X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VELES E BENS

La torre del Grau, l’skyline de València

A Ximo Díez, in memoriam

4/03/2017 - 

VALÈNCIA. Els skylines més impactants del món solen correspondre a ciutats bolcades a la mar. És ella qui ens regala la perspectiva d’una panoràmica singular, conformada per unes sobreeixides fites arquitectòniques. És per això que excel·lixen en l’imaginari col·lectiu els perfils de Nova York, Hong Kong, Sidney, Londres, Rio de Janeiro, Toronto, Dubai, Benidorm o uns altres amb menor contundència volumètrica, com Dubrovnik, Palma o Alacant.

I la ciutat de València? Allunyada cinc quilòmetres de la costa, la visió que de València tenien els visitants que arribaven per mar al llarg dels segles –la immensa majoria–, era en realitat la del Grau. I quin ha sigut l’skyline del Grau des que Jaume I fundara la Vilanova Maris Valentiae? D’entrada, en arribar al Grau, el rei conqueridor a penes es trobà alguns destacaments militars i els clàssics alfondencs, xicotets magatzems de mercaderies. Bàsicament una mínima infraestructura per al comerç marítim i algunes casernes militars per a protegir el trànsit mercantil, al costat de la desembocadura del Túria, on el riu destriava les terres de Russafa i el Grau.

L'skyline de la València del XIX

Embarcament de moriscs en el Grau per Pere Oromig (1612). D’esquerra a dreta, el baluard, el casal de les drassanes i les drassanes

València, com totes les ciutats, també té skylines des de terra. Venint per l’autovia del Saler s’aguaita la ciutat de Calatrava i la torre de França; des del tossal de la Torre de Paterna, les finques de l’avinguda de les Corts; des de la Saïdia, la porta dels Serrans, les espadanyes  pròximes i el Micalet. Podríem recrear altres línies de cel des de, per exemple, cadascun dels campanars de la ciutat, resseguint el delitós Ciutat de campanars de Toni Sabater. I fins i tot es podria capturar l’skyline de cada barri i llogaret de València. I des d’un alter d’un barri, el del costat. I així sense fi.

Els vaixells que arribaren a València fins a mitan segle XIX rebien un primer impacte visual del Grau que res té a vore amb l’actual. Mirant de mar a terra, a l’esquerra (aproximadament on està hui Casa Calabuig) s’alçava el baluard fortificat del Grau, que apareix idealitzat en el quadro de Pere Oromig; en el centre de l’skyline es trobaven l’església de Santa Maria del Mar i, al seu costat, a mà dreta, les drassanes medievals. Fins a la segona mitat del XVIII, entre Santa Maria i el moll hi hagué el casal de les drassanes, un meravellós edifici gòtic, de planta rectangular i, segons es desprén del mateix quadro d’Oromig, arrematat amb dos torres. Va ser enderrocat cap a 1760. També desaparegué el baluard un segle després, l’any 1855. Hui aquell skyline, amb baluard, casal, església i drassanes lluïria com un dels frontis marítims més bells de tota Europa, inclòs el desembarcament a través de l’escala reial.

Gravat del port de Manuel Miralles (1798) que mostra el Grau des de la mar. En gris el lloc que ocupava el casal de les drassanes

Somnis i becadetes en l'Edifici del Rellotge

En el trànsit del segle XIX al XX les ribes de la zona del moll on començava el camí del Grau (l’actual avinguda del Port) eren explanades al ras on s’estibaven les càrregues per als mercants, sovint al llom o arrossegant feixucs carretons, sovint amb la rosada glaçada de gener a l’esquena, quasi més suportable que la canícula estival. Just en aquell punt s’havien ensenyorit antigament el gòtic casal de les Drassanes i el robust baluard. Ara, en a penes dècada i mitja tot allò anava a adoptar l’esplendent fisonomia que ha aplegat pràcticament inalterada fins als nostres dies. Es construïren els tinglados –entre 1911 i 1923– i  i l’estació marítima, amb el popular rellonge, el penell d’un vaixell i la campana Maria.

Aquella torre, estilitzada i senyorial, solapava de sobte la fita del campanar de Santa Maria del Mar. Vista des de la mar, l’icona que havia donat la benvinguda als visitants des del segle XIII –de nova planta des de finals del XVII– deixava pas a l’elegant talaia modernista, nou i poderós símbol del port, retallat sobre el cel i vernissat per la llum de València. Des de la inauguració l’any 1916 la torre del Grau ha sigut, rotundament, un espai per als somnis. Per una banda, els dels viatgers arribats en barco als qui el campanar –i la resta de l’skyline– abraçava i convidava a fantasiejar amb les ventures i desventures que el Cap i Casal els depararia, pels dies i per les nits. Per una altra, els somnis –i les becadetes– de tots aquells que feien nit en l’edifici, on podien allotjar-se 150 passatgers amb certa comoditat. Des del port del Grau salpaven transatlàntics que portaren a molts emigrants a fer les Amèriques. Ara tenien un lloc per a minvar l’impacte de la separació de la terra i la família i no haver de passar la nit al ras, com una broma de mal gust, abraçats a l’emotivitat d’una nova vida en un país llunyà, iniciada junt a l’escala reial, amb l’anhel de millorar el passar dels seus, tot i el colossal sacrifici de la separació.

