X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València des de l’entorn dels palaus dels Eixarchs Felip Bens

València des de l'entorn dels palaus dels Eixarchs 

10/03/2018 - 

VALÈNCIA. L’avinguda de l’Oest, com un ariet, arrabassà amb tot al seu pas des de l’any 1940 i estava previst que l’arteria dissenyada per Javier Goerlich –que reprenia el projecte de Federico Aymamí de 1910– anara molt més enllà, que travessara tot el Carme i desembocara en el riu. Però l’avanç es detingué després de la riuada de 1957.

El clavill de Goerlich a la vella València

El cap i casal que hui coneixem és un espill de les conviccions estètiques i urbanístiques d’un dels arquitectes valencians més importants de tots els temps i, sense dubte, el més decisiu del segle XX. Vicent Baydal va repassar la seua trajectòria i influència cabdal per a la revista Plaza, amb l’article 'La ciudad ideal del arquitecto Goerlich'.

El projecte, que va obrir València en canal a través de barris molt populars en aquell temps, pretenia bescanviar l’aspecte de medina àrab del centre valentí per un altre més en sintonia amb l’urbanisme racionaliste que invadia tota Europa. Va obtindre el vist i plau, convençut i militant, de qui fon alcalde de València entre els any 1939 i 1943, el llavors baró de Càrcer, Joaquín Manglano. Però ja l’havia obtingut abans per part dels primers alcaldes de la València republicana, Vicent Alfaro i Vicent Lambies, ambdós del Partit d’Unió Republicana Autonomista. Goerlich els va presentar els plànols en setembre del 31. Traslladen al paper una filosofia urbanística en plena sintonia amb les idees de Vicent Blasco Ibáñez, fallit en 1928 però omnipresent en l’imaginari col·lectiu dels valencians. I més encara si només havien passat tres anys, clar. A l’any següent, en el 32, el ple de l’Ajuntament de València aprovava el projecte d’obertura de l’avinguda de l’Oest de Goerlich, però mai es posaria en marxa, fins la posguerra. Començà a executar-se l’any 1940 i es paralitzaria en el 57, després de la riuà, quan des de diversos mitjans de comunicació es posà en dubte la conveniència de travessar tot el Carme i prolongar les obres durant dècades. David Sánchez ens ho explica amb detall en La avenida del Oeste de Valencia. Historia de un proyecto inacabado.

La plaça de Bruges i el molí de Na Rovella

L’avinguda de l’Oest, la nova València racionalista i ecléctica, en alguns punts neoclàssica i fins i tot modernista tardana, es va detindre just als peus dels palaus del carrer dels Eixarchs, poc després d’endinsar-se en la plaça de Bruges, la rebotiga del Mercat Central i l’àgora –hui caòtica i poc plaenta– on finalitzà el somni de Goerlich. El carrer Belluga és la mínima via on donen els darreres dels palaus gòtics del que ha sigut descrit, de forma exagerada, com a segon carrer dels Cavallers, encara que siga cert que existixen pocs carrers en València amb la concentració d’edificis gòtics del dels Eixarchs.

L’avinguda de l’Oest, com la coneixem hui, va bastir-se a costa d’enderrocar moltes finques del Xino i també alguns edificis de gran valor històric i patrimonial com el Molí de Na Rovella, que existí en la plaça de la ciutat de Bruges i que fon icona urbana de València des del temps del Conqueridor. Alguns dels seus antiquíssims murs aparegueren en les excavacions de l’any 2008 per a l’estació del metro –interruptus enfront, aproximadament, de la finca del núm. 2 d’en Joan de Vila-rasa, que té entrada per esta plaça, donant al jardí de Parcent (inaugurat en els 70, quan el Xino encara no patia la devastació posterior de l’heroïna), i pel carreró lateral, però que té frontera, de dubtós gust, a Bruges. L’immoble és una anomalia urbanística de primer orde i es baralla cada jorn, a l’eixida del sol, amb el seu entorn: darreres decadents dels palaus gòtics d’Eixarchs, església de Sant Joan, Mercat Central, jardí versallesc de Parcent (on estigué un dels palaus més esplèndids de València i sobreviu la seua portalada), església de sant Josep (en les Escoles Pies, amb la seua cúpula llegendària) i edificis racionalistes de l’avinguda de l’Oest. Durant els segles XVI i XVII Pere Patrici Mey, fill de Jerònima Galés, la tipògrafa que dóna nom a la Societat Bibliogràfica Valenciana, i de Joan Mey, preclar impressor també, tingué en el molí de Na Rovella la seua famosa impremta, on s’estampà, per exemple, una de les primeres edicions del Quixot.

El nom de l’actual carrer Peu de la Creu té l’orige en el convent de monges servites de Nostra Senyora al peu de la Creu –popularment “del Peu de la Creu”–, que n’hi havia, des de l’any 1597, en què es fundà, fins que fon enderrocat en 1940. El breu carrer s’havia dit antigament de la Bóta Grossa –així apareix en el plànol de Tosca– i del Molí de Na Rovella per la proximitat a la plaça de Bruges, on hi hagué este imponent molí des de temps dels moros fins que, amb la conquista de Jaume I, estes parcel·les foren donades a Berenguer Revell. El molí, llavors, i seguint a l’historiador Enric Guinot, prengué el nom de la filla o viuda, amb ball fonètic inclòs. D’ahí el Na Rovella. També, segons alguns, perquè passava junt a la séquia de Rovella, tot i que el Na, com a tractament de cortesia de l’època, és inequívoc. Qui li anava a dir als Mey que la seua impremta seria enderrocada i que just on estava hi hauria una plaça de Bruges, en homenatge a la ciutat on morí Lluís Vives i, de calbot, a la nissaga Mey, d’orige flamenc?

