X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 20 de abril y se habla de fraccionamiento de contratos edificant SANIDAD alicante
GRUPO PLAZA

literatura

Simenon o l’excés

El belga Georges Simenon (Lieja, 1903 - Lausana, 1989) fou un escriptor d’una fecunditat extraordinària, amb centenars de novel·les i relats i una venda estimada de més de 500 milions d’exemplars. El seu gran personatge, el comissari Jules Maigret, el perseguirà sempre, per a bé i per a mal

7/01/2018 - 

VALÈNCIA. No hi ha ironia. En el temps que va de la comanda de l’article, de modesta extensió, al seu lliurament, Georges Simenon haguera escrit un Maigret, com ell qualificava la sèrie de les seues setanta-dos novel·les i una trentena de relats vertebrats sobre la presència del comissari del Quai des Orfèvbres, Jules Maigret, per a diferenciar el producte de les novel·les dures, “les romans durs”. Li ho contava Simenon a Bernard Pivot en una entrevista. La redacció d’un capítol de vint pàgines de novel·la “dura” li resultava esgotador, mentres que els Maigret eixien de la seua imaginació amb una facilitat que a mi literalment em fascina, i que res té a vore amb una consideració menor de l’ofici d’escriptor.

Dictades, manuscrites o passades a màquina, amb l’ajuda del vi, del te o del whisky, per a aquells que estem tocats per eixe terrible defecte de la prevenció, de la literatura dubitativa, de l’estúpida vanitat d’escriure una pàgina reservada per a la glòria literària, l’excés en la quantitat, l’excés en la credibilitat i en la tècnica de la novel·la capaç d’atrapar el gran públic, ens indica que la capacitat productiva no té res a vore amb un viure monacal, de claustre intel·lectual i prestatgeries atapeïdes de llibres. “Les Maigret, je les écrivais en sifflottant ou presque” –pràcticament xiulant–, li confessava a Pivot. Quan proves a rellegir qualsevol obra de Simenon, de conformitat amb la regla o la presumpció que l’has de llegir relaxat, en l’estiu, dalt d’un vaixell, en mànega curta, comproves que la tècnica és insuperable, i et ve de seguida al cap que estàs davant d’una mostra envejable de la literatura de la seguretat.

Escriure xiulant quan la lectura de les seues Mémoires intimes (Presses de la Cité, 1981) és una successió de viatges, alcohol, família, adquisició de cases, compres, matrimonis, luxe i visites consentides als bordells, acredita que per a escriure només cal la voluntat de ser escriptor. Voluntat, comprensió i capacitat per a contar una història. Ens hauríem de conjurar per a separar l’avaluació de les virtuts literàries com a conseqüència de la foscor o de les dificultats, i ser senzills. No hi ha recepta més eficaç. La literatura valenciana també reclama més mirades, i una serena aposta per la senzillesa.

El comissari Maigret: salvació i problema

Tinc la intuïció que, en el cas de Simenon, el personatge de Maigret és en realitat la salvació i el problema. Durant molt de temps el perseguirà, com a tots els autors de novel·la negra, o de novel·les de misteri, la incomoditat de l’èxit rotund i constant com a autor de gènere de novel·la de gran públic, capaç al mateix temps de ser orgullosa paternitat i vergonya en tractar de demostrar una i altra vegada que podia ser capaç de ser autor de literatura sense cadàvers. A través d’André Gide, que li traslladà el missatge, l’editor Gallimard li recomanà que transformara els seus quaderns en tercera persona, i canviara els noms, i els convertira en novel·la. Però no era suficient. La literatura, en Simenon, està en els Maigret.

De fet, jo crec que les obres amb vocació de reconeixement literari de Simenon estan afectades per un forçat desig de literatura, sense vida, a infinita distància de la saludable lectura de les glorioses pàgines en què et veus transportat a París i quasi olores la cervesa de la Brasserie. El personatge i el gènere atraparen venturosament a Simenon. Fayard, Gallimard, Mondadori, ara ja a La Pléiade... poca broma amb les virtuts literàries de Georges Simenon. Que fóra un autor excessiu en quantitat no implica un demèrit. Que Simenon aconseguira la benedicció d’un personatge que aporta una mirada sobre el món ens hauria de fer reflexionar sobre les raons per les quals una sèrie de novel·les o relats conduïts per un mateix personatge, i policia, no poden incorporar-se a la història de la literatura, i han de ser avaluats amb l’imprecís perfil del gènere menor de la novel·la negra.

