X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

primer llibre

L’Eclipsi d’Enrique Algarra, mestre de 1.000 fotògrafs

29/05/2017 - 

VALÈNCIA. Entrar al bany d’homes d’un polígon industrial i trobar una perruca de dona penjada en una porta. Un entrepà embolicat en paper d’alumini abandonat a la porta d’una casa. Un matalàs tirat al fem que envaeix el carril bici com si volguera incorporar-se a la circulació. La retina d’Enrique Algarra està plena d’estímuls. “El món és molt estrany. Només amb mirar, trobe coses que seria més difícil imaginar-les”, conta aquest mestre de fotògrafs. Començà a fer fotografies als 7 anys i als 59 és molt difícil veure’l sense una càmera penjada al coll. Quan entrà com a alumne a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València amb 20 anys, no imaginava que acabaria fent classe allí mateix a més de 1.000 alumnes entre els quals estan molts dels grans autors i autores de la fotografia actual espanyola. Milions de fotos després, Algarra publica el seu primer llibre, autoeditat i amb un recull d’imatges del 2014.

“El primer dia de classe, dic als alumnes la veritat: que la fotografia és un fàstic. Que el que s’ha de fer és pensar en què t’agrada i fotografiar-ho perquè la fotografia és un llenguatge, no un objectiu en si mateix”, conta de camí a Madrid, on presentà el seu llibre Eclipse.

La fotografia forma part de la seua vida des de que s’alça fins que es gita. Col·laborador de l’agència Fotostock des de fa 23 anys, diu que no entén fer classe d’una matèria que no es practica. “Aquest treball és compatible amb l’escola i em permet treballar quan jo vulga, així que treballe per a l’agència ‘full time’. Faig fotos en casa, al carrer, en viatges, en el temps lliure...”, conta.

Extremadament prolífic, el volum recull 34 de les 12.000 imatges que va fotografiar el 2014, un any fosc. “Les imatges del llibre descriuen el meu estat emocional el 2014. No són importants els llocs on varen ser preses les fotos, ni la tècnica, ni l’equip emprat. Sempre havia volgut fer alguna cosa amb el meu arxiu i el 2014, per la crisi, hi hagué una baixada de treball i vaig tenir temps per a revisar l’arxiu. Vaig veure que les fotos tenien una línia i les vaig editar”, recorda.

La seua fotografia és molt personal, de carrer, espontània, sensorial i amb picardia. “Les fotos apareixen soles. Fotografie el que em crida l’atenció. Hi ha un fotògraf francés que diu que les coses li demanen que les fotografie i ell no s'hi pot negar. I a mi em passa un poc el mateix”, relata.

Les seues fílies, com el surrealisme o l’humor, i les seues fòbies, com la impostura o el classisme, formen part de la manera d’analitzar el món. “Entre les fotos descartades hi ha per exemple una dentadura clavada a una paret o una hamburguesa pegada a una farola. Que tu dius: Com és possible que passe açò? Açò com ha arribat ací? No està el món molt per a colors, la veritat… fins que açò no canvie…”, critica.

La seua capacitat crítica, sempre amb un punt de vista disruptiu, és part de la marca que deixa als alumnes, entre els quals es troben noms com Bleda i Rosa, Sergio i Raúl Belinchón, Carlos Luján, Albert Corbí i molts dels fotoperiodistes valencians que ara omplin les pàgines dels diaris. Per a ell, els alumnes són més que això. Són amics. I amb ells ha volgut comptar per a l'edició del llibre, que es presentarà el proper 2 de juny a la llibreria Railowsky, València.

“Esmorze tots els dissabtes amb el meu primer alumne que vaig tindre fa 32 anys. Va ser el meu soci durant un temps, doncs imagina’t”, conta Algarra. La primera edició gràfica la va fer ell mateix però assegura que “un s’enamora molt fàcilment dels seus fills i no és objectiu”, així que va deixar l’edició final del llibre en mans d’Eduardo Nave, reconegut fotògraf, exalumne i amic personal. “Tot el món parla dels meus alumnes coneguts però en tinc molts als quals ningú nomena i que han aconseguit alçar un estudi industrial o una agència de publicitat i són tan importants com els que fan fotografia d’autor”, reivindica.

Encara que ha emprat desenes de càmeres diferents, Algarra assegura que per a ell són només objectes. “Una càmera és com l’espasa d’un samurai: té ànima. La meua és la Leica que he tingut tota la vida, encara que n'he provat moltíssimes altres. Els aparells moderns digitals són com un microones, no tenen cap interés. Compre i venc les càmeres per tindre més prestacions, perquè fan bones fotos, però no m’enamore d’elles. Són com amants fugaces que passen per la meua vida. I que no se n'assabente Isabel! [la seua parella]”, riu.

Algarra és un pessimista que es riu de la vida. “Més bé sóc un home acollonat. Estem envoltats de gent que es mira massa el melic. La meua forma de combatre-ho és amb el sentit del humor. Els meus acudits roïns són famosos!”, riu.

Com que no vol contar acudits en aquesta entrevista, Algarra ofereix a canvi un consell per a fotògrafs que comencen: “Que vagen al cinema a veure qualsevol cosa. Que lligen, que vagen a museus, que es fixen en el disseny, en la il·lustració... S’ha d’aprendre a mirar i a pensar. I en base a això, fer fotografies. Si no, el que faràs serà una mala còpia”.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email