X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

lletraferit

Un anarquista de Callosa d'en Sarrià a l'Stanbrook 

Un home que lluità pels seus ideals de justícia social, progrés col·lectiu i llibertat dels pobles. Un home que patí els camps de concentració, els treballs forçats i l’exili al nord d’Àfrica. Un home que estimà la seua llengua i el seu poble, els defengué en les pitjors circumstàncies i en deixà testimoni escrit. Esta és la història de Joan Gonsalbes Roig (1906-1988), un fuster anarquista de Callosa d’en Sarrià que exemplifica les esperances i afliccions de molts valencians del segle XX.

19/08/2017 - 

VALÈNCIA. * Publicat en Lletraferit #09

Jo mai no he pogut oblidar aquell 28 de març de 1939, data fatídica, d’un incert exili, i tan carregat de presagis per als companys que quedaven en terra. L’Stanbrook era un vaixell anglés de cabotatge reduït en el qual embarcàrem unes tres mil cinc-centes persones aproximadament, entre les quals hi havia uns dos mil militars i la resta hòmens, dones i criatures. No cal dir que l’embarcació era un apilotament d’éssers humans, molt superiors a les seues capacitats de càrrega, ja que fins als últims instants de separar-se del port no paraven de pujar-hi alguns jóvens, pel costat del vaixell, per les cordes, tot i estar la passarel·la alçada”. 

Joan Gonsalbes, “Fuster” de malnom, no se li’n va del cap aquella imatge d’un Stanbrook acaramullat, amb gent desesperada que encara hi puja, mentres salpa del port d’Alacant per la nit rumb a Orà. Ni el so de les bombes que els aviadors italians els llancen en passar prop de l’Illa Plana, de Tabarca. I vol que aquella tragèdia no s’oblide. Per això ha escrit, negre sobre blanc, diverses còpies mecanografiades de les seues memòries: La Callosa d’en Sarrià d’ahir (1900) a la d’avui (1986). Record de ma llarga vida. Passa dels 80 anys i sap que la parca està a prop. Intenta que l’Ajuntament del seu poble natal, al qual estima amb deliri, li les publique. Tanmateix, la corporació se’n desentén. Potser no interessa remoure encara el passat, els fulls es perden i Joan morirà amb el desencant de pensar que la seua història no vorà la llum.

Però la seua intel·ligència de supervivent a tota classe de calamitats farà profit finalment. Abans de morir n’ha repartit diverses còpies, una a la callosina Maribel Llorca, valencianista de pedra picada, i una altra al Casal Jaume I d’Alacant, ciutat en la qual ha viscut des del seu retorn a Espanya en els anys 60. A començaments del segle XX l’erudit i etnògraf alacantí Lluís-Xavier Flores les trobarà i juntament amb el filòleg Vicent Beltran, també de Callosa, s’encarregarà d’editar el text, que titulen Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat (2005). Ara l’Ajuntament, ja en ple segle XXI, es decidirà a publicar-lo, de manera que els records de Gonsalbes, escrits en valencià per ell mateix, no cauran en l’oblit. Una història que mereix ser rescatada, perquè posa veu i sentiment a les vicissituds de tants altres compatriotes de la seua generació.


Al peu d’Aitana i de Bèrnia 

Un dels records que més colpix a Gonsalbes durant la seua infantesa, a començaments del segle XX, és el dels soldats mutilats en les guerres de Cuba i Filipines. A Callosa, que llavors té uns 4.000 habitants, n’hi han diversos, com el tio Manco o alguns altres, “derrotats i malalts, fets un drap”. També el carter del poble, un home cabalment republicà, els conta històries que recorden “els precs dels pobres soldats, vençuts, famolencs i abandonats”. La vida quotidiana, en el tombant del segle, és realment dura al peu de les serres d’Aitana i Bèrnia. Ho apunta Gabriel Miró en Años y leguas (Biblioteca Nueva, 1928): “hasta Callosa sube desde las playas el follaje tierno y fácil de los huertos; después, el esfuerzo de cada bancal murado de roca viva”. Des de Tàrbena han d’invertir un dia sencer en anar a moldre blat als molins ubicats en les escarpades valls de la zona. 

