X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 18 de agosto y se habla de BICICLETAS documental salud josé luis ábalos FOMENTO benidorm
GRUPO PLAZA

EL PRINCIPAL "SACSARÀ CONSCIÈNCIES”

‘Els nostres’, la gran producció del Teatre del Poble Valencià que canviarà la percepció dels migrants que ens envolten

Quatres dels dramaturgs més brillants de les últimes dos dècades s'alineen durant un any de treball per a generar un text que Eva Zapico ha convertit en súper producció amb 10 actors a escena. A més de les tres primeres setmanes de representacions a València, passarà per la Mostra de Teatre d'Alcoi i el Principal de Castelló 

15/05/2018 - 

VALÈNCIA. Al febrer de 2017 els dramaturgs valencians Begoña Tena, Patrícia Pardo, Juli Disla i Xavier Puchades van rebre un encàrrec conjunt del Teatre del Poble Valencià (les coproduccions entre l'Institut Valencià de Cultura i l'àrea de Teatres de la Diputació de València). Roberto García, director adjunt de Teatres de l'IVC, i Josep Policarpo, coordinador dels Teatres de la Diputació, tenien clara la idea de "sacsar consciències des del teatre públic" amb una gran producció que abordara un tema tan quotidià com invisible, tan indigest com normalitzat: la immigració i nosaltres (o a l’inrevés).

"Qui pense que la sensibilitat per este tipus de temes és nova, és que no coneix l'escena teatral valenciana dels últims temps", comentava García. Era una pista per entendre que l'elecció de Tena, Pardo, Disla i Puchades no va ser casual. Això sí, les condicions, esta vegada, serien diferents: recursos escenogràfics pensats per a grans teatres i 10 actors en escena. Els quatre ja havien treballat junts en diferents tàndems, han sigut companys de diferents viatges (per exemple, el de Zero responsables, 2010) i, sobretot, han demostrat durant els últims 20 anys que el teatre independent ha suplert la tasca social de reflexió? que el teatre públic valencià havia abandonat.

Estos eren els vímets i tot això ara s'ha materialitzat en una obra de teatre titulada Els nostres, dirigida per l'experimentada Eva Zapico que s'exhibirà a València des d'este dimecres 16 de maig fins al 27. A vuit mans, l'obra funciona a través d'una narració de doble hèlix. D'una banda, un trajecte de mercaderies; d'una altra, el viatge d'uns immigrants. Una gran escenografia de Lluís Crespo amb 20 contenidors donen suport al recorregut de l'espectador, que compta amb l'ambientació sonora i música de Luna i Panorama de los Insectos. Lucía Aibar, Carlos Amador, Amador Artiga, Empar Canet, Rosanna Espinós, Cristina Fernández Pintado, Àngel Fígols, Estela Martínez, Toni Misó i Miguel Sweeney desdoblen les interpretacions en un text que, advertixen, "punxa consciències" i deixa clar –sense esmentar-los– "qui són els responsables de tot açò".

En valencià, Els nostres proposa una narració que recorre diferents llocs al voltant de la Mediterrània. Èxode, guerra, fam, por, diners, tragèdia, la pèrdua, però també indiferència, sentiments contradictoris i, tot plegat, persones. Els elements evoquen la tensió d'estes situacions i intenten traure "profit creatiu" d'una mesurada implicació sobre el dolor. En declaracions a Valencia Plaza, Pardo comentava la complexitat d'"evitar aprofitar-se del dolor alié en un sentit mercantil". Una mesura "complicada", però que "al cap i a la fi ens servix i ha de servir per no deixar d'explicar les seves històries amb un respecte constant al llarg del projecte".

El repte dels quatre caps i les vuit mans

Migració, globalització i tragèdia han transitat durant un any per les ments i ordinadors dels quatre dramaturgs. Han treballat units, però també en la distància, i asseguren sentir "una gran satisfacció" per haver aconseguit "una obra de teatre i no un collage; esta era la novetat de treballar junts esta vegada, i el repte ". Així ho comenta també a este diari Xavier Puchades, a qui tots 'acusen' amb un somriure d'haver-los sotmès a una ingent dieta de documentació. "Ara que hem arribat fins ací, és satisfactori, però de vegades esta gran quantitat d'informació pot embussar-te o portar-te a una escriptura periodística i no era per a res el que volíem aconseguir".

