible i fugisser.

 Perquè el flux del pensament (eixe cavall indomable) és l’autèntic enemic, o la constatació del pas del temps, quan les filles creixen i adquirixen vida pròpia, o quan el gos aquell amb el qual jugàvem en els dies de neu està envellit i cansat, i l’horitzó de tot comença a ser una constatació de l’avanç cap al final ineludible, el compte arrere de quasi tot. L’estil de l’autor, en l’explicació del procés, oscil·la entre la narració freda i les troballes poètiques, entre les metàfores lluminoses i les omisions perfectament traçades, donant com a resultat la paradoxa d’un compendi d’estils però que configuren finalment una prosa ben singular, efectiva i rotunda.

Tot el llibre és com una declaració solemne i alhora senzilla, raonada i perfectament evolucionada de la velocitat de vertigen dels anys llum, d’aquells que van des de l’entrada plena en la vida adulta al descobriment melancòlic de l’horitzó inevitable, de la insatisfacció a la qual som addictes per naturalesa i destí, dels jocs suïcides als quals ens entreguem amb una corprenedora ingenuïtat, buscant una redempció que no sempre sabem o podem trobar. I és també la mostra definitiva de la mestria de James Salter, un autor que, seguint l’estel de la seua més gloriosa tradició nativa, té ja reservat un lloc més que brillant en la narrativa contemporània, siga o no nord-americana.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email