A la mateixa Callosa el pa de forment és un luxe. Normalment en mengen de dacsa, provinent de les xicotetes parcel·les que la majoria de veïns posseïxen. Oliveres, ametlers, garroferes i raïm de moscatell completen el panorama del paisatge abancalat. Però el camp no dóna per a mantindre’s. Com recorda Gonsalbes, els llauradors “sense parar de fer faena no arribaven ni a malviure”. D’altres es dediquen a fer espardenyes, l’única indústria local, de caràcter totalment artesanal, juntament amb alguns altres oficis, com el de manobre o el de fuster, al qual ell mateix es dedica. L’emigració és l’única eixida per a molts: “era rara la família que no tinguera algun familiar emigrat a alguna part, bé sia a les Amèriques, a França, a Àfrica, o a altres països d’Europa”.

La Gran Guerra, a més a més, n’incentiva les oportunitats. Alguns se’n van als Estats Units d’Amèrica, a treballar en fàbriques de pólvora i material de guerra; d’altres a França, on es dediquen a la “macabra i perillosa tasca del desenterrament d’ossos humans i restos d’obusos sense esclatar”; i encara d’altres a Alger, a fer de criades i dides o de caps de colla agrícola, dirigint el treball dels musulmans autòctons en les propietats colonials franceses. Molts tornen en la dècada de 1920, coincidint justament amb un primer esclat de la modernització espanyola. A Callosa arriben les carreteres que duen, per l’interior, a Pego, Alcoi i Benidorm, i també les línies que connecten diàriament amb Alacant, Altea i Dénia, que permeten agafar el tren fins a València i més enllà.

S’hi obrin els primers comerços i les escoles augmenten. S’organitza una Cooperativa Agrícola i s’establix una sucursal bancària, del Banc de València. La política, en tot cas, continua estant fortament dominada pel caciquisme i la compra dels sufragis. Però això canviarà amb les eleccions de 1931. Tot i que la candidatura republicana a Callosa només obté 42 vots, la proclamació de la Segona República es viurà amb un gran esclat d’alegria popular: “des del Centre [de l’Aliança Republicana] es formà una gran manifestació amb la banda de música al front, que recorria la majoria dels carrers del poble i que desembocà en l’Ajuntament al so de la Marsellesa”. Els temps estaven canviant de manera accelerada.


Cultura, valencianisme i anarquisme

La República, moralista i democràtica cara al poble, serví per despertar en la joventut uns nous afanys de saber i li descobrí noves vies de responsabilitat polítiques fins aleshores ignorades per ella”. El mateix Joan Gonsalbes, que llavors tenia 25 anys, s’encarregà d’escriure el manifest fundacional de l’Ateneu Cultural de la Joventut que es creà a Callosa en 1931. Prompte arribaren als “seixanta socis, la majoria dels quals eren jóvens llauradors i espardenyers”. Feren una biblioteca, amb donacions i compres, se subscrigueren a diaris de València, Alacant i Madrid, com Las Provincias, El Luchador i l’ABC, a alguna revista gràfica i al setmanari valencianista El Camí. De fet, a banda de les classes gratuïtes d’esperanto, fins i tot hi arribaren els cursos per correspondència de Lo Rat Penat, que serviren a Gonsalbes “com un primer aprenentatge de l’escriptura del valencià”.

També l’oci omplia les seues activitats i tractaren d’impulsar la construcció d’una piscina municipal i d’habilitar un terreny com a camp d’esports. No debades, l’Ateneu Cultural de la Joventut protagonitzà el primer partit de futbol de la història de Callosa, jugat a Benidorm contra un equip local, amb l’onze conformat per Josep Borrull, Javier “Llosa”, Vicent “Tanguista”, “Llauís del Cagó”, Vicent “de la Casilla”, Batiste Bou “Pepi”, Juanito “Taronges”, Joan Gonsalbes, Pere Gonsalbes, Josep Martín i Josep Calvo. Evidentment, d’aquella interacció conjunta també sorgí l’acció política: a Callosa cresqué considerablement l’Aliança Republicana i es fundaren el PSOE, el PC i la CNT, en la qual el mateix Gonsalbes, que passà alguns d’aquells anys treballant a Barcelona, estava integrat.