Tots se somriuen alliberats després d'haver culminat un viatge que, des d’hores d’ara, consideren un dels treballs més difícils de la seua carrera ( "per la temàtica", Tena) amb una important quantitat de "cessió d'ego" (Puchades) i "de pacte" ( Disla). Este últim destaca que "el que a priori semblava una dificultat, al final ha estat a l'inrevés. Sabíem que treballant junts, els quatre, ens anava a enfrontar, a dur a conflictes creatius. Però no sé si és perquè ens entenem molt bé, perquè ens acoblem, pel nostre caràcter, però, almenys per a mi, ha acabat resultant més fàcil arribar a eixos pactes. Pactes que han arribat, sobretot, en cadascuna de les decisions en la història i en la qual crec que tots hem fet una cessió que ens ha portat a un aprenentatge important i nou ".

Els culpables, que també són 'els nostres', emergixen al llarg de l'obra en la qual els conflictes energètics i la venda d'armes no s'amaguen. Igual que han barallat una gran quantitat de títols possibles per a l'obra, han sospesat durant molt de temps evidenciar "amb noms i cognoms" (Tena) els culpables. Però han decidit no fer-ho. Front a unes altres disciplines (cinema documental, treball periodístic en premsa o televisió) admeten que l’obra evidencia una relació directa entre generadors del conflicte "més evident". 

¿Solucions? "Un veritable canvi al respecte ”, diu Pardo, “passaria sobretot si hi haguera una informació molt més directa, sense digressions, sobre les relacions de causa i efecte. Este senyor ven això ací i això genera esta reacció, esta crisi, esta conseqüència, este desplaçament ... ", descriu Pardo. “I una relació directa amb l’imaginari de la gent de les conseqüències d’allò que vota o no vota a les urnes”, conclou Tena.

La responsabilitat del teatre públic

En l’extens treball de camp, els quatre asseguren haver escoltat la veu dels immigrants i refugiats "farts del relat i que es faça espectacle amb el seu dolor. Hem intentat tenir-ho en compte en tot moment i contribuir en canvi a generar una visió des del teatre. Així i tot, tinc dubtes sempre de fins on vàrem aconseguir una cosa així i no faltar a este dolor ", afegix Pardo. En este sentit, Disla i Tena posen en valor la cessió d'ego a l'hora de la reescriptura i en la distància compartida per no caure en un exercici "de complaença personal". No obstant això, valoren el fet d'haver treballat junts com a mètode per enfrontar-se a dubtes comuns.

Els dramaturgs sí deixen clar que el llarg procés creatiu ha provocat que ja no puguen veure els immigrants de la mateixa manera. Els immigrants que els envolten "al carrer, a la llera del riu, en el dia a dia". "No sé si el públic arribarà fins a este punt", relata Tena, "i no sé quina serà la resposta que puga tenir un refugiat si veu l'obra, però vull pensar que si ens ha canviat a nosaltres, pot canviar a algú". En el procés de documentació han treballat molt a prop d'agents socials que -posen en valor- viuen "enganxats a esta realitat des de la millor de les actituds". Es referixen als integrants de CEAR (Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat) i Metges Sense Fronteres valencians als qui s'han acostat durant la tasca d'investigació.

El treball dramatúrgic a partir de grups de personatges vinculats (immigrants, periodistes, fotoperiodistes, estibadors, membres de la tripulació d'un vaixell de càrrega ...) "sí que ha tingut una càrrega de responsabilitat extra esta vegada, pel tema, però també per la responsabilitat que sempre s'ha de sostenir quan fas creació escènica des del teatre públic ", comenta Pardo. Això sí, Puchades no en descarta la capacitat per "adaptar-se a altres formats més menuts". 

Del que sí se senten partícips és del reconeixement als dramaturgs valencians que es demostra des de la producció pública "des de fa ja un temps" (Disla). "La sensació, encara més ara, és que s'ha fet tan poc en els últims 20 anys ... pense que si haguérem tingut oportunitats així fa 10 anys, ara arribaríem amb més experiència, amb més bagatge. Però les preguntes encara en són moltes, perquè no només ens referim a nosaltres. Pensem igual de directors, actors, escenògrafs ... Ens preguntem tot, fins i tot si ens convertirem nosaltres en una generació tap", afegix Puchades.

Això sí, els quatre celebren la normalitat que "tots siguem autors, músics, actors o directors valencians, que és una gran producció en valencià i que ningú [representants institucionals] a la presentació haja dit que és una obra '100% valenciana'. Abans només servia per demostrar que, allò que és normal, era excepcional ".

Noticias relacionadas

CONVERSACIONES CULTURPLAZA

Víctor Sánchez: “Desde la distancia es como mejor se habla de lo que uno conoce”

Por  - 

El dramaturgo y director saguntino estrena su primera obra en los teatros públicos valencianos tras varias giras y producciones propias. El también ganador de un Max como autor revelación que vivió este año uno de sus mayores éxitos con 'Iván y los perros' en el Teatro Español de Madrid viaja con 'Cuzco' a las contradicciones personales, las distancias en la pareja o la identidad individual en distintas dimensiones

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email