X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

LLETRAFERIT

València s'il·lustra: el projecte que cus les xicotetes valències a colp de dibuix

Quinze il∙lustradors componen una visió de la ciutat feta de fragments que recuperen alguns dels seus millors secrets

2/09/2017 - 

VALÈNCIA. Les males llengües diuen que si obris una porta en València hi han moltes possibilitats que a l’altra banda te trobes amb un expert en paelles i amb un il·lustrador. Si la porta s’obri per Russafa les possibilitats de la segona troballa augmenten exponencialment. València, ai, policèntrica, de colors, cosida a retalls per mans invisibles fent un treball herculi, conformant el mapa d’una ciutat mutant. Ningú ho ha oficialitzat, però una massa més o menys uniforme treballa junta sense ni tan sols conéixer-se per a canviar per complet l’epidermis d’una ciutat que s’havia tacat de fang.

Els il·lustradors, per voluntat i per treball, han trobat en la ciutat un gran reclam. Territori fèrtil amb el ventre carregat d’escenaris proclius a ser presos com a escenari per a un dibuix. Imaginacions disparades. Una València il·lustrada que servix per a fixar les coordenades no només d’allò que és, sinó també del que volem que siga. També per a redescobrir-la a xicoteta escala. L’afany col·lectiu podria estar prop d’aconseguir-ho: que la ciutat dels patracols esdevinga una urbs de coses menudes, fixant-se més en ella mateixa que en el què diran. Els enemics d’esta fascinant transformació mental adduïxen de tant en tant que implica un retorn provincià i minimitzador. Més prompte sembla un ajust amb la freqüència del món urbà desenvolupat.

Al que anem, fa al voltant de trenta setmanes va nàixer el projecte València S’Il·lustra, comissariat per l’espai cultural Rambleta amb el suport d’Alhambra davall el propòsit fonamental de mirar els carrers propis amb els ulls dels il·lustradors valencians, entenent com a il·lustradors valencians tots aquells que fan seu l’entorn de la ciutat. Tot un llibre de creacions digitals que és un precís retrat multifirma de cap a on avancem. Exposat contínuament en Instagram, en el compte @valenciaseilustra, però també amb tres exposicions celebrades en els barris del Carme, Russafa i Cabanyal. Només hi havia un requisit per als dibuixants: que representaren una de les seues visions favorites de València. De qualsevol part d’ella, de qualsevol forma, amb qualsevol color. El resultat ha deparat noves i inèdites visions.

 

L’Edifici Alcosa, a l’inici de l’Avinguda del Cid, ressalta l’oblit com un decorat en el qual pareix que Don Draper estiga a punt d’aparéixer. L’il·lustrador Pablus li ha tret la seua millor llum. “Per a mi és com l’estil high-tech dels 70 locals, m’imagine els Mad Men tramant-hi campanyes i comunicacions; el més prestigiós de l’època va haver de passar per ahí, representa la nota de diferència en l’avinguda”, destaca. 

Maria Rodilla, una dissenyadora explosiva, traça el seu Benicalap amb una ostentació de geografia perceptiva: “Mon pare va nàixer a Benicalap i en el mateix barri és on va conéixer ma mare. Tinc molts records d’infància ací i per això m’agradaria que moltes més persones descobrisquen el barri i el gaudisquen. Només cal un esforç des de l’ajuntament per tal que no seguisca degradant-se ni perda la seua identitat”.

La Casa Jueva, façana aplec d’inquietuds i detalls críptics, s’atura davant Pepita Grilla. Raó: “M’identifique molt amb esta casa per la seua explosió de colors i el seu eclecticisme. Simplement, i anant més enllà dels tecnicismes utilitzats per intentar classificar-la, em sembla molt especial perquè és diferent, perquè m’encantaria viure en ella i perquè admire molt l’arquitecte, que va ser capaç de projectar els seus deliris d’una manera sublim”.

