X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 21 de octubre y se habla de HIPOTECAS derecho civil valenciano EMPRENDEDORES aemet gota fría
GRUPO PLAZA

EL DISCOPLAY

David Bowie pujant El Micalet

Les paraules de Brian Eno, fes de qualsevol circumstància un avantatge, són un dels mantres que es repetix David Bowie l’estiu de 1977, retirat en una casa del centre de València. Allunyat de Berlín, París, Los Angeles. Allunyat de les drogues i de l’extenuació artística. Lluny de tot, com ha batejat el periodista Rafa Cervera la seua primera novel·la, Lejos de todo (Jekyll & Jill, 2017), una història que unix la vida d’un adolescent exiliat en el Saler i la crònica de la visita del Duc Blanc a la ciutat amb la naturalitat d’una cremallera que, arran de pell, casa les dos mitats d’un mateix vestit

23/09/2018 - 

VALÈNCIA. Les paraules que Bowie no deixa de recordar en la seua estada valenciana constituïxen, al mateix temps, la filosofia del mateix autor. “Escric perquè, com va dir Millás, ‘em trobe malament’. I com em trobava molt malament quan vaig començar a treballar en el text, el Bowie en crisi de mitjan dels 70 em va paréixer perfecte per a reflectir part de la meua tristesa”. La conjuntura cronològica d’un Bowie que havia perdut el rumb pot ser el que més s’acoste a la realitat d’una novel·la en la qual, per molta versemblança que l’autor haja aconseguit imprimir a les seues dos històries, “tot, absolutament tot, és ficció”.

Llegint Lejos de Todo, un té la sensació que sap per on va la cosa. S’arriba a creure més llest que la novel·la. Bé, és obvi: la part fantàstica és la de l’artista britànic barrejant-se amb l’arquitectura de l’Estació del Nord en baixar d’un tren provinent de París, però la història de l’adolescent que descobrix la fascinació pel cos de la dona en el Saler ha de ser, per força, autobiogràfica. Almenys en part. Oferix un viatge massa real com perquè l’autor estiga apartant-se del seu propi record. Llegint el relat de l’adolescent i les seues trobades amb dos dels altres personatges principals, El Regónzer i la seua germana Cala Cervera, u se’n recorda d’allò que va dir Sylvia Plath: “tant de bo tinguera l’habilitat de descriure els sentiments que tinc ara, quan sóc menuda, perquè quan cresca sabré com escriure però hauré oblidat el que se sent de menuda”.

La república independent del Saler

La part dels adolescents, que és la que més m’agrada, és un mutació literària de la meua pròpia adolescència fins a tal punt que no té cap base real”. Bowie passeja per València, fascinat pel palau del Marqués de Dosaigües, a la recerca de Francisco de Goya a l’interior de la catedral o mira amb una mescla de terror i fascinació el final del Micalet, esculpit en el cel de la ciutat, mentres un adolescent somia amb què el cantant que protagonitza el pòster de la seua habitació es corporitze i el rescate de la seua aparentment tediosa adolescència, lluny de la ciutat. Tal com succeïx en Todo por una chica (Anagrama, 2009) de Nick Hornby, però sense skaters ni adolescents embarassades. I tot seguix el seu curs fins que, de sobte, entra en la seua vida algú que assegura haver respirat pràcticament les mateixes partícules d’oxigen que el cantant.

El Saler sempre em va paréixer una espècie de república independent dins de la mateixa València. O, millor encara, un lloc en el qual, gràcies a l’Albufera, no has d’esforçar-te molt perquè siga com Twin Peaks o fins i tot com Macondo”. Allí, al costat d’un altre adolescent amb aires d’estrela del rock i la seua germana, a la qual idolatra, tracen la seua pròpia ficció: la de tres jóvens al marge del ramat que juguen a recrear l’escena de Les filles del Cid, del valencià Ignasi Pinazo, entre els arbres del Saler. “De tant observar el Saler, de l’obsessió per escriure sobre este paratge, vaig acabar adonant-me que ja no podia escapar d’ell”, explica el mateix autor, encara que eixa lliçó arribaria més tard.

Bowie i Iggy Pop, en cotxe per València

Les localitzacions virtuals de Lejos de Todo s’antoixen fonamentals en l’encaix fictici de les dos narracions. Lluny de ser un escenari, un panorama o un entorn conjuntural, tant el Saler com València adquirixen, per moments, entitat de personatges amb vida pròpia. El Micalet –al qual és impossible mirar amb els mateixos ulls després de llegir la novel·la– o les Torres dels Serrans tenen la transcendència d’un personatge secundari. Al llarg de la lectura u pot adonar-se que Bowie es relaciona més amb elements arquitectònics i paisatges que no amb persones. Probablement, i tal vegada de forma deliberada o com a acte reflex, és la forma més directa en què l’autor, despullat de tot l’attrezzo, es relaciona amb la ciutat.

