X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

EL NOU FENOMEN DE LA MÚSICA TRADICIONAL VALENCIANA

La revolució d’Els Jóvens: “No volíem fer una rondalla ni un grup pop; som un Transformer estrany”

14/04/2018 - 

VALÈNCIA. L’experiment es va iniciar en un lloc insòlit, no se sap bé el dia, però tampoc importa. “Féiem cançons René i jo. Ens coneixem de tota la vida”, deixa caure, sense escarbar massa en la memòria, Pep Mirambell, nascut a Sant Vicent del Raspeig, 1989. René Macone (1985) era veí. Per a ells, dos mil·lènials que ara resideixen a Madrid i Barcelona, la música tradicional valenciana era un gènere tan exòtic com la música tradicional brasilera, confessen amb humor. Però certa vocació entre aventurera i alquimista els va conduir a eixe territori on encara governen, com a emperadors sense hereus, els membres d’Al Tall.

Mirambell i Macone van conéixer a un altre músic, Blai Antoni Vañó (Bocairent, 1980), i li van contar la idea “de fer-li un homenatge a la música tradicional valenciana i reformular-la”. Aleshores només tenien uns quants temes interpretats a guitarra i veu per Mirambell. Però en eixe encontre entre els tres ja havien nascut Els Jóvens, “un Transformer estrany” de la música, en definició precisa del mateix cantant. 

–No teníem referències, no volíem fer una rondalla ni un grup de pop. Havíem de buscar un format, el que fóra– aprofundix.

Un dels problemes evidents per començar a construir eixe Frankenstein sonor era la falta d’extremitats. Mirambell és guitarra i veu, Macone aporta una altra veu i Vañó el baix. Així que van començar a convidar gent al laboratori: entraren instruments com el guitarró, el timple i les flautes de Raül Calatayud (Alcoi, 1981); la bandúrria, el llaüt i l’oud de Tóbal Rentero (Manises 1980) i Jordi Sanz (Meliana, 1981); i les percussions de Pablo Rosell (Picassent, 1986) i Cristian Pérez (Alcoi, 1993), qui sumaria una bateria amb inclinació al heavy metal.

Faltava batejar la criatura. “Si vols sonar antic i carca dis-li a algú: ‘Hey, jove!’”. Vols dir una cosa i estàs transmetent la contrària. És un nom senzill, ens feia gràcia i com que ningú de nosaltres és ja massa jove…”, i així van decidir mostrar-se al món, igual que l’equip de veterans als campionats estiuencs de futbol sala. Els Jóvens, Valencian Folkies Ninja, es llig al cartell que els anuncia, amb les lletres de les tortugues mutants dels dibuixos animats.

Van prorrompre a Youtube fa només dos mesos, moment des del qual han publicat cinc temes, avançaments d’un llarga duració que vorà la llum el pròxim 17 d’abril amb el mateix nom de la banda, gravat als Estudis Blau de Bocairent i autoeditat. Sembla, contat d’esta manera, que tot s’haja resolt a la velocitat de l’argument d’una superproducció americana, fins que es puntualitza que aquells primers encontres per formar una banda van ser fa ja massa temps. “Vàrem començar a gravar fa quasi dos anys. No som un grup de local, sinó de gravació”, manifesta Mirambell. “Ha sigut tot un continu assaig-error; anàvem provant coses i vàrem trobar un camí que després vàrem traslladar a la resta del grup”, incidix Vañó. 

 

Quasi dos anys entre provetes fins a anunciar el primer descobriment: Anís Tenis. Al laboratori va sonar “boom”. “No recomanem este camí”, advertix Mirambell.

