X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

plaça a plaça

Pirates, presoners, llops marins i Sara Montiel: tots els mites de la Plaça Gran de Tabarca

22/08/2017 - 

ALACANT. Després d’uns minuts de viatge ens acostem a un dels skylines més compartits estos mesos. La silueta de l’església reflectida sobre l’enlluernadora aigua queda tapada, al ritme de les ones, per les xicotetes barques de pescadors que fondegen al port.

És un matí més d’agost, punt àlgid de presència d’humans a Tabarca. Els vaixells d’excursionistes van i tornen dels ports d’Alacant i Santa Pola, i fins i tot estos dies vénen des de Benidorm i Torrevieja. El treball al Port és incessant, entre la descàrrega de passatgers i la publicitat dels restaurants i barets. Just a l’eixida es troba la platja més concorreguda de l’Illa i un antic pòsit de peix, ara Museu de Nova Tabarca, que necessita una posada a punt.

Més enllà està la part de l’illa coneguda com el camp, una planícia coberta de palmito i arbustos, salpicada pel cementeri, el far i la Torre de Sant Josep, que durant el segle XX va ser una de les presons d’Alacant. Entre les seues parets s’han viscut històries com la d’Elies Forner, un mutxameler que va ser empresonat acusat de falsificar llavors de faves: suposadament no eren de la varietat de Mutxamel. Pocs dies després Loreto Sellés, la seua dona, va agafar una barca de rems des d’Alacant en plena tempesta per a aclarir el desgavell. Amb històries com estes, a l’imaginari col·lectiu d’Alacant Tabarca no era el paradís que és hui.

Precisament els primers habitants de l’Illa van ser presoners provinents de l’illa africana de Tabarka, situada a la costa de Tunísia. L’emperador Carles V va repoblar la Tabarka africana al segle XV amb genovesos, que dos-cents anys més tard foren empresonats per tunisians i algerians. El 1768 foren alliberats gràcies a la mediació de l’antic sacerdot de Tabarka i el rei Carles III amb el Bei de Tunis.

A Carles III li havia aplegat una altra missiva provinent de la costa alacantina: el sistema defensiu del litoral, format per torres de defensa, era insuficient per a acabar amb les incursions de pirates algerians, que aprofitaven les coves i penya-segats de Tabarca com a base d’operacions. Pensat i fet, els presoners alliberats de Tabarka repoblarien l’Illa Plana, convertida en un bastió inexpugnable dissenyat per l’enginyer Fernando Méndez de Ras: Nova Tabarca, també coneguda aleshores com a Sant Pau. Com a testimoni de l’origen genovés dels seus habitants ens queden hui a la ciutat molts cognoms italians, com Parodi o Pitaluga.

Si deixem el camp de costat i seguim el camí cap a la dreta ens trobem un dels accessos a la fortalesa: la Porta de Llevant. L’ideal projecte de Méndez de Ras mai es va acabar del tot, però si podem distingir els dos eixos principals que encaixarien perfectament en la brúixola. El carrer d’Enmig que ara recorrem, deixant enrere la Porta de Llevant, creua de l’est a l’oest tot el poble, mentre que en perpendicular el Carrer Major vertebra de nord a sud el poble i connectaria l’Església de Sant Pau i Sant Pere amb el Castell de Sant Carles, un enorme baluard que finalment no es va construir i completava la fortificació de les muralles pel sud, per a albirar els vaixells que vingueren d’alta mar.

La filera de casetes blanques del carrer d’Enmig trenca la seua repetició a l’encreuament entre els dos carrers: la Plaça Gran, coneguda als plànols de Méndez de Ras com Plaça Carolina en honor a Carles III. El sol pica fort i l’ombra és escassa. Un parc infantil, un parell de restaurants i un clàssic ultramarins dinamitzaran la vida a la plaça a partir del migdia, encara que per ara només trobem gats.

La sensació que dóna la plaça és d’enormitat, desproporcionada per a la grandària del poble. I és cert, perquè al seu perímetre falten quatre edificis arquejats que anaven a estar destinades als comerciants. Entre els arcs s’haguera emmarcat l’estampa de l’església, que ara es deixa vore des de la plaça entre palmeres i pins.

Plànol del projecte de Méndez de Ras (1770-1774). Universitat d’Alacant.

Al costat oposat a l’Església, a la Plaça Gran encara es conserven algunes de les cases originals del segle XVIII. Amb les estretes façanes blanques i ocres pel revestiment de cal, les buguenvíl·lies que traspunten pels patis i la bicicleta recolzada sobre la paret acaben de completar una idíl·lica estampa mediterrània.

Però la màgia de la plaça també està baix terra. Just darrere d’estes cases, amb l’horitzó cap a la Mediterrània, es troba una obscura gruta marina baix les muralles: la Cova del Llop Marí. La cova té dos accessos des del mar i un recorregut d’uns cent metres, que podria acabar baix la Plaça Gran. Els pescadors de l’illa conten, segons explica Manuel Martínez López a Alicante: entre la historia y la leyenda, que a finals del segle XIX una parella d’enormes llops marins es refugiaren a la cova per a engendrar el seu fill. Els illencs tenien por que destruïren les xarxes i les barques amb les seues llargues dents, i per això una nit de lluna plena atacaren a la parella per sorpresa.

Al sorprendre’s pels atacants, la femella va parir la cria ja morta, i ella va morir immediatament per la tristesa. Diu la llegenda que el mascle va estar llançant udols enrabiats durant tres dies i tres nits fins que va morir en la soledat. Alguns illencs afirmen que les restes del llop marí encara romanen baix la Plaça Gran i que encara hui en nits de lluna plena s’escolta el plor de les criatures marines, d’on prové el nom de llop marí.

El llop marí és un mamífer també conegut com a foca monjo, ara en perill d’extinció i fins fa unes dècades habitava a les nostres costes. Mostra d’això són les coves del mateix nom que trobem al Campello o a l’Hospitalet de l’Infant, ja que es tracta d’un animal poregós que se solia amagar a estes cavitats.

Els mites són difusos i prova d’això és la representació durant uns anys a l’Illa de la Mare de Déu dels Esclaus, una obra de teatre originària de Carloforte, una ciutat de Sardenya on emigraren alguns habitants de Tabarka abans de la conquesta tunisiana. Connectant els illencs amb els seus germans sards, esta epopeia va portar a Sara Montiel, visitant ocasional de Tabarca, a representar una de les seues últimes obres a la mateixa Plaça Gran de Tabarca.

Encara que hauran gaudit més del sol i la platja que de les llegendes, a poqueta nit la plaça es buida quan els últims excursionistes abandonen l’Illa. Comença el moment en què Tabarca està més bonica, especialment als mesos d’entretemps on no hi ha tanta gent però sí bones temperatures. S’olora la Tabarca íntima, més propera a la vida quotidiana que a la postal turística. Amb l’envelliment de la seua població per la falta de recursos com una escola, no sabem fins quan el projecte utòpic de Méndez de Ras s’acabarà convertint en un parc temàtic que tanque a les nits. Per si de cas, anem contant les seues històries.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email