X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

de categoria

La territorialitat dels valencians: al meu poble es fa així

7/11/2017 - 

VALÈNCIA. Tenim eixe costum, prou lleig, d’afirmar sense possibilitat de discussió “això al meu poble es diu així”. Per tant si al meu poble es diu cosquerelles, són cosquerelles, encara que tu digues pessigolles o cuscanelles. En la llengua passa com en altres moltes coses, és territorial, i els valencians som molt més territorials del que pensem. Per començar està el tema del “poble del costat” que és eixa lluita que tenim entre pobles veïns per defendre quin poble és millor. Una guerra plena de cançonetes, de malnoms, d’històries antigues i de rivalitat de vegades divertida, de vegades malsana. En les ciutats no és no nota tant, però també existix i recentment s’ha comprovat amb l’odi que tenen molts a Barcelona i altres a Madrid, o la rivalitat històrica que hi ha des d’Alacant cap a València.

Però eixe amor local es manifesta en algunes peculiaritats més enllà que les idiomàtiques o les guerres entre pobles, i he trobat alguns exemples que demostren que els valencians som més territorials que els gats. 

La paella

Des de València ciutat s’afirma que la paella no du pimentó (també conegut com pebre roig), i per tant tot el que duga pimentó no és paella. En canvi en gran part del centre i sud de la Comunitat el pimentó és pràcticament un ingredient obligatori. El mateix passa en la paella que fan a Castelló que sempre du carxofes en temporada, o la que fan en la Ribera, que s’ompli de meravelloses mandonguilles de carn de porc. Estos controvertits ingredients no són una excepció, tenim polèmica en les costelles de porc, els caragols, l’ànec o la tavella que a alguns pobles es fiquen i a altres no. Sense parar-nos mai a pensar que perquè duga un ingredient diferent, no deixa de ser paella, ràpidament desqualifiquem qualsevol paella diferent de la nostra. Perquè “de tota la vida s’ha fet així”, i punt.

El truc

En el truc hi ha moltes variants segons pobles. Els tornejos de falles es juguen en 22 cartes, que és la modalitat bàsica més estesa en València i contornà. Però si baixes cap a les comarques meridionals trobes molts pobles que juguen en 26 cartes, després d’afegir els dosos o les sotes per a pujar l’emoció. I per últim tenim la versió de la Safor on es juga en 40 cartes, en tota la baralla, i que es sembla molt al truco que juguen els argentins i altres països sud-americans. En realitat el truc era un joc que es va inventar per a jugar sense figures, ja que els xiquets agafaven les cartes amb sotes, cavallers i reis per a contar històries i deixaven la resta, que eren les úniques cartes que podien aprofitar els pares. Ara bé, com tantes coses valencianes, el truc té modalitats diferents per pobles, i inclús la forma de contar les “cames” canvia entre un poble i el poble del costat. 

La pilota

És curiós comprovar com hi ha pobles on pràcticament només es juga a raspall, i altres a escala i corda. Al meu sempre ha triomfat la galotxa i de segur que hi ha poble on les llargues són la seua modalitat favorita. Així trobem que a València partides de raspall veiem molt poques, en canvi al trinquet de Bellreguard les partides d’escala i corda són la rara avis. Un altre exemple més de què dins d’un mateix esport autòcton, cada poble estima una modalitat per damunt de la resta. 

La cassalla

Ací en Gandia som d’Anís Ferris, ací en Picassent de Ríos, en Alzira beguem Cerveró... i d’eixa marca de cassalla no els traus. Estic convençut de què la majoria dels cassallers no serien capaços de diferenciar una cassalla gelada barrejada en aigua d’altra, però s’ofendran visiblement si al bar on van a fer-se la cassalleta d’abans de dinar no els fiquen la seua marca concreta. Després hi ha pobles on la cassalla pràcticament és inexistent i beuen només herbero o mistela. Tot i això la cassalla està de moda, i no és difícil trobar-ne cada volta amb més facilitat a tots els bars, ara bé, millor tindre al bar la preferida d’eixa població si no vols que s’enfaden els parroquians.

Les postres

On la gastronomia arriba a la seua màxima expressió territorial és en les postres. En Llíria tenen congrets, a Paterna cachaps, a Benifaió pastissets encarats i a València ciutat els micalets. A Castellò trobem pilotetes de frare, En Ador són típics els negocis, en Morella el flaó i en Cullera el colau, per nomenar alguns dels molts exemples. Després hi ha altres postres més regionals o comarcals com les coques, els bunyols, els pastissets de moniato o l’arnadí. Crida molt l’atenció la gran quantitat de dolços locals existents, que són l’orgull de molts pobles, i que desconeguem a la resta del territori. Elaboracions tradicionals que molts pocs forns mantenen i que en alguns casos corren el risc de desaparéixer. També entre els clients habituals es manté una lluita sana sobre quin forn fa el millor pastisset de pisto o de peix (empanadilla en castellà), on tenen el millor pa, o on pots trobar les millors coques de llanda. I clar cadascú agrana cap a casa i sempre tindrà al seu poble un forn meravellós, on les mones o els rotllets els fan millor que enlloc.

El sant i les festes

Les festes locals són particulars, cada poble repartix la seua devoció a uns sants diferents sense que moltes vegades estiga clar perquè a Catadau les festes són en honor a Santa Bàrbara, i en Benidorm a Sant Jaume. I de qualsevol tradició fem una festa que es convertix en l’orgull dels habitants, algunes molt antigues, altres més noves, però totes festes úniques. Com la Nit de l’Albà d’Elx, la festa del Pato de Benifaió, La Rompida de la Hora en L’Alcora, les Calderes d’Almassora, les Alfàbegues de Bétera, l’Entrà de Bous en Càlig, o el Cant de la Carxofa d’Alaquàs. Romeries, processons, setmanes taurines, balls, festes del vi, la mel o les cireres, hi ha centenars de festes. Pràcticament cada poble té una festa pròpia, amb característiques exclusives d’eixa població, que ens fa sentir-nos un poc diferents dels veïns del poble de costat.

Així que queda demostrat que a cada poble es parla d’una manera, té unes festes, una cassalla favorita, una manera de jugar al truc, algunes postres tradicionals úniques, la seua particular recepta de la paella i un joc de pilota predilecte. Això s’anomena riquesa, i en la diversitat està el nostre tresor. Com és impossible conéixer cada paraula, cada recepta tradicional i cada particularitat de cada poble, moltes vegades els valencians pequem d’incultura, i amb les frases “això no es cuina així” o “això no ho he sentit mai”, desqualifiquem qualsevol cosa que escapa a la realitat dels nostres quatre carrers per diferent. Sense pensar que en compte de fer-ho tots tot igual, podem dependre de la varietat. 


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email