X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

HISTÒRIA

Càntics d’amor, 
himnes de pau

Les protestes dutes a terme pels republicans valencians contra la Guerra de Melilla durant l’estiu de 1909 tingueren una banda sonora molt concreta: la de l’Himne de l’Exposició, acabat de compondre llavors. L’estrofa que feia referència als càntics d’amor i els himnes de pau va ser presa com un lema pacifista i antibel·licista

1/04/2018 - 

VALÈNCIA. L'actual himne oficial valencià va nàixer sense intenció d’aconseguir tan gran honor. Com és sabut, va ser una composició del mestre Serrano, amb lletra de Maximilià Thous, feta per a l’Exposició Regional Valenciana de 1909, l’esdeveniment amb què la burgesia del Cap i Casal, encapçalada pel president de l’Ateneu Mercantil, Tomàs Trénor, tractava de recuperar el terreny perdut a l’hora de projectar una València moderna i d’orde. Llavors els grans industrials, comerciants i terratinents, tot i tindre cacics i pistolers al seu servici, només manejaven el poder econòmic de la ciutat, ja que els carrers i les autoritats locals estaven en mans d’uns hegemònics republicans blasquistes. Un vertader intent de demostració de força en camp hostil, que va comptar en la seua presentació amb la desconfiada presència d’Alfons XIII i del president del Consell de Ministres, Antoni Maura.

El 22 de maig de 1909, en acabar els actes inaugurals de l’Exposició, es va estrenar l’esperat himne, que en els dies previs havia venut fins a tres mil fulles volanderes, els beneficis de les quals, unes 4.500 pessetes, van ser donats a l’Associació Valenciana de Caritat. Conta la llegenda que la bona acceptació dels assistents davant la presència del rei i de l’himne, corejat per tots, va sorprendre molt el monarca. Tan aclaparadores eren les victòries del republicanisme en les eleccions municipals que, segons sembla, Alfons XIII esperava ser aücat durant el transcurs de l’acte. Fins i tot El Pueblo, diari i think tank del republicanisme blasquista, assegurà en les seues pàgines que el rei preguntà a Maura si era cert que el públic estava llançant “Vivas a España y a Valencia”, recelós i escamat després d’una recent visita a Catalunya. No debades, la consigna llançada uns dies abans pel blasquisme havia estat obeïda pels seus adeptes: havien de ser respectuosos en les formes amb el cap de l’Estat i no confondre la monarquia amb la pàtria. El focus mediàtic estava posat sobre la ciutat i, amb habilitat, podien apropiar-se de la imatge de l’Exposició per tal de convertir-la en el símbol d’una València pròspera, laboriosa i republicana. 

Amb tot, la treva va durar només unes setmanes, ja que el conflicte militar en el Marroc, concretament a Melilla, va afectar directament les classes populars valencianes i El Pueblo va canviar de consigna. L’eixida de reservistes cap a una probable mort era traumàtica i les pàgines del diari van acostar la llunyana guerra imperialista a les cases valencianes amb noms, cognoms i biografies dels reclutes. Entrevistes amb soldats que en molts casos eren l’únic suport salarial de les seues famílies, esposes embarassades, nóvios a dos setmanes de casar-se i xiquets que es quedarien sense menjar per una guerra que només beneficiava “els senyorets” ocupaven cada dia la portada. També eren freqüents les convocatòries per la pau o els editorials del director Félix Azzati demanant a les mares dels soldats que s’organitzaren i portaren la iniciativa contra “los miserables que gobiernan y juegan, sin que sean sus hijos los que mueren, con ejércitos de carne humana, como niños destrozadores con soldaditos de plomo”. 

Les primeres protestes republicanes assaltaren els carrers i fins i tot El Mercantil Valenciano, tot i condemnar els desordes causats, es va pronunciar contra la continuació d’una guerra que “honradamente se cree injusta, antipatriótica, ruinosa y que la mayoría de españoles no quiere”. A més a més, davant la censura i la pressió judicial contra els pacifistes, amb detencions, multes i registres de diaris, va succeir un fet extraordinari. El 15 de juliol de 1909 la Banda Municipal interpretà l’Himne de l’Exposició com a tancament de les activitats del dia i, com de costum, el públic va acompanyar-lo amb els seus càntics. Així, a mesura que la gent anava eixint pel passeig de la Glorieta, un grup de republicans va començar a entonar la segona estrofa de l’himne (llavors només en castellà): “Ya en el taller y en el campo resuenan cantos de amor, himnos de paz”.

La policia va demanar silenci de seguida. Però quan es van afegir alguns espontanis crits de “¡Muera la guerra! Muiga la guerra!” els uniformats van començar a repartir colps de porra i de sabre i a detindre protestants ací i allà. Amb tot, lluny d’acovardir-se, altres veïns es van afegir als càntics i van organitzar una manifestació improvisada contra la guerra del Marroc que es dirigí cap a la Baixada de Sant Francesc i la plaça de la Reina, on els guàrdies van detindre més membres de la protesta. Fins i tot en el carrer Avellanes van desenfundar els seus revòlvers i van dissoldre part de la concentració, la qual cosa no va impedir que una trentena d’hòmens arribaren al Govern Civil i s’encararen amb el governador Jenaro Pérez Moso, que va eixir a una de les balconades amb el seu fill Antonio, fins que va arribar la policia i va detindre un dels manifestants, Julián Borja Burgos.

L’Himne de l’Exposició s’havia convertit en tot un càntic contra la guerra. El seu ús com a protesta va ser tan habitual a partir d’aquell dia que el governador va prohibir que s’interpretara per a finalitzar els actes. La intensitat de la repressió i de les protestes va anar en augment fins a arribar al món de les falles, que demanaven l’amnistia per als presoners polítics en els seus monuments, o de convertir les mares dels soldats en aquella avantguarda revolucionària que demanava Azzati. La guerra del Marroc, en tot cas, acabaria passant i l’himne continuaria el seu llarg periple, a punt de complir a dia de hui un segle i una dècada d’existència. 


JOSÉ A. LÓPEZ CAMARILLAS (València, 1989). Periodista, gestor cultural i professor associat de la UOC, que desenvolupa projectes de memòria oral i turisme. Edita des de Llibres de l'Encobert traduccions al valencià de Vicent Blasco Ibáñez, Miguel Hernández i George RR Martin.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email