42-45 Rafa Cervera, autor de 'Lejos de todo' © Fotolateras

És precisament el Micalet com a punt de fuga el que millor representa la foscor de la doble realitat que amaga: l’estat d’ànim de l’autor i el de la mateixa ciutat, que a l’inici de la redacció de la novel·la “estava en el cim de la seua pitjor època amb el Partit Popular copant la ciutat”. Rafa Cervera, com no, ho explica musicalment: “Coneixes eixa cançó de LCD Soundsystem que es diu ‘New York, I Love You But You’re Bringing Me Down’? Així em sentia jo, que acabava de deixar ma casa de Madrid per a establir-me una altra volta en una ciutat amb què no podia identificar-me”. I, no obstant açò, l’homenatge a la ciutat en la novel·la està a l’altura del que es fa de forma més evident a David Bowie.

Lejos de Todo és un gest de venjança a la realitat. Un desafiament a l’statu quo petri. “La idea que algú com David Bowie o Lou Reed apareguera a València quan jo era adolescent era un desgavell i, per tant, un fet dolorós: açò era un erm i si t’agradaven certes coses, la temporada en l’infern estava assegurada”. I, al mateix temps, no deixa de ser un homenatge a allò que deia el mateix Bowie referent a buscar les notes d’una cançó: “És com buscar a Déu en un esforç per reclamar el que no es pot nomenar, el que no es pot mencionar, l’invisible”. L’impossible: vore al cantant britànic esperant a Coco Schwab, la seua assistent imprescindible per a la vida en general, i a James Newell Osterberg Jr. –Iggy Pop– en un cotxe a la vora de les Torres dels Serrans.

La “mirada distant i nova” que va atorgar a Rafa Cervera la condició de nòmada és clau en el tractament que li dóna a les pedres, les rajoles i les llambordes que adornen València; el fet d’haver viscut durant dècada i mitja a Madrid i tornar fa que el trànsit de Ziggy Stardust per la ciutat siga, enwww realitat, el seu propi. La crònica de l’inesperat viatge de Robert David Jones adquirix, gràcies a la seua condició de (re)descobridor urbà, un doble vessant personal i fictici que inevitablement es fon en la visió del protagonista: “va propiciar que poguera descobrir València i estudiar-la per a després traslladar eixes sensacions al personatge de Bowie”.

Les sensacions fictícies del cantant són, de facto, una de les fites del periodista en el llibre. La seua capacitat d’humanitzar el britànic, sempre en els estels, és commovedora, i té el valor afegit de fer-ho des de la més absurda de les ficcions. Ningú pot creure que Bowie decidira baixar dels estels per a conduir, sense rumb i davall els efectes de les drogues, fins a la platja del Saler. Cervera fa versemblant el que podria formar part dels deliris d’algú que es va quedar atrapat en algun dels seus ressorts mentals dels 70; verbigràcia, Bowie pujant, un a un, els 207 escalons del Micalet al costat d’Iggy Pop.

Partícules de realitat

Quan vaig arribar a casa, els meus pares em van informar que Elvis Presley havia mort. Vaig percebre pena en les seues paraules i vaig advertir també la meua pròpia sorpresa”, escriu Rafa Cervera, en la pell de l’adolescent que compartix protagonisme amb Bowie, cap a la mitat de la novel·la. Són eixos detalls els que acaben per arrossegar-te al joc de la realitat il·lusòria. O al de la fantasia realitzada. Cervera aconseguix amb excel·lència unir dos històries paral·leles i aparentment divergents que hi havia en el seu cap, i ho fa deixant caure partícules de realitat o versemblança entre tot el material del que estan fetes les fantasies.

Una mostra més de la facilitat de l’autor per a empastar realitat i ficció amb la precisió d’un matemàtic en estat de gràcia és el que succeí en liquidar la història. “Ara contemple València des de la meua terrassa del Saler, que és el lloc al qual me’n vaig anar a viure en acabar la primera versió de la novel·la”, confessa el periodista, que reconeix que el primer dels fruits de Lejos de Todo és l’autoconeixement: “una de les coses que li dec a este llibre és que em va ajudar a descobrir el lloc al qual pertany; ací la relació realitat-ficció es va invertir”. Potser en eixa inversió, en eixe viatge d’anada i tornada entre el que u escriu i la realitat que s’imposa implacable, potser ací, hi haja la més important de les revelacions de Lejos de Todo: l’autoconeixement de l’incognoscible en u mateix.

El de Rafa Cervera en Lejos de Todo no deixa de ser un deliri executat amb la generositat del que, sense voler o volent-ho, escriu una història de ficció per a acabar descobrint el que hi ha de cert, en ella, sobre ell mateix. Com en aquella broma que feia el mateix David Bowie: “estic buscant una editorial que em publique una autobiografia no autoritzada que estic escrivint; amb sort, es vendrà de tal manera que podré demandar-me a mi mateix per una quantitat de diners exagerada i podré així finançar la pel·lícula en la qual jo mateix interpretaré tots els papers”.

Jorge Salas (València, 1984) és periodista i Dylanita per abrasió. Escriu per a Yorokobu, Valencia Plaza i Ruta 66.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email