X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Veles e Bens

'Zona zero'. El cor del Cabanyal arrasat

24/06/2017 - 

VALÈNCIA. Zona zero. El nom és un anglicisme per a denominar el punt exacte on explosionaren les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki l’any 1945. Més de mig segle després els nord-americans rescataren l’expressió i la popularitzaren “urbi et orbi” per a referir-se al solar deixat per les torres bessones després dels atemptats del 11 de setembre de 2001. Els valencians del Cabanyal, amb la seua socarroneria habitual, no tardaren a batejar també amb eixe nom l’epicentre de la desigual batalla que es lliurava en el ple cor del poble mariner. El govern municipal, liderat per Rita Barberà i el seu lloctinent Alfonso Grau, impulsà, jorn a jorn, durant anys, amb la connivència dels promotors còmplices que anaven a ser els grans beneficiaris de l’operació, la degradació calculada de tota l’àrea que s’extén entre la travessia de Pescadors i el carrer d’Empar Guillem, entre Serreradora i la mar, a més de tot el carrer Sant Pere. 

La destrucció en la zona zero ha ratllat la barbàrie bèl·lica. Hui el visitant pot trobar gran part dels vestigis d’un escenari postapocalíptic. I cal reconéixer que els enemics del poble aconseguiren gran part dels seus objectius: les zones limítrofs han patit molt, fonamentalment per la impunitat delictiva i l’èxode massiu que ha destruït quasi per complet tot el teixit comercial i el clima d’harmoniosa convivència. De facto, el Cabanyal estricte des del punt de vista administratiu –el que s’extén entre les séquia d’en Gasch i la de Pixavaques– ha quedat ben tocat des de tots els punts de vista. Tant és així que, durant els últims anys del rodell del PP, molts es donaren per vençuts i afirmaven que “per a lo que queda en peu, millor assolar-ho tot”. Política de terra cremada.

“Divide et impera”

Però en són molts més els que estan disposts a seguir treballant de valent per a revitalitzar el poble, “sancer i viu” i reconstruir-lo, des de la legalitat i la dignitat. La situació és ben complexa i el repte, majúscul, però la il·lusió també és enorme per a revifar i tornar a la vida el vell poble de pescadors, especialment en aquelles àrees amb una situació més dramàtica. Davant d’una emergència com la que vivim s’antoixen, com a mínim, inoportunes les pretensions, fetes públiques estes últimes setmanes, d’alimentar les divisions internes de l’antic Poble Nou de la Mar que són exactament les mateixes que sempre estimulà, indissimuladament, el propi Partit Popular. “Divide et impera”. Puix això. És més vell que Matusalem. De fet… on estaven els adalils segregacionistes mentres es perpetrava la destrucció de la zona zero? Quina presència pública i reivindicativa tingueren durant aquells anys?

Fotos: EVA MÁÑEZ

El projecte de l’equip de Rita Barberà, com és ben sabut, aspirava a partir el Cabanyal pel seu costellar, obrint l’avinguda, amb els bulldozers, a través de 600 edificis –molts d’ells hui solars– i 1.600 vivendes. Aconseguir partir el poble era una de les pedres angulars de l’estratègia. Consolidar la zona zero, la clau. I el primer pas per a aconseguir-ho era frenar i anul·lar la resistència, ferma en la defensa dels veïns, del patrimoni i de la unitat del poble. 

Als habitants de la zona zero se’ls forçà “democràticament” a anar-se’n, amb una perversa acepció del terme. Ells tenien l’última paraula, però se’ls obligava a ser heroïs, si volien romandre. Havien d’esquivar l’extorsió indirecta, el mobbing i tota classe d’amenaces i enganys. Tot això per a habitar una contornada apocalíptica. Molts d’ells, de fet, són hui autèntics heroïs.

Per a dilapidar el patrimoni s’enderrocaren, sense cap necessitat més enllà del simbolisme, edificis singulars com la casa de la Palmera (inici del carrer Sant Pere), el Forn de l’Estrela o s’anuncià la demolició d’un edifici únic, com la Llonja de la Marina Auxiliant, per posar només uns pocs exemples. A banda, l’Ajuntament s’acarnissà amb els veïns del carrer de Sant Pere, un dels més emblemàtics del Cabanyal, a mode de venjança mafiosa contra alguns dels més destacats activistes discrepants.