La guerra, en tot cas, la visqué a Callosa, on, sembla que impedit per anar al front per una greu malaltia en el nas que amb el temps li provocaria l’extirpació total, fou secretari local de la CNT, regidor de Cultura, encarregat de la xicoteta llibreria que hi havia al carrer Major i administrador de les terres col·lectivitzades pels anarquistes i els comunistes. De fet, anant a finals de març de 1939 a la Vila Joiosa, a bescanviar ametles per xocolate per als membres de la col·lectivitat, fou com s’assabentà de la fi imminent de la guerra. Al sendemà, es desplaçaria a Alacant per a rebre instruccions com a secretari del sindicat, un viatge al qual s’afegí el comunista Fernando Berenguer, “de l’Hort dels Frares”, i acabaren els dos, davant la desfeta total i les notícies que arribaven de Callosa, ja passada al bàndol nacional, pujant a l’Stanbrook

Un exili de 25 anys

Segons una carta enviada a la premsa pel capità gal·lés del vaixell, Archibald Dickson, “alguns dels refugiats pareixien dur amb ells totes les seues possessions terrenals carregades en maletes”. Els callosins Joan i Fernando només portaven, a banda d’un maletí amb roba, “un paquet gran amb rotllets de farina candial” que, això sí, els acabaria sent molt útil, ja que l’embarcació restà bloquejada al port d’Orà durant vora un mes, a l’espera del que decidira l’administració francesa. Només les dones i els xiquets pogueren baixar al principi, gràcies a les gestions, entre d’altres, del diputat socialista Rodolfo Llopis, qui precisament era callosí per accident –fill d’un guàrdia civil destinat a la població– i que acabaria sent president de la República en l’exili en 1947.

Finalment, també els hòmens pogueren desembarcar, però allò només era l’avantsala de l’infern que patirien. Primer, durant quasi mig any, foren internats en el camp de concentració de Ksar el Boukhari, vigilat per “guàrdies senegalesos permanents que ocupaven tot el seu exterior”; de seguida Joan enyoraria la seua estimada callosina, Maria Cortés, que havia deixat arrere: “el cel, el sol, les estrelles, l’aire, les plantes, la terra, tot quan em rodeja pareix parlar-me d’ella”. A continuació serien incorporats per la França de Vichy a una Companyia de treball militaritzat, la 3a del 8é Regiment, quasi tota composta “per alacantins i gents dels pobles de la província”. En un primer moment foren destinats a Tunis i durant tota la travessia per Algèria anaren treballant “en fortificacions, carreteres i esplanades per al condicionament de material de guerra”. Més tard feren el camí de tornada, cap a Colomb-Béchar, l’anomenada “capital del desert”, prop del Marroc, per tal de construir un tren transsaharià. 

Les condicions de treball eren lamentables, “sota un clima tòrrid i inhòspit” i maltractats pels militars francesos, que fins i tot negaven a Gonsalbes les gases hidròfiles i l’esparadrap necessaris per a curar el seu nas malmés. Veié morir amics en els seus braços i fins i tot el seu paisà Fernando “de l’Hort dels Frares”, enfrontat a un capità “feixista rematat”, hagué de pegar a fugir per les dunes del desert camí d’Orà, on fou amagat per unes callosines fins a l’arribada dels nord-americans al nord d’Àfrica. El mateix Joan, de fet, hagué de passar un parell de dies empresonat i “tirat al mig de l’arena que abrasava com el foc”, acusat d’haver furtat una maleta amb roba, que en realitat li havien enviat des del Rosselló, després de la mort del seu germà menut, Josep, en el camp de concentració del Barcarès. 

Al remat, després d’aquella maledicció de tres anys en “el desolat i fatídic territori saharià”, en 1943 els treballadors forçats foren alliberats i Joan se n’anà a Alger, on la colònia valenciana era ben nombrosa, especialment al barri de Bab-el-Oued, com documentaren detalladament Àngela-Rosa Menages i Joan-Lluís Monjo en Els valencians d’Algèria (1830-1962) (Bullent, 2007). Allà es retrobà amb el seu amic Fernando i fou contractat com a fuster-encofrador per una gran empresa de construccions públiques, en la qual treballà entre 1946 i 1951. Llavors, finalment, pogué vore complit el somni que havia anhelat durant tot aquell temps: les fronteres espanyoles s’obriren i la seua promesa, Maria, viatjà fins a Algèria per a casar-se amb ell. Tenia 45 anys i n’havia passat dotze en l’exili.

