X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

'EN PRIMERA PERSONA'

Josep Manel Casany: 30 anys en cartell

8/06/2016 - 

VALÈNCIA. Per a la foto mossega el seu últim premi al millor actor com si fóra Rafa Nadal, però també podria portar-se eixe cor a la boca com Hannibal Lecter. No dubten que, si s’ho proposa, pot convertir-se en qualsevol. Els camaleons són així. I Josep Manel Casany (Montcada, 1963) fa tres dècades que ho demostra als teatres de València. Si no li sona o no sap de què, pot ser precisament perquè este animal escènic es mimetitza amb l’entorn amb l’aspecte d’un home corrent i només es transforma en un actor extraordinari quan comença la funció.

30 anys ja? Sabia que estava a prop, però no ho havia mirat. Vaja...” Al 1986 va debutar en V-36, crónica civil, d’Ananda Dansa. El director de la companyia, Edison Valls, va ser el seu professor en l’escola Teatre a Banda i li va donar la primera oportunitat professional. Han passat els anys i 45 obres teatrals per arribar fins ací. Papers protagonistes, peces clàssiques i contemporànies, drama i comèdia; Shakespeare, Txèjov i Pinter; el Don Juan de Molière i el Paulino d’Ai, Carmela, el monòleg de L’art de la fuga i un fum de personatges a les sèries de Canal 9. Ell se sent, amb raó, profeta a la seua terra.

-Podríem dir que en València Casany sempre està en cartell...
-Això és una mica enganyós... Ací la majoria de les vegades estàs en el cartell poc de temps. Ja fa anys que exhibir una obra tres setmanes és una cosa excepcional. Moltes vegades estàs més temps assajant que actuant. A mi em ve justet viure del teatre. I hi ha anys que no he viscut del teatre. Parlem del que es guanya d’actor exclusivament. Una altra cosa és ser també autor, dirigir o tindre una companyia. La realitat és que els actors no podem subsistir. Impossible. Hem de viure del doblatge, de la televisió... El tancament de Canal 9 ha sigut un colp molt gran i ha empitjorat una situació que ja era dificilíssima. Ací els professionals ho hem passat molt malament.

-Ara no es pot queixar. El sopar dels idiotes ha sigut i és un èxit al Talia.
-És veritat. Estar cinc setmanes a València i en valencià ja ha sigut un gran èxit. I ara continuem representant en castellà La cena de los idiotas en juny i juliol. Això fa molt que no passa. Cal valorar que és una producció privada, una aposta dels Fayos i Olympia Metropolitana pels professionals d’ací. Estem molt feliços perquè és una obra que té tots els ingredients perquè la gent riga i ho passe bé. Teatre comercial, però teatre bo. Ha vingut a vore’ns la gent de la professió, el públic que només va a vore obres puntualment i també l’espectador més habitual i exigent. I tots eixen contents. Això no és fàcil ni habitual.

-La professió sempre reclama més suport públic. I sobretot a València, després del canvi de govern.
-Sí, és així. Clar que la professió exigeix al teatre públic que hi haja un aposta ferma. La realitat és que ací s’han creat infraestructures grans i no tenen massa sentit si la producció no està en sintonia. Si tens grans edificis però no hi ha treball ni creació per a ells acaben per ser monstres, com va passar en Televisió Valenciana. Quan el pressupost no dona per a més estem limitats i acabem produint obres de pocs personatges, monòlegs i d’ahí a El club de la comèdia. Que estaran molt bé, però podríem arribar a objectius culturals més ambiciosos. El teatre és la paraula, és la llengua. I és clau per consolidar el valencià.

-En valencià costa més tindre èxit?
-Costa més portar el públic a una obra molt exigent o clàssica en valencià. Hi ha un problema cultural que patim. En el departament de neurones dels valencians és com si no acceptarem Shakespeare en la nostra llengua i només puga entrar el sainet. Passa inclús amb valencianoparlants, que potser no tenen el vocabulari suficient o se senten limitats. No han estudiat valencià a l’escola, la tele no ha arribat a formar-los i acaben preferint el castellà. La realitat és que no som tots bilingües. Alguns sí, però queda camí per recórrer. És un fenomen molt d’ací representar les obres unes setmanes en castellà i unes altres en valencià. I no és gens senzill canviar de llengua quasi d’un dia per a un altre i fer-ho bé, que tot encaixe i sone com ha de sonar en els dos idiomes.