Quant a la unitat del poble, que sempre n’ha sigut un, històricament, durant el periode en que fon municipi independent i sobretot en l’imaginari dels seus habitants –visqueren en el Canyamelar, Llamosí, Cap de França o el Cabanyal–, el projecte de prolongació volia partir-lo en dos, sobre el plànol i en el subconscient de les gents: al sud i el nord de l’avinguda. Socialment, entre els nous habitants, rics, de l’avinguda quedarien els del sud, d’extracció mitja-alta, i els del nord, més humil. I quan més prop de l’avinguda, més benestants. Des de l’eix del boulevard, en pocs anys, tota la resta del poble partit seria un camp abonat a l’especulació immobiliària.

Fotos: EVA MÁÑEZ

La nova divisió, hui, la propugnen uns pocs que volen un futur de classes mitges-altes per al Canyamelar, més enllà del futur de la zona zero, al marge i desentenent-se. I per ad això estan desvivint-se per forçar una identitat nova, segregacionista, que no compartixen la immensa majoria –però immensa– dels nascuts i criats en el Canyamelar i el 100% dels del Cap de França, però que és perillosa, puix pretén créixer apel·lant a l’egoïsme atàvic del ser humà, idèntic al que movia als promotors de la prolongació.

Una història d’íntimes tragèdies

En el Cabanyal, en el temps que durà el “acoso y derribo” de l’Ajuntament del PP contra els veïns es donà una enorme gradació d’íntimes tragèdies. Poca broma amb allò d’haver de renunciar a la casa que ha sigut de la teua família durant generacions. O d’haver fet una inversió en millorar-la per a que el consistori et force a vendre-li-la a preu de solar (oh! els adalids del lliberalisme més acerb contra la propietat privada). O d’haver experimentat una intensa desgràcia de drogues en carn pròpia amb els traficants –als qui l’alcaldia els ho va posar tan fàcil– vivint en l’altre cantó. Sobre la marxa, aparegueren noves dissorts: les de les famílies marginalitzades emprades com a força de xoc contra els veïns. 

Cada persona que hagué d’interrompre la seua vida en el cor del Cabanyal per culpa d’este procés de degradació calculada té la seua pròpia tragèdia a flor de pell. Tots tenim estampes gravades a foc en la retina, d’estos anys d’ignomínia: la meua és la d’una parella de vells que pren la fresca a la nit, en plena canícula agostal, en unes cadires de platja, com ha fet tota la vida. Probablement no els ve bé la inversió en aire condicionat i cal alenar una miqueta, abans d’anar al llit. Molt pitjor els ve fugir de la casa on porten tota la vida. No els queda una altra que tolerar estoicament els nous veïns de la casa del costat, on també prenen la fresca, oferint psicotròpics als cotxes que s’acosten, amb els xiquets jugant a moure els “pollos” en els tubs d’escap dels cotxes, entre i la brutea, la falta de consideració i la incivilitat d’alt voltatge. 

Fotos: EVA MÁÑEZ

En els finals dels 90 i durant tot el segle XXI estes situacions, que alguns pensaven que només succeïen en sèries com The Wire, han sigut el pa nostre de cada dia en la zona zero, sense que cap responsable del consistori del PP vetlara pels drets fonamentals dels veïns afectats. A ningú estranyarà que tots aquells que tingueren l’ocasió renunciaren a un part de les seues vides, que es quedava en les seues cases, plenes de vivències, per a escapar d’aquella realitat de rodell lent però implacable. En molts casos les cases, potser centenàries, pràcticament havien perdut tot valor de mercat.

En la zona zero hi han finques en peu que no conserven una canonada, ni un cable de llum, ni una reixa de balcó, ni una finestra. L’edifici ha sigut escurat i espremut fins que només sobreviu l’estructura nueta, com un cadàver més, l’esquelet del qual ens recorda que un dia tingué vitalitat, que fon la llar de famílies treballadores, que pagaren amb molt d’esforç el piset, que el cuidaren amb afecte; hòmens i dones que feien front als imposts i als rebuts de la llum i l’aigua, que creïen en una certa harmonia veïnal i que ho pergueren tot, inclús la poca cosa que tenien il·lusió de deixar als fills.

