X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ACIDESA VALENCIANA / OPINIÓN

Quo vadis Europa?

12/11/2017 - 

Recorde la segona meitat dels anys 80’s quan Espanya va ingressar en el que aleshores s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) i ara Unió Europea (UE). En eixos moments jo feia entre tercer i quart d’EGB (equivalent més o menys a la primària d’ara) i com que era una xiqueta molt curiosa, sempre intentava entendre les notícies que llegia als diaris de mon pare i que escoltava en la ràdio o en la televisió. La primera cosa que vaig entendre va ser que es deia que l’entrada en la CEE suposaria una millora molt important en el comerç i que era una oportunitat única per a millorar econòmicament. Penseu que aleshores l’Estat espanyol estava dintre dels països en vies de desenvolupament.

Altre dels trets que caracteritzava la meua personalitat era que ho qüestionava tot i no em conformava fàcilment amb la primera resposta que em donaven, especialment si era molt simple; la veritat és que en això no he canviat massa, dons seguisc qüestionant-ho tot i sent molt crítica. Com podeu imaginar-vos, vaig començar a preguntar a les persones adultes que per què podia ser positiu per als valencians l’entrada dins de la CEE. Les respostes que més em van convèncer van ser les del meu pare i del meu iaio. El meu pare era escèptic dels suposat beneficis econòmics per a la majoria de la gent, després d’haver vist el desmantellament dels Alts Forns de Sagunt, però em deia que principalment la CEE havia de servir per a que no tornarem mai a perdre les llibertats civils. La resposta del meu avi va ser similar, em va dir que havia de servir per a que no tornarem enrere i que la gent de la meua edat no haguera de viure mai el que ell i altres com ell havien patit. Xocant, veritat? Mentre els mitjans de comunicació parlaven de futurs beneficis econòmics, molta gent que havia patit la repressió de la dictadura veia Europa com una protecció contra la dictadura i l’autoritarisme que hauria de garantir els nostres drets ciutadans.

Més tard, durant els meus anys d’estudiant universitària entre mitjans i finals dels 90’s es va començar a parlar de l’Europa de les Regions (suposadament la del SXXI) en contraposició a l’Europa dels Estats-nació (dels S. XIX i XX); cosa molt lògica si tenim en compte que el projecte europeu va néixer com a contrapès del poder dels estats-nació, atès que el continent havia constatat que el poder enfurismat dels estat nació havia sigut la causa de totes les guerres europees des del S.XIX i especialment de la Primera i Segona Guerra mundial al S.XX. Què se n’ha fet de tot açò?. Doncs be, actualment la UE és un club d’estats-nació en el qual la institució democràtica triada pels ciutadans, el Parlament europeu, té un àmbit d’actuació mínim i més que limitat. És a dir, la UE està dirigida majoritàriament per institucions de caràcter poc democràtic i això explica la seua deriva més financera que social.

Només cal veure quina ha sigut la resposta de les institucions europees a la crisi dels refugiats que arribaven fugint de la guerra a Síria. Després de prometre asil, es van signar uns acords ignominiosos amb Turquia per a que els refugiats no pogueren arribar a Europa. I les quantitats de refugiats que els estats-nació s’havien compromès a donar asil  no s’han complert. Vergonyós és el cas espanyol en aquest aspecte. Es suposa que la UE té un compromís amb el respecte dels drets humans, però sempre que eixe compromís s’ha de traduir en quelcom tangible s’incompleix.

Altre aspecte en el que es constata la falta de funcionament democràtic de les institucions europees és en la negociació dels acords CETA (Canadà-UE) i TTIP (USA-UE). Molt poca gent ha llegit l’articulat sencer d’aquests, atès que els seus articulats no s’han fet públics. Això implica una falta absoluta de transparència per part de les institucions europees, que els recorde estan negociant en el nostre nom, tot i que nosaltres no les hem elegides. La opacitat en el procés negociador d’aquests acords ha arribat al punt que els nostres eurodiputats i eurodiputades, als que si que hem elegit democràticament, no se’ls ha donat accés complet a la informació ni facilitat còpia dels mateixos, ni tan sols se’ls ha permès entrar el telèfon mòbil a la sala on podien consultar per un temps limitat la documentació. Opacitat i democràcia són dos conceptes que no es conjuguen junts. Tenint en compte que aquests acords poden tenir un impacte important en les condicions de vida socials, laborals i del medi ambient, seria bo que els textos complets dels mateixos foren fets íntegrament públics per a que la ciutadania europea poguera fer un debat seré i després prendre una decisió votant en un referèndum. Lamentablement, però constate en els últims temps que eixa esperança que tenien en els adults del meu voltant als anys 80’s s’ha anat esvaint amb el temps.

La UE que havia nascut per llevar-li poder als estats-nació en favor dels pobles i evitar futurs conflictes ha esdevingut un club d’estats-nació governada d’acord amb els interessos dels mateixos i amb una gran mancança en matèria de democràcia. Per això, la que escriu, ha passat de ser una europeista convençuda a una euroescèptica. 

Noticias relacionadas

el futuro es hoy

Los españoles ¿somos europeos?

La pregunta es, sin duda, retórica pero sólo en el terreno geográfico. En muchos otros, buena parte de los ciudadanos siguen viendo a Europa como una entidad distinta y distante.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email