Anna Moner

El pintor holandés Carel Fabritius (1622-1654) va ser l’alumne més destre de Rembrandt i mestre de Johannes Vermeer. En l’actualitat, de fet, La lliçó d’anatomia del doctor Tulp, de Rembrandt; La jove de la perla, de Vermeer, i La cadernera, de Fabritius, són les tres joies pictòriques del museu Mauritshuis de La Haia. Fabritius va morir el 12 d’octubre de 1654, als 32 anys d’edat, junt amb el seu deixeble Mattias Spoors i el diaca Simon Decker, mentres feien un retrat

Durant la Primera Guerra Mundial, el pintor Claude Monet (1840-1926) va romandre a la seua propietat de Giverny, a Normandia. L’artista, de 74 anys d’edat, va haver de buscar la manera de conviure amb el conflicte bèl·lic i els problemes oculars que dificultaven el seu treball

Havia imaginat la textura d’aquella cabellera rossa desenes de vegades des de la distància i quan la vaig tindre a tocar dels dits, banyada per les iridescències del pa d’or amb què Jacomart la va envoltar en ple segle XV, en compte de limitar-me a admirar la figura a la qual pertanyia, em va vindre al cap tot allò que s’hi havia vinculat. Coneixia bé la llegenda sobre la taula de Sant Sebastià, instaurada en la segona dècada de la centúria passada, segons la qual el pintor havia pres com a model Ausias March, aquell fill tardà del matrimoni format per Pere March i Elionor Ripoll destinat a perpetuar la nissaga. L’home de vida amorosa capritxosa i voluble, el cavaller amant dels jocs d’armes i dels jocs d’amor, dels falcons, dels llibres i de la mar

Conten que en la dècada de 1990 els estudiants de medicina més veterans del Rikshospitalet d’Oslo reptaven els nouvinguts a baixar, sols i per la nit, al soterrani de l’Institut Forense. Una estança sense finestres amb el sostre poc elevat i les parets tacades d’humitat on s’amuntonaven arxivadors clínics, vells llibres d’anatomia, uns quants llits de ferro blanc oxidats, aparells de laboratori obsolets, estris de quiròfan i una urna que contenia els cadàvers dissecats de Julia Pastrana i la seua criatura de bolquers. Asseguren que els alumnes que havien acceptat, a més, el desafiament d’obrir la vitrina i besar els llavis ressecs i ennegrits de Pastrana, mai no oblidaven la fortor de pell adobada que desprenia aquell cos i la mirada morta de les seues pupil·les de vidre

“Un malson és un clevill pel qual s’esgola l’infern personal de cadascú, un infern  prenyat dels desitjos reprimits durant la vigília”, pensa aquella nit de juny del 1938, mentres fuma la darrera cigarreta al consultori ubicat al número 19 del carrer Berggasse de Viena. En pocs minuts, aprofitant la foscor, abandonarà la ciutat i, en menys de quaranta-huit hores, a bord de l’Orient Express, travessarà el Rin, passarà la frontera francesa, creuarà el Canal de la Mànega i arribarà a Londres

En Els cossos agredits, el treball dut a terme per Anna Moner i Sebastià Carratalà des de principis de la dècada, la majoria de les peces estan fetes amb la mateixa tècnica: oli sobre alumini fregat i tallat o foradat, o fins i tot colpejat. Els autors s’apropien d’imatges de diferents èpoques i de diversos tipus i condició i les reinterpreten a fi que esdevinguen el lloc de la intertextualitat i de l’al·legoria i s’òmpliguen de connotacions culturals, de gènere, ambientals i lingüístiques. Algunes de les obres triades pertanyen a Ingres, el pintor francés que va viure entre 1780 i 1867

A finals del segle XIX, en les famoses 'Leçons du mardi' que es duien a terme a la Salpêtrière, l’hospital parisenc per a malalts mentals situat a la riba dreta del Sena, enfront de l’abadia de Saint-Victor, el professor Jean-Martin Charcot va desenvolupar una singular dramatúrgia de la histèria i la hipnosi. En aquelles lliçons públiques, quan manipulava Augustine, una interna de dènou anys que s’havia convertit en el seu cobai predilecte, davant de la mirada àvida de metges, polítics, prelats, hòmens de lletres i periodistes, el cos nu de la jove, disposat per a la inspecció clínica, adquiria una voluptuositat desmesurada