La zona zero fon el territori conreat pels ideòlegs de l’alienació, instal·lats en les institucions, per a donar pas a l’ocupació de barra lliure i per a vorejar la prevaricació, eixa figura legal que s’imputa a aquells polítics que, en deixació de les seues funcions, desatenen l’obligació de cuidar i preservar un Bé d’Interés Cultural, segons llei de la Generalitat. Encara hui es lliura una batalla d’àmbit moral sobre la licitud o no d’aquelles ocupacions –i de la conveniència de consolidar-les– i de les que es perpetraren amb posterioritat, pels col·lectius amb “k”. I està obert el debat sobre el futur de les famílies sense recursos que foren emprades per l’Ajuntament, amb un altíssim nivell de depravació ètica, com a braç militar de la degradació.

Substitució de població en els Balcans i en València

Fotos: EVA MÁÑEZ

L’any 1991 vaig tindre l’ocasió de visitar les zones croata d’Osijek-Baranja (Krajina) i sèrbia de la Voivodina, frontereres amb Hongria, i d’escriure després alguns reportatges per a Hoja del Lunes. Em va impactar constatar com funcionava allò de la substitució ètnica que estigué en boca de tot lo món durant aquells anys. Després de reubicar a les persones amb pressions i amenaces, tractaven de consolidar social i econòmicament les noves comunitats, “netes” de la convivència multinacional sobretot entre croates, serbis i hongaresos de les dècades precedents. Moltes famílies –la majoria– comptaven amb membres de les tres nacionalitats –i també alguns bosnis– en un imbricat puzzle que el macedoni Milcho Manchevski plasmà amb una bellea plàstica irrepetible en Before the rain. La seua història balcànica és la de qualsevol racó d’aquella regió. 

Salvant totes les distàncies que recomana la prudència, en el Cabanyal, amb la violència de baixa intensitat, ha hagut molt d’aquell mobbing poblacional que deixarà empremta en generacions, com allà. La vessant religiosa del conflicte que esgarrà els Balcans durant deu anys era i és socioeconòmica en el Cabanyal. Observant algunes estampes que acompanyen este text, el lector observarà que a penes falten les mosses deixades pels projectils, que no és poca cosa, clar.

Fotos: EVA MÁÑEZ

Ací, els polítics del PP auspiciaren la instal·lació en la zona zero d’un allau de nous veïns –amb totes les facilitats–, antagònics amb els originaris i amb la clara intenció de que els expulsaren, per plena incompetència convivencial. Uns i altres estaven en les antípodes en tot: concepte de l’educació, observació de les normes d’urbanitat, costums i formes de vida, ús de l’espai públic, expectatives i il·lusions… i també llengua, cultura, tradició, gastronomia o religió. La intenció, forçant esta situació, lògicament, no era una altra que crear un conflicte, amb forces desiguals. Els nouvinguts expulsarien als de tota la vida, amb el recolzament logístic municipal, i uns altres nouvinguts, d’alt “standing”, expulsarien posteriorment als altres per a tancar el cercle i convertir el Cabanyal en el gran negoci especulatiu immobiliari de la València del segle XXI. 

La substitució poblacional –en realitat socioeconòmica– era un anhel en les perverses ments dels que planificaren esta barbàrie. La frontera marítima de València es convertiria en pocs anys en una de les zones de luxe de la ciutat, a costa de milers de ciutadans i d’un patrimoni arquitectònic d’una enorme vàlua. La substitució es rebatejaria amb el terme més digerible de gentrificació, salvatge això sí. I, a més, els grans instigadors de tot es presentaven davant l’opinió pública com els salvadors que havien lliurat al Cabanyal de la marginalitat extrema que ells mateixos havien implementat.

Eixe procés, però, fon deturat per la persistència i la tenacitat dels veïns organitzats en diferents col·lectius i sobretot a través de Salvem el Cabanyal. No obstant, quan tot apuntava a que el canvi polític faria realitat el somni d’aquell vell eslògan “per un Cabanyal sancer i viu”, la realitat s’encabota en recordar-nos que els danys, durant tots estos anys de gestió enfocada cap a la destrucció, han sigut quantiosos, en tots els àmbits. I la zona zero és el millor exemple d’açò.

* En la darrera entrega de Veles e Bens prometíem per a hui La llista que mai va escriure Ribó, amb la protecció del patrimoni en risc d’enderroc que les institucions públiques haurien de prioritzar, però era precís acabar de contextualitzar la situació amb l’anàlisi de la zona zero.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email