El mateix editor Fayard li recomanava a Simenon, en un dels intents d’abandonar el personatge, que no podia ser com Conan Doyle intentant matar Sherlock Holmes. I és que, en realitat, les virtuts de Simenon no són les de ser André Gide. La seua fortalesa literària no prové de la marginalitat cultural. Simenon era culte i gran amic d’escriptors, però no l’hauríem de secundar per la seua disposició a fer-se l’intel·lectual. La seua fortalesa és la conversa amb els obrers de la Rénault a Billancourt, l’avidesa en conéixer tot tipus de societats, i de viure en tota classe de llocs, i de copsar una història com en el Maigret à New York (Presses de la Cité, 1947), després d’haver-hi viscut a penes un parell de setmanes, i convéncer-nos que el coneixement és fruit d’una gran experiència.

Maigret, Madame Bovary...

Maigret és Simenon, però Simenon no assolí les conquestes de la vida de Maigret. Simenon és el personatge intuïtiu, el que marca distància amb el món de les lletres, el que fa de les vendes i els milions de lectors una marca acreditada, la venda dels drets cinematogràfics, un món de secretàries i col·laboradors, contractes d’edició milionaris que hui en dia ens semblen difícils de superar, i que naixen en un moment molt determinat i canvien la vida de Simenon.

Escriptor d’èxit de 80 pàgines al dia per al setmanari Détective de Gallimard, dirigit pels germans Kessel, ja havia pogut comprar-se el primer vaixell. En un canal a Delfzigl, mentres els calafats treballaven el barco Ostrogoth, en un canal d’aigües mortes, damunt d’unes caixes i sobre una màquina d’escriure, naix Pietr-le-Letton (Fayard, 1931), la primera aparició de Maigret, el personatge que li permeté deixar de ser un aficionat i convertir-se en novel·lista. Hi ha una escultura de Maigret commemorativa en aquell lloc, i una fotografia a emmarcar de Simenon i tots els actors que l’encarnaren acompanyant l’autor, amb el mític Jean Gabin, que és la millor metàfora de com aquell personatge fou la fortuna i salvació professional de Simenon, amb un fil conductor formidable, de sis, set o huit novel·les a l’any, escrites amb una tècnica envejable i que aconseguix fer-nos dubtar sobre les característiques i el perfil del gènere.

Una vegada que has oblidat les cobertes, l’etiqueta i el coneixement de la vida de l’autor, i et capbusses en un dels Maigret, oblides el gènere i et lamentes per què, mentres que Simenon escrivia una novel·la en set dies, la resta dels mortals els anem perdent un darrere de l’altre: el primer en la persona, el segon en els diàlegs, el tercer en si és ficció pura, el quart en el títol, fins arribar al sèptim dia paralitzat per la funesta i estúpida visió celestial de la Literatura amb majúscula.

S’ha de tornar a llegir Simenon. I llegir el Simenon pur. No el Simenon obsedit per ser considerat novel·lista “dur”. És veritat que alguna d’eixes obres, com Pedigree (Presses de la Cité 1948), són valuoses i demostren el que ja sabíem. Que és un gran escriptor, encara que si hem de fer cas dels simenòfobs de la cultura francòfona, és evident que Georges Simenon no és Balzac. Que podia però no escrigué La comèdia humana, i que no bastí un edifici literari a l’altura del que se suposa ha de ser un cànon literari d’altura. Però, com afirmava Roger Stéphane, són dos maneres diferents d’entendre la literatura. Balzac qualifica i Simenon explica.

I a mi em fa l’efecte que, en molts aspectes, les actuals reedicions de Simenon aconseguixen fer-nos oblidar l’etiqueta del gènere, de la mateixa manera que la lectura de Camilleri i el comissari Montalbano o de Henning Mankell, amb el seu Kurt Wallander, ens entretenen, i la mateixa comprensibilitat de la lectura i de la tècnica no són un demèrit literari, ni la lectura té eixe posat forçat de la novel·la negra pretensiosa. Podem convindre que L’Étranger (Blanche, 1942) d’Albert Camus és una gran obra literària, encara que tinga cadàver i juí, assassí i culpable. Així, podem també convindre que moltes de les obres dels autors de novel·la negra estan injustament arraconades per la mateixa escenografia. La facilitat i l’absència d’emoció literària chez Simenon no implica al·lèrgia a la qualitat.