Més percepció. El duo Cachete Jack –això és, Nuria Bellver i Raquel Fanjul, amb treballs per a The New York Times, Obs o Elle– representen com és el barri del Carme per a elles. Una descripció llustrosa. “El Carme, barri de guiris i pocs personatges locals. Entre ells els més coneguts: Ivan i la seua cadira, el sexy amb la seua guitarra, ‘la meravellosa’, la dona gran i les seues hores al Monterrey, Maria i el seu ioga esfínters-recte anal, Conchín amb el millor pa de València, amb la dependenta més social de les botigues locals, fruiteries al so d’‘hola guapis’. En fi, eixir a qualsevol hora i trobar-se amb un d’ells és el que té el barri”.

El vinyetista Raúl Salazar va aprofitar per a reivindicar el seu cinema desaparegut, l’ABC Martí, en un treball en el qual l’esplendor del cinema obert i la caducitat després del seu tancament es vinculen entre palmeres: “Tothom té un cinema. Este és el meu. Ací vaig vore de tot. Fins i tot dinosaures. Cada divendres m’emportava a casa els cartells de cinema que retiraven de les vitrines. I ahí seguixen, emmagatzemats en caixes. Potser en un temps les sales es convertiran en la zona de congelats d’algun supermercat, però els ABC Martí sempre seran el meu cinema”.

 En la trama del projecte apareix implícita la defensa de la ciutat viscuda enfront de la ciutat de cartó. La dibuixant SoyCardo captura un poc d’això en el seu dibuix sobre la gelateria Llinares de la plaça de la Reina: “Recorde que quan era menuda sempre em pegava al vidre de la gelateria per a observar la varietat de sabors. Canviaven de tant en tant i m’agradava anar a vore amb quin nou sabor s’havien atrevit. He de dir que sempre em demanava el cucurutxo de xocolate, encara que m’agradava imaginar el gust del gelat de paella o de truita. Ara que ja sóc (una miqueta) més major, em limite a contemplar els guiris amb terrines de gelats de sardines i fideuà”.

Inma Lorente va escollir la façana modernista d’una casa del Cabanyal que supura tradició i és un crit d’energia, de blaus, de cel, de generacions que celebren la vida. “M’agraden les cases d’este barri de pescadors. Especialment els colors de les ceràmiques de les façanes, les nits d’estiu a la fresca i el bon ambient entre els veïns. He realitzat la meua il·lustració per a donar suport a la plataforma Salvem el Cabanyal. Un moviment veïnal creat per a defendre, mantindre i rehabilitar el conjunt històric protegit dels poblats marítims de la ciutat de València”.

El dissenyador Migue Martí, en bon moment de forma i assentant un món propi, conferix als carrers d’una València iniciàtica tot un aire romàntic, de neorealisme a la valenciana. El Portal de la Valldigna. Una dona d’esquena. Una bici. Una ombra. “El Portal de la Valldigna és un dels llocs de València que et continua sorprenent sempre que te’l trobes o el travesses. Un tros d’història que es barreja sensualment dia a dia amb els vianants”.

Grace Garcia

I aquell altre racó del Carme pres per Laura Pérez en què una parella amb aspecte d’espies estan a punt de girar el cantó. I la Russafa primaveral de Grace García amb terrasses on passen coses i passen gats. I una Ciutat de les Arts i les Ciències en què l’italià Andrea Dalla Barba fa emergir una dama de roig com un mar d’onades ferotges. I Jotaka i la plaça del Cedre expressada com una bateria que es resistix a deixar de ser colpejada. I Lawerta imprimint un cartell de l’estació del Nord, tan icònica que mereix convertir-se en marca. I Laura Castelló prenent el Cabanyal com una casa ondulant, expressió del moment en què tot va semblar trontollar. I Rambleta, per Atypical, porta amb porta amb un jardí que és un bosc. I Ada Diez enfilant l’edifici de la Unió i el Fènix, amb la seua escultura aèria hipnòtica i traïdora. I la Casa de la Por de Raquel Carrero, misteriosa en el carrer Cuba, tota una advertència.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email