X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

DE CATEGORIA

L’arquitectura valenciana: estil “arreu”

3/04/2018 - 

VALÈNCIA. Supose que haureu fet el trajecte de l’AP 7 més d’una vegada, en concret parle del tram que porta des de València a Alacant. Eixe tram que hauria de ser gratuït a partir de desembre de 2019 una volta ja s’ha enriquit prou Aumar amb els peatges, i acabe la concessió. Encara que té pinta de que una vegada més, els valencians continuarem pagant peatges molts més anys gràcies al govern de Madrid. Però no vull parlar del preu de les autopistes, vull compartir la sensació que molts vivim en recórrer este tram d’estar creuant un verger. Quan des de l’horta Sud fins a la Marina, passant per la Ribera, la Valldigna i la Safor ens trobem que vivim rodejats d’un bosc de tarongers. Últimament també de caquiers i per descomptat hi ha alguns trams on els arrossars o les herbàcies apareixen entre els camps de taronges. Segur que més d’una vegada heu apartat els ulls de la carretera per mirar cap a la mar i comprovar que tot és verd, que no hi ha ni un camp sense conrear i que el color de les fulles de la natura es fon amb el blau de la mar en una estampa idíl·lica només tallada pels edificis de la costa. 

Mires cap a l’est i trobes els camps plens de vida, obris la finestra i entra l’olor de la flor de taronger a boquera, mires a l’oest i trobes muntanyetes plenes de pinars i matolls. Però sempre, enmig de la muntanya, davant la mar i escampades entre les valls hi ha construccions que trenquen el conjunt paradisíac. Cases entre els camps mig abandonades, urbanitzacions i xalets en la muntanya desordenats de mil colors, i pobles amb el seu campanar plantat al centre que han crescut sense trellat ni forrellat. En planificació urbanística els valencians hem sigut un desastre, un desgavell irreparable que deixa un conjunt d’edificacions terribles per tot el territori. 

Alguns pobles d’interior que no han rebut immigració, com sí ho han fet a la costa, i mantenen l’encant intacte. En canvi, al litoral i les ciutats la norma és trobar-te en un conjunt d’edificis sense connexió entre ells, que mirats des de la distància donen la sensació d’estar dissenyats per l’enemic. Parets negres i roges, solars al costat de finques altíssimes, edificis que tapen el campanar, bungalous de color rosa mirant a l’horta... si a Le Corbusier li feren una visita guiada per a catalogar l’arquitectura valenciana, li agarraria un batistot. 

El disseny parla molt dels pobles. Nosaltres tenim un estil propi, l’estil arreu o “meninfot”,  que consistix en què,  si t’han donat permís d’obres, fas el que et rota. Ara ja està tot més controlat però els anys de la postguerra, entre totes les coses negatives que deixaren en esta terra, també deixaren uns edificis aluminòsics dissenyats per a costar poc i donar habitatge a molts. S’acabà amb el Palau de Ripalda a València o la Casa Caturla a Alacant per eixe afany “progressista” que va envair als alcaldes, de canviar pedres antigues per edificis de taulell cara vista. 

Blog 'La València desaparecida'

Ara que viatjar és més econòmic i quasi tots podeu passejar per Europa, comprovareu que independentment de que l’estil siga més racional, auster o monumental, les ciutats europees tenen totes un criteri. De la sobrietat nòrdica a la magnificència de Paris, passant pel tradicionalisme holandés o l’estil italià, tots els pobles tenen un estil que diu molts d’ells. Si les illes gregues no tingueren eixes construccions blanques barrejades amb cúpules blaves, segurament no atraurien tant de turista. Però els grecs són tradicionals, pràctics i respectuosos amb el seu entorn i això fa que els seus pobles siguen homogenis. Nosaltres en canvi som poc conscients d’on vivim, les ciutats li han girat l’esquena a l’horta i no ens hem preocupat massa de si esta carretera talla un bosc, o una urbanització acaba amb l’ecosistema d’una muntanya. 

L’asfalt i el taulell ha anat guanyant la guerra durant molt de temps en resultats dolorosos per als nostres ulls, com l’edifici “lleig” de la plaça de l’Ajuntament de València, l’edifici de la piràmide en Alacant o el Capitol de Castelló. Deu gràcies en el Saler es va parar la construcció de torres abans no acabara allò com Benidorm, en canvi en el Perelló o en Cullera feren massa tard. Precisament estos llocs són principalment de turisme local, no ens importa que siga lleig, som indiferents a la coentor, i els valencians anem allà on puguem estar a remulla sense importar-nos que els edificis siguen homogenis com en el centre d’Altea, o destarifats com en la platja de Tavernes. 

En canvi els estrangers, més acostumats a preocupar-se per l’arquitectura i la natura, es fixen prou en l’entorn, i per això és queden a les millors zones. Mentre els joves valencians en molts casos l’únic que es poden permetre es viure en pisos de lloguers abusius i estiuejar en apartaments minúsculs dels anys 60, milers d’estrangers habiten en urbanitzacions de luxe, en cases cèntriques i en xalets vora mar per tot el nostre territori. Alguna cosa estem fent malament quan les cases bones les estan comprant russos i alemanys, i els valencians hem d’anar a Catalunya, Madrid, Anglaterra o Alemanya per a tindre un sou digne amb el qual independitzar-nos. Potser si no fórem tan arreu i meninfots, no hauríem arribat a consentir una arquitectura com la que tenim actualment, igual que no consentiríem l’espoli dels nostres diners públics ni de la nostra diversitat natural.


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email