Simenon o el personatge

La lectura dels dos volums de les Mémoires intimes acaba per condicionar el juí literari. En certs aspectes se’ns revela, ell mateix, un personatge detestable que al llarg de la seua vida fuig de no se sap ben bé què. Contradictori, la comptabilitat de la producció, dels fills, dels encontres sexuals, de la consecució de l’èxit, els matrimonis, la fortuna guanyada, els actors coneguts, la venda dels drets cinematogràfics, l’alcohol ingerit, eixa orgullosa exhibició de la tècnica que li permet escriure set o huit novel·les a l’any, viure a Amèrica, decorar cases, comprar cotxes, els fills, les malalties, el suïcidi de la seua filla Marie-Jo... identifica un malestar incontestable. Simenon, que era Maigret, i que era Lieja, a través de tots els canvis i mudances, no aconseguí el que sí aconseguí Maigret, la intuïció ordinària, el sofà a la mesura del darrere, potser el reconeixement autèntic i mai no trobat. La família pobra, les contradiccions de la Bèlgica valona del primer terç del segle XX. El seu profit absentista sobre la col·laboració, el germà rexista, del partit de Léon Degrelle, Christian Simenon, que participà en agost de 1944 en l’execució de vint-i-sis civils a Charleroi, condemnat a mort, i allistat en la Legió Estrangera, mort a Indoxina en 1947.

Chaque famille a son cadavre dans l’armoire”, escrigué Simenon en 1938. Eixa és la tesi de Patrick Roegiers, autor de L’autre Simenon (Grasset, 2015), una nova mostra de novel·la que juga amb la ficció, i que planteja l’oportunisme de Simenon i que considera a Christian i Georges Simenon dos cares de la mateixa moneda: el primer, absent de les Mémoires, hauria sigut influït políticament pel segon, segons indicaria una correspondència desapareguda, que ha generat una batalla entre partidaris i defensors de Simenon. Que el llibre de Roegiers siga excessiu i trampós, injust potser amb la responsabilitat de Simenon, no significa que en el fons no ens permeta una reflexió sobre eixe altre Simenon, el que explica la seua fugida, els seus viatges, el trencament amb la família i el passat, una pèrdua tractada de pagar amb el triomf. En 1970 Georges Simenon visita Lieja per assistir a l’agonia de sa mare. Li escriurà, o dirà: “Tout le monde m’admire, sauf toi...”.

Després dels milions de francs i dòlars guanyats, de cases monumentals, de deu mil dones aconseguides, més de dos-centes novel·les i relats, Simenon fou, també, la persona que no aconseguí l’admiració maternal. No sé, per tant, si pregar al cel perquè vinga un personatge a redimir-me del dubte literari. Caldrà crear un nou gènere. O una altra professió. O una altra classe de novel·la, i un altre color que la perfile. Una novel·la blanca i negra, o d’un negre trencat. Intentem-ho, que no és precís tampoc escriure-la en set dies.

Miquel Nadal (València, 1962) és llicenciat en Dret, escriptor, historiador del futbol i teòric del valencianisme. Entre les seues obres, destaquen Tradició i modernitat en el valencianismeSomiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills Inventari mínim.

 


Noticias relacionadas

lletraferit

Llum sobre Transsilvània

Por |  - 

Ultra Silvam, en els documents llatins medievals. Erdö-elve, en la llengua dels magiars que el conqueriren. Erdel per als otomans, que el van convertir en territori que tributava al Soldanat. Ardeal, en el romanés oficial dels nostres dies. És el ball onomàstic que prefigura la complexitat enigmàtica d’un país que ha captivat la imaginació de moltes generacions

ENTREVISTA

Maria Fuster, el nou rostre del reporterisme valencià

Por |  - 

Del Grau de Gandia, Maria Fuster, aka La Fuster, és una de les grans noves cares de l’audiovisual valencià... fora de València. Forma part d’una generació davant de les càmeres que ha viscut, necessàriament, d’esquena a la televisió pública valenciana: en acabar ella la carrera, tancaven Canal Nou. De xiqueta assajava davant d’una tele com si fóra presentadora. Jugant jugant va acabar a la pantalla menuda, ha dit no a propostes indecents, i ara practica l’humor informatiu a partir de l’actualitat més inversemblan

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email