El bombardeig del Grau i el nou skyline dels 60

Estat en què va quedar l’Edifici del rellonge després dels bombardejos de l’aviació feixista durant la Guerra Civil

La torre del Grau es va convertir en llum per als nouvinguts, d’esperança per als que marxaren, un far nou per a la ciutat que, dècades després, passada l’amarga posguerra i amb la renovellada alegria dels 60, es transformà en la destinació joiosa de molts valentins que s’arrimaven vora mar, sedduits per la fita arquitectònica que va permetre que el port fóra concebut com un lloc per a l’esplai dels ciutadans; un nou concepte que, lligat al de classes mitjanes, endreçaria el destí de la vella dàrsena, alhora que l’skyline del Grau canviava per a sempre. Els bombardejos de l’aviació feixista italiana, aliada de Franco, havien trencat la trama urbana del Grau i instal·lat el drama i la mort en centenars de famílies. Durant vint anys, des del final de la guerra, els pobles marítims de València, i en especial el Grau, varen mostrar les ferides obertes per la repressió del capdill a la població civil. Finalment, entre 1960 i 1965 s’alçaren els edificis del carrer doctor J. J. Dòmine que hui dominen la frontera marítima i que amaguen l’esplendor de les drassanes medievals i de l’església fundacional de la Vilanova del Grau.

L'estació marítima de cristall 

L’antiga estació marítima

En els anys 70 es prengué la decisió –d’esquena a qualsevol consideració patrimonial– d’enderrocar un dels tinglados que cercolaven la part més pròxima a la ciutat de la dàrsena per a construir una funcional estació de passatgers, hui en desús, amb tres plantes i totes les innovacions de l’època. Les postals definixen gràficament aquell racó del port com un espai per als somnis, també en els 70 i els 80: l’edifici acristallat, un anhel de modernitat estètica d’un gust discutible, oferix, des de la tercera planta, una panoràmica immillorable del port i un horitzó darrere del qual s’hi troben –lo que va davant, va davant– les illes Balears. En el moll, amarrat als norais, està ancorat el vaixell que catalitza totes les ànsies d’aventura que habiten dins d’alguns sers humans.

L'Oceander, a la lluna de València

Tot i que falten els viatgers i l’estació està tancada a clau i pany, aquella era una estampa bessona de la que hui es pot trobar, amb l’Oceander fent de Ciudad de Granada, sempre obviant el fet que el barco-restaurant, de 56 metres d’eslora, està dissenyat per a vagarejar pels rius navegables del centre d’Europa sense més ànim que l’estrictament contemplatiu i amb un escasíssim marge per a l’aventura. I de cap manera per la bullent cassola en forn que és el Mediterrani. Ausias dixit. Com una reminiscència d’aquell festí de diumenge de matí dels 80 que era colar-se en l’estació, olorar el viatge, tocar el barco i les maromes i pujar a una golondrina per a, almenys, fer la via de la Gità, l’Oceander va oferir durant uns anys als valentins la possibilitat de sopar a la lluna de València, en les seues cobertes.

L’any 2011, al caliu de la Fòrmula 1, el vaixell de riu atracà en València, ple d’expectatives i il·lusions, procedent de Vigo, on no féu fortuna gastronòmica. Tampoc en València. Construit l’any 1962 en Alemanya, fon dissenyat per a recórrer el Danubi, el Rhin o fins i tot l’Spree berlinenc.  Encara es poden rastrejar en google les opinions del restaurant 99 Nudos d’aquells que sentiren una magnètica atracció i irrestisible per sopar a bord de l’Oceander. Moltes coincidixen en que el lloc i l’entorn era magnífic, el menjar correntet i el preu, excesiu. I no obstant, mentres va estar obert va suggerir milers de somnis. Hui encara convida, sense peretes de color en coberta, a disparar la imaginació, a perpetrar declaracions d’amor etern o a fer juraments secrets. Si no a bord, en les rodalies, almenys. Les cobertes dels vaixells i els bars dels hotels són escenaris suggeridors, per més que no quede d’allò més que la seua idealització: els bars dels hotels hui en dia estan tancats o buits i no tenen ni piano ni a Sam; i molts barcos limiten l’accés a les cobertes per a evitar temptacions –d'assassinat, de suïcidi?– i accidents, amb la impossibilitat d’imitar a Jack i Rose en la proa del Titànic.

El Maria Daria i el Club Nàutic en 1906

El Maria Daria, a la dreta, seu del club Nàutic

Un segle llarg abans de l’Oceander, en 1906, just al costat de l’escala reial, tirà l’àncora un altre vaixell jubilat de l’alta mar, el Maria Daria, per a convertir-se durant una dècada en la seu flotant del primer Nàutic de València, fundat l’any 1903. El club adquirí el bergantí-goleta després que un temporal el deixara tremolant i sense arboradura en el cap de Sant Antoni. Venia de carregar sal en Torrevella i es dirigia a Galicia, on estava matriculat, com l'Oceander. En 1916 el club el vengué i fon reconvertit en un pailebot de tres pals. Encara passarien molts anys fins que s’inaugurara, l'any 1933, la nova seu del Nàutic, dissenyada per Javier Goerlich y Alfonso Fungairiño en el moll de ponent, una meravella del racionalisme enderrocada l’any 1985 per a assaciar la voracitat comercial del port.

L’espai on arribà Jaume I abans de prendre València, amb el seu skyline, segles després, de baluard, església, casal gòtic i drassanes ha devingut hui un frontis de finques porticades –amb el clar estil del desarrollismo– que tapona les drassanes i Santa Maria i un vèrtex mellat de l’avinguda del Port, on falta el Gran Hotel del Port i la finca mitjanera de casa Calabuig… però seguix erta i orgullosa la torre del Grau on tants valencians han ensomiat durant un segle amb l’aventura que porte benaurança. La torre que marca les hores i dóna la llum; l’ariet, ambiciós en la seua modèstia, de l’skyline de la València que vol mirar al futur, des del respecte a la seua història.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email