Encara en passaria tretze més, primer a Orà, on instal·laren una xarcuteria-polleria i compraren un magatzem i un pis que en 1962 hagueren d’abandonar, cames ajudeu-me, com a conseqüència de les lluites per la independència d’Algèria; de fet, patiren les bombes del terrorisme ultranacionalista francés de l’OAS. Tot seguit visqueren un parell d’anys a França i finalment, en 1964, decidiren tornar a la ciutat d’Alacant, on vivien les germanes de Maria. Ací, ella es féu càrrec d’una xicoteta drogueria i ell en un primer moment es dedicà a la venda ambulant de premsa francesa per l’Esplanada i al capdavall pogué instal·lar el seu propi quiosc en el barri del Remei, on visqueren fins a la fi dels seus dies, aprofitant per a visitar Callosa d’en Sarrià tant com pogueren. 

Un cas representatiu

La història de Joan Gonsalbes Roig, “Fuster”, és particular perquè en coneixem els detalls i perquè oferix informacions des d’un punt de vista habitualment inexplorat: el d’un anarcosindicalista procedent d’un poble de la Marina Baixa, exiliat en el nord d’Àfrica i militant de la llengua valenciana, a la qual dedicà diversos poemes al final de la seua vida (“Jo no sé dir ‘mare meua’ si no ho dic en valencià, que és la llengua que ma mare m’ensenyà donant-me a mamar”). Amb tot, en el fons no diferix tant de la història de moltíssims altres valencians, més de 40.000, que també hagueren de patir l’exili i les penalitats de la guerra en finalitzar el conflicte civil espanyol. 

Un altre anarquista, Manuel Sirvent, d’Elda, fou traslladat a l’illa d’Alderney, en el Canal de la Màniga, on treballà com a esclau del Tercer Reich en un lloc terrorífic, caracteritzat per la fam i les pallisses diàries dels soldats alemanys. Els germans escriptors i polítics valencianistes Angelí i Josep Castanyer, de València, viatjaren igualment en l’Stanbrook i també experimentaren els camps de concentració i el treball forçat a la vora del Sàhara, en este cas a Bouarfa, on arribaren a cremar una falla amb cartons la nit de Sant Josep de 1940; posteriorment s’instal·larien a París i fundarien la Casa Regional Valenciana, com narra el fill del primer en El valor dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona (Guimet, 2003). Molts altres, uns 3.000, anaren a parar a Mèxic, on també establiren una Casa Regional “per a tots els fills de la terra valenciana”, on s’ajuntaren noms com els de Max Aub, Josep Renau, Manuela Ballester, Carles Esplà o Renán Azzati.

Tots ells veren fatalment truncades les seues vides per l’alçament franquista de 1936 i l’horrible conflagració mundial de la dècada de 1940. Formaven part d’una generació diversa i heterogènia de lluitadors pel progrés social, que fou segat llavors de manera brusca i violenta. La seua memòria, però, perdurarà en escrits com el de Joan Gonsalbes, com a testimoni dels seus anhels de llibertat i recordatori punyent d’allò que, per totes les formes possibles, hauríem d’evitar que es tornara a repetir. 


Vicent Baydal  (València, 1979) és historiador i editor. Treballa en la Universitat Jaume I i ha publicat, entre altres, Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, Els valencians, des de quan són valencians? i València no s’acaba mai.


Noticias relacionadas

Entrevista a EDUARDO MÍNGUEZ 

Conservatoire du Littoral: França, al rescat 
de la Mediterrània

Por |  - 

El Conservatoire du Littoral és una institució dependent del Ministeri de Medi Ambient francés que promou iniciatives de gestió sostenible en tota la Mediterrània. Com si es tractara d’una segona Il·lustració per la via de la biodiversitat pretén escampar i canalitzar la nova consciència conservacionista i dotar els agents locals de les ferramentes necessàries per a millorar la gestió d’espais naturals. En esta estratègia la costa valenciana juga, pel seu interés biològic, paisatgístic i cultural, un paper central. La seu peninsular de l’institut està en el far de l’Albir, en l’Alfàs del Pi, en el cor del Parc Natural de Serra Gelada

LLETRAFERIT

Casa Sanchis - La Tulipa: la recuperació de les tapes tradicionals de la Safor 

Por |  - 

De Beneixama a Gandia amb un grapat de receptes que s’han transmés de generació en generació, Casa Sanchis – La Tulipa porta 85 anys de tapes a la Safor. No és l’únic que conserva malgrat el pas del temps: tampoc ha mutat d’ubicació i hi perviu l’esperit de la República que el va vore nàixer. Salvador Sanchis ens destapa els secrets del seu local, el tresor dels seus plats i com, des de la picadeta, es pot plantar cara a les franquícies. Ens en fem una?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email