-Vosté haurà tingut oportunitats d’anar-se’n fora, ha treballat a Barcelona i Madrid. Per què no ha marxat?
-He apostat per quedar-me ací, a casa. Tots tenim opcions d’anar a buscar-nos la vida a llocs més grans. Però jo estic satisfet d’haver-me quedat ací i haver col·laborat a fer créixer la professió i el sector a València. Quan vaig començar, la meua generació no teníem referents valencians, només espanyols. Ara jo sí puc ser un referent per als que comencen i hem construït un sector. Potser eixe és un edifici a mig construir, sense lluir ni pintar. Però és molt més del que hi havia. Tenim bona escola i bons professionals al teatre valencià i s’ha aconseguit un públic aficionat, uns espectadors que ho valoren.

"El que no m’agrada és que haja quedat la sensació de que més enllà de l’Alqueria Blanca no es va fer res a Canal 9, perquè no és cert"

-A Barcelona ha actuat per al Teatre Nacional de Catalunya i produccions de TV-3. A Madrid també ha participat en sèries com Policías, Compañeros, El comisario, Cuéntame... Li ha faltat un gran paper?
-No ho sé. A València he fet personatges que, si me n’haguera anat, no haguera pogut fer. A Madrid o Barcelona hi ha mil aspirants per a un paper, ací en som cent. Estic convençut que allà no haguera tingut la sort d’interpretar tants personatges de pes de manera tan seguida. M’ha eixit bé. És un gust representar Vània a Madrid, a una coproducció amb Teatros del Canal, i que Albert Boadella ens diga que les interpretacions són magnífiques. Després el públic també respon però es pregunta qui som eixos actors. Resulta que venim de València i se sorprenen perquè no ens coneixen.

A casa guarda un bon grapat de premis. Reconeixements del sector valencià, fonamentalment. Però també “el maximino”, eixe Max en xicotet que es va emportar com a nominat en 2003 pel seu paper en L’hostalera, de la Companyia Teatre Micalet. “Gran part de la meua trajectòria l’he viscuda en valencià al Micalet. Per a mi ha sigut l’escala que m’ha fet créixer com actor. Vam tindre un gran èxit amb Ballant, ballant, un espectacle de música i ball. Però en comptes de continuar fent només això, la companyia va seguir fent també teatre universal en valencià. I vam rebre en el seu dia moltes crítiques. De vegades sembla que el caràcter valencià ens porta, en comptes de recolzar-nos, a no creure en nosaltres.”

Eixim de casa per anar al teatre. A la vorera, una dona major se li para davant amb un gran somriure a la boca, sense encertar a dir res. Josep Manel la saluda amablement i ella per fi li ho diu: “Que t’he conegut!” Ell li torna el somriure i li dóna les gràcies abans de pujar al cotxe, convençut de que ella ha reconegut Roc, el de l’Alqueria Blanca. 

-Res com L’Alqueria Blanca per als actors valencians?
-La tele multiplica la popularitat, això està clar i ho notes des del primer dia. I L’Alqueria Blanca ha sigut un fenomen popular grandíssim, en part pels ingredients folklòrics i agrícoles... Passejant per les Falles em vaig emportar una bescollada d’un home que volia pegar-li a Roc, el de la tele. És increïble haver d’explicar que ets Josep Manel, un actor, i no el teu personatge. El que no m’agrada és que haja quedat la sensació de que més enllà de l’Alqueria Blanca no es va fer res a Canal 9, perquè no és cert. Jo reivindique altres sèries, com Da Capo, amb un gran treball de guió, de direcció i realització, ambientada en el present. O Socarrats, que també va ser un boom entre els espectadors de totes les edats. 

A la porta del Teatre Talia, davant del cartell amb la seua foto, més mirades curioses de gent que l’identifica i un últim cigarret. Queden quasi dos hores per a la funció. Al camerí, el ritual de preparar el seu racó amb aigua, rosquilletes, xiclets i el text de l’obra. És hora de deixar-lo sol. En un moment arribaran els companys i li agrada tindre un temps de tranquilitat abans d’eixir a eixe escenari ara silenciós. Passem per allà i em regala una última foto, assajant el swing del seu personatge amb un pal de golf davant les butaques buides que esperen el públic. Juga enmig l’escenografia d’un saló de ficció on se’l veu tan a gust com en el de sa casa. Probablement perquè ho està. És l’hàbitat del camaleó, on Josep Manel Casany somriu, com si repetira la frase que ho resumeix tot: “Mentres puga viure del teatre jo estaré content”.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email