Anís Tenis és gasolina per a la imaginació d’una generació d’espectadors que han creuat els 30 anys i volen sentir com eren, com són i què fan ací. Contradictòria com un xut d’eufòria nostàlgica, com ballar “Black Sabbath com si fos Chayanne”, que diu un vers de la cançó. Tot això estava, reflexiona Macone, “en la intuïció de Pep quan feia les primeres melodies”. I ara sona, amb els llaüts i les bandúrries, com si algú s’haguera presentat a eixe territori on descansen els Al Tall, a presentar-se com a hereu.

–No som massa bons músics, és més energia que tècnica el que tenim– rebaixa Vañó.

Al Tall, déiem. “La màxima il·lusió seria que tocaren l’Anís Tenis”, s’il·lumina Macone. “Tenim dos tipus de referències: per un costat són ells, que ens influencien sobretot a nivell de semàntica”, apunta Mirambell, “i després estan grups que han intentat agarrar un folklore i portar-lo a la seua manera de vore el pop”. Calatayud assenyala tòtems, com Pep Laguarda, “artistes que han agafat tradició valenciana i l’han incorporada al pop o el rock”. Però en el cas d’Els Jóvens el procés ha sigut quasi a la inversa: són ells qui han fet una immersió completa en la tradició. “Estem més en la línia de Caetano Veloso, inclús Kiko Veneno, que no una versió més intel·lectual. És mig una gamberrada”, sentencia Macone.

El mateix cantant admet que en estos dos anys de larva, la por més gran ha sigut que algú els avançara: “Teníem eixa preocupació perquè exactament no hi havia ningú fent el que hem fet”. Al Tall ha tingut deixebles, però heterodoxos. “Hi ha grups que tenen eixa cultura pròpia, en la incorporació de la dolçaina, sobretot”, opina Sanz, “però no tant en instruments com la bandúrria i el llaüt o en les estructures; a vegades sentim una cançó de rock amb una dolçaina”. El músic encarregat dels instruments de pua reivindica el caràcter innovador d’Els Jóvens en acostar-se a les jotes o els fandangos. “La música tradicional valenciana està en la pell i els ossos”, aporta Calatayud, “i no crec que nosaltres estiguem donant-li vida, sinò donant-li un poquet d’amplitud perquè més gent la puga vore més atractiva”.

El romanç de Paco Alcácer

El penúltim tema de la banda va pujar a la xarxa fa tres setmanes. Una il·lustració amb una porteria i una pilota, i el títol del que podia ser una crònica escrita amb l’aire tràgic del succés surant en una redacció. El gol i la mort, el romanç de Paco Alcácer. “Em va contar la història un company de la faena que és aficionat del València i vaig cridar a Pep”, recorda Macone. Es referix a aquella nit en què l’aleshores davanter del València marcava el seu primer gol davant la seua afició i pocs instants després perdia a son pare, mort d’un atac al cor fulminant, en les rodalies de l’estadi de Mestalla.

“Vàrem pensar que és una història súper important que molta gent no coneix, i això ens semblava injust”, aprofundix Macone. Mirambell va rebre el missatge i el va metabolitzar en forma de romanç, amb una part intermitja estranya i festiva, “perquè parla del gol i un gol és motiu de festa”. Diuen que van fer arribar la cançó a qui és hui jugador del Barcelona, a través d’un amic, i la resposta ha sigut positiva. “Amb això ens quedem tranquils, teníem por que no li agradara”, admet Macone.

Les reaccions del públic, a este i la resta de temes publicats, deixen espai a l’optimisme, comenten al grup. Cada cançó, a més, ha sigut llançada amb una il·lustració original d’artistes valencians, fruit de la devoció dels dos cantants de la banda per eixe món. Els elements encaixen en el complex univers d’un grup que ja ha abandonat definitivament el laboratori: en directe han sonat a Gata i Barcelona (ahir, al Barnasants). “Ens pareix de salut gestionar bé les expectatives”, apunta Mirambell, “perquè si no arribes on les havies posat, estaran passant coses molt boniques i no les saps valorar”. 

El Transformer ja camina. Deixa petjades d’animal gran.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email