Els palaus dels Eixarchs

Molt prop d’allí, en el carrer Viana hi ha una càpsula del temps on sobreviu l’essència del Xino dels 80 i els 90, quan ja estava molt degradat. Viana és prohibitiu: traficants de drogues i sexe, delinqüència de baixa intensitat, tripijocs i martingales, busca-raons, etc. Des de Viana s’ha exportat a l’entorn una aura de marginalitat. Anys arrere es desmantellà el rastre d’andròmines decadents de la vorera del carrer Belluga, just darrere dels palaus d’Eixarchs.

Fotos: EVA MÁÑEZ

A Eixarchs es pot aplegar per dalt o per baix. Des de Santa Teresa, només passar el jardí de Parcent, el carrer s’obri a la dreta i ens oferix un viatge a la refulgent València del Segle d’Or i els seus palaus gòtics. L’entrada, des d’este costat, no ho anuncia amb unes quantes finques del desarrollismo. Però les fronteres dels palaus, més avant, oferixen un quinzet del seu antic esplendor. En queden en peu quatre dels deu que n’hi hagueren; dos tenen unificades les fronteres, i tots han sigut modificats al llarg dels segles. El carrer aboca a Sant Joan, on hi ha una capella dedicada als Eixarch. En el cantó ja es va assolar un dels palaus.

El primer Eixarch de la nissaga aplegà a València de la mà de Jaume I, segons consta en les "Trobes de Mossén Jaume Febrer, cavaller, en què tracta dels llinatges i escuts d’armes dels que assistiren al Senyor Rei en Jaume en la conquista de la ciutat i Regne de València i foren heretats per sa noblesa i valor".

L’epicentre, encara, de la València civil

Fotos: EVA MÁÑEZ

Si la Seu i el seu entorn foren des de la conquista jaumina i, fins i tot abans, el centre neuràlgic de la València devota i fidel, el Mercat ho fon, molt abans de l’inici de la seua construcció en 1914, de la comercial i civil. En la plaça on es posaven parades i tendals, també es plantava forca on el poder civil de la ciutat e Regne imposava la seua llei i impartia castics a la vista de tots. Allà Pere Compte acabà de bastir la Llonja en l’any 1497. Allí s’alçà Sant Joan del Mercat en el XIV, amb el seu fossar, consagrat des de 1395, a esquena de l’església, com solia ser habitual.

Just al costat estaven els palaus dels Eixarchs, dels descendents d’aquell primer Pere Eixarch que anomena Jaume Febrer, en un carrer plàcid i tranquil, a un pas literal dels llocs on tot succeïa: el Mercat, la Llonja, Sant Joan. Hui València té molts epicentres, molts ritmes urbans –i rústics, fins i tot– dins dels seus límits municipals; hi ha moltes Valències, amb les seues dinàmiques pròpies, en barris allunyats de la cotorra del Mercat i del pardalot de Sant Joan, a l’ombra dels quals Blasco Ibáñez ubica, en la seua novel·la Arroz y tartana, la terrible, cruelíssima i verídica escena dels mañico abandonat en els escalons de la Llonja, esperant que caiguera l’ou d’or que era, en realitat –ell no ho sabia, pobret!– el cor reblanit d’alguna família d’acollida, llunt de la misèria dels pobles més pobres d’Aragó.

Fotos: EVA MÁÑEZ

Hui l’entorn del Mercat viu un procés un tant desbocat a mig camí entre la recuperació per als vianants i la turistificació, que podria matar el seu enorme potencial, més enllà del turístic més racional, si això és possible. No seria cap pas avant substituir els cotxes per platges de terrasses de franquícies multinacionals. No seria, tampoc, just amb un dels espais més impressionants de València i més volguts pels seus ciutadans. En tot cas, així i tot, en el carrer d’Eixarchs la vida pareix haver-se deturat i eixe aire plàcid inversemblant que es respira de fa segles –i molt més de murs cap endins– segur que era un dels atractius per als seus antics moradors. L’assossec és també una de les virtuts del pati de darrere dels palaus del número 3 i part del 5. Durant la Biennal de València de 2003 s’obri el palau i uns quants fruïrem més de les entranyes de la València dels Eixarchs que de l’exposició El museu del passat imperfecte de Mike Figgis, el director de Living Las Vegas. Des de llocs com este carrer, tocant l’epicentre de la València civil, exercien el poder les famílies nobiliàries del cap i casal durant segles. Des d’allí observaven el món i disposaven sobre els seus interessos.

Noticias relacionadas

veles e bens

L'arc de del Moro Zeit: la via alternativa de la vella València, del Mercat al Tossal

Por |  - 

Hi ha un vial en forma d’arc ben tensat que comença en el Mercat Central i acaba en el Tossal. Està format pels carrers Peu de la Creu, Santa Teresa i Moro Zeit, ben carregats d’història, i serpeja a cavall entre el Carme, el Mercat i el Pilar. El barri, abandonat pel franquisme, mai pogué superar la riuada del 57. Durant mig segle i fins al pla RIVA, la decadència –i la bohèmia consegüent– ha sigut una de les seues tristes senyes d’identitat, però el Carme mai perd la capacitat de seducció. L’obertura i consolidació, entorn de l’arc del Moro Zeit, d’alguns espais singulars és un símptoma inequívoc de la seua resurrecció 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email