X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

lletraferit

L’Hotel Inglés: 
història discreta d’una víctima 
de guerra

Hi ha una fotografia en blanc i negre on es veuen huit hòmens entre enderrocs escampats per terra, al costat d’un cotxe d’aquells de morro estret i parafangs en forma alada envoltat de barres de metall torturades sobre la runa. Dels tres que miren la càmera en el moment del clic un es disposa a aspirar fum del cigarret que sosté en la mà esquerra. Els altres cinc comproven els desperfectes. Dalt d’una escala, un home examina atentament la zona de l’impacte. A l’esquerra, davall d’una elegant porxada de ferro art déco, hi ha un rètol amb tres paraules en majúscula: Gran Hotel Inglés

9/07/2017 - 

VALÈNCIA. * Publicat en Lletraferit #09

Era 1937 i feia poc de l’explosió que havia esventrat la façana que ara huit hòmens observaven resignadament. La ciutat s’hi havia anat acostumant a poc a poc, després que la nit del 12 de gener arribara la primera descàrrega d’importància de l’aviació italiana. Era una novetat d’aquella guerra, al capdavall, allò de bombardejar de manera generalitzada ciutats i habitants. I hotels, evidentment. 

L’Inglés no pogué escapar aquella vegada, situat en el moll de l’os de la capital provisional de la República, traslladada a corre-cuita des d’una Madrid on encara es combatien les forces neofeudals que l’assetjaven. El Govern s’hi quedaria uns mesos, només, però faria que la guerra, a València, fóra la guerra de veres i no la remor llunyana que s’havia viscut fins al moment. Perquè fins aquelles bombes la guerra, ací, havia sigut una altra cosa. El front, ara, ja estava damunt, sobretot al port. La ciutat, mentrestant, es blindava, o almenys tractava de fer-ho, solcada de sacs de terra i de refugis antiaeris; però òbviament no n’era prou. 

No ho fou per a l’Inglés, almenys, alçat en el carrer Poeta Querol, perpendicular al de la Pau, és a dir, molt a prop del centre de la diana. No debades, el Ministeri d’Instrucció Pública, el de Propaganda i la seu del Partit Comunista, allà pel Parterre i la plaça Tetuan, no quedaven gens lluny. I la vida social que comportava la nova capitalitat tampoc. En el mateix carrer de la Pau també hi havia l’Ideal Room, el café restaurant on s’aplegaven les capelletes literàries evacuades de Madrid, barrejades amb altres forasters il·lustres però més llunyans, com Max Aub o Siqueiros, davall la mirada d’alguns homenots locals, com Josep Renau o Emili Gómez Nadal. 

Hi hagué una època, doncs, en què la fauna esquerrana i/o lletraferida mundial tingué València com a punt de reunió. I alguns, fins i tot, es vincularen directament amb l’hotel. És el cas de Hemingway. Ja hi havia estat com a turista a temps complet en 1920, és cert, però ara tornava per a reportar aquella guerra que observava mig món. Tenia un cert renom, per tant, l’Inglés, encara que en aquella ciutat la fama havia de ser forçosament compartida: hi havia massa gent, massa poder, massa necessitats i massa interessos. L’Hotel Metropol, en el carrer de Xàtiva, per exemple, hostatjava l’ambaixada soviètica. El Palace, en el número 42 del de la Pau, seria convertit en Casa de la Cultura, i allà se celebraria el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes. El Victoria, mentrestant, acollia l’escriptor rus Ilia Éhrenburg, qui escriuria més tard que València era en aquells moments una capital “artificial i inversemblant”. Tenia raó, al capdavall. 

De fet, si Orwell haguera passat per ací el temps que invertí a Catalunya potser fins i tot tindríem ara el nostre Homage to Valencia. No fou així. Almenys altres li posaren paraules, a tot allò. És el cas de Gil-Albert: “El alud madrileño, que agrosarían después las afluencias andaluzas, cuando el bombardeo de Almería, iba a produir un índice demográfico que excedía la capacidad acogedora de la ciudad, convirtiéndola en una urbe promiscua en la que se codeaban los ministros con los milicianos, la gente de la huerta con los funcionarios madrileños, los desocupados con los excedidos por su labor, en medio de una flotante materia híbrida a la que, tanto o más que el parte de guerra, o que incluso las visitas de la aviación, la asediaba a diario el problema del dormir y del comer; de dónde dormir, de cómo comer”. 

Enmig de tot allò hi havia l’Hotel Inglés amb una façana rebentada i huit hòmens avaluant la misèria. Probablement no sabien que els murs ara escampats per terra s’havien alçat sobre un monument romà, una de les làpides del qual es gastaren per a bastir l’antic palau dels ducs de Cardona, en el segle XVII. Ni potser tampoc que més tard, en 1863, aquell edifici noble havia sigut la fonda de la Villa de Madrid i més tard el Gran Hotel Roma, en 1908. Ni sabien, de segur, que set dècades després el mateix Hotel Inglés estaria encara allà, obert i impol·lut, sense cap ferida passada aparent. Com si no haguera passat res. No ho sabien però no importava gens, al cap i a la fi. El present, aquell present de 1937, demanava tota l’atenció. Ben mirat, ho demanava absolutament tot.

Carles Fenollosa (València, 1989) és professor de llengua i crític literari. Col·labora en la revista Saó i és coautor del llibre Créixer sense Maradona.


Noticias relacionadas

cinema

Esclaus de la plataforma digital

Por  - 

La televisió a la carta està canviant els hàbits de consum audiovisual. Mitjançant el visionat en streaming és possible l’accés a una quantitat pràcticament infinita de pel·lícules i sèries. Significa també que hi ha una major diversitat en els continguts? Veiem realment el que volem?

ESP(L)AIS

La Marjal dels Moros: trinxera de la biodiversitat 

Por  - 

Les marjals, a casa nostra, cremen a l’hivern. O potser caldria dir que les cremem a l’hivern, ja que a l’hivern es caça i el foc és un gran aliat per a disparar contra la fauna de marjal sense impediments. No és l’únic motiu pel qual s’ensutgen les zones humides, però eixe, sens dubte, explica moltes hectàrees negres al llarg del territori. I la Marjal dels Moros, entre Puçol i Sagunt, no n’és cap excepció

història

Els negres que no alliberaren París

Por  - 

La memòria és un assumpte complex. Sovint els oblits se superposen i el record d’uns es fa, sense saber-ho, a costa d’altres tant o més importants. La història de La Nueve i els espanyols que alliberaren París no és diferent. També ha sepultat una altra història fascinant

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email