Foto: MIM SuecaVALÈNCIA. A Joan Santacreu (Sueca, 1985) li falten hores al dia. Concretament, tres. “Necessitaria 27h, al menys, per tirar endavant tot el que tenim entre mans”, ens diu. El pillem abans que torne a marxar a França, on està ara mateix amb Maduixa, companyia que capitaneja i que va guanyar dos prestigiosos premis Max l’any passat amb l’obra Mulïer. Al mateix temps, el jove director furta temps d’on pot per liderar el MIM Sueca, festival que complix ara 29 anys amb una maduresa que l’ha convertit en una de les mostres de teatre gestual més conegudes de tota Europa.
I no és gens senzill, perquè el nivell, a punt d’aconseguir els 30 anys, és més alt que mai. “El resultat de tot l’any es concentra en 4 dies”, revela Santacreu, que també reconeix el sacrifici d’una professió tan estressant però passional com la que desenvolupa. Tots els dies de l’any hi ha producció per portar a Sueca les millors companyies de tot el món. El repte no és precisament per a aquelles persones que es rendixen fàcilment: tres anys ha tardat a confirmar la reconeguda companyia Un Poyo Rojo, que enguany és una dels participants del festival, com conta amb satisfacció Santacreu.
El cos, el moviment i el gest és el que ha fet esta mostra de teatre diferent i única. Estes disciplines, de vegades reduïdes a circuits menys comercials, són el principal eix del festival, que enguany ha escollit com a leit motiv “el cos que parla”. I ho fa mitjançant 25 companyies convidades i 60 representacions, 48 de les quals seran espectacles al carrer i gratuïts. No tenim l’oportunitat de veure’ls en acció (el tret d’eixida és el pròxim dimecres 19), però del que no hi ha dubte és de l’emoció que manifesta Joan Santacreu quan parla d’esta mostra que reivindica el paper d’altres tipus de teatre. De la seua mà, fem un viatge a les entranyes del MIM.
-El MIM complix 29 anys. Quin balanç fas a estes altures del festival?
-El primer, que el públic del festival és molt exigent. El nivell ara és altíssim i ens esforcem i busquem les millors propostes contemporànies per a contar-li a l’espectador que hi moltes formes de teatre diferents. El festival té eixe segell d’avantguarda i innovació.
Quant a l’evolució, intentem buscar, encara que siga xicotiu, eixe pas davant... El difícil no és que evolucione més, sinó que es mantinga el nivell i l’exigència de programació. Això és el que interessa. També, econòmicament, és difícil fer grans canvis; hi ha moltes limitacions tot i que les institucions intenten donar un poquet més cada any.
D’una altra banda, a mi m’agrada molt el carrer. M’ho jugue tot ahí. I això que al setembre hi ha tronades i una mica de por per estes condicions meteorològiques, però hi ha hagut una aposta molt forta per estos espectacles. Si mirem 10 anys enrere, tota la programació s’ha duplicat: abans hi havia 35 espectacles en cada edició i ara, 60. Cada vegada vénen més espectadores i els aforaments del carrer estan complets. Aleshores enguany hem mirat de començar espectacles a dos llocs diferents a la mateixa hora per dividir el públic i després compaginar-lo. Estem també en eixa búsqueda de noves fórmules.
-Per què és important el teatre al carrer?
-És important que el poble puga gaudir de la cultura, i quina millor manera de fer-ho que al carrer? De vegades la cultura es mostra dins d’un teatre i amb una entrada i segurament acaba sent una cosa minoritària desgraciadament per diferents raons; no tots hi tenen accés o el costum d’anar-hi.
Quan poses l’art, la cultura i la passió al carrer, la poses a l’abast de tots. Està al poble. És molt important i bo per moltes raons. Això de crear públic: aquell que mai no ha tingut l’oportunitat de vore un espectacle de teatre, dansa o circ i l’ha vist per primera volta al carrer, veu que existix. Segurament, o alguna altra volta, tornarà pel seu compte, tant al carrer com a un teatre. Inclús xiquets els pares dels quals no els han endut mai al teatre i que només el veuen al carrer perquè estan a la plaça major i casualment el veuen. Per això és important el carrer: per donar visibilitat als espectacles i a la cultura i aportar coses bones a la gent.
També hem de reivindicar o posicionar la cultura al carrer i que es cree pensant en el carrer. Que tinga suport polític. Hi ha molts creadors que fan coses per al carrer, i s’ha de buscar la importància d’este escenari de la mateixa manera que ho fa qualsevol altre artista en un altre lloc. És més important del que pensem.
Al carrer, després de tot, trobes de tot. Hi ha una terra, unes mesures i un públic que canvia en cada lloc, en cada poble, en cada ciutat, en cada país. Podríem escriure un llibre del que ens ha passat al carrer. A l’hora de crear una obra ací hi ha molts focus, molta diversitat d’edats i s’han d’entendre molts valors. Mantindre la tensió al carrer és més difícil que a un escenari, perquè ací entres a vore una obra concreta, però al carrer moltes persones et troben de casualitat, es paren a vore què passa i has de tractar de guanyar-te-les. I això és molt difícil.
-Moltes vegades s’ha perpetuat el discurs que tota la cultura hauria de ser gratuïta i accessible per al poble. Tenint en compte que també es un treball per a moltíssimes persones, realment la cultura pot ser sempre gratuïta?
-A mi no m’agrada en absolut que la gent vinga al teatre i l’entrada siga gratuïta. M’agrada que es pague una entrada per vore l’espectacle, encara que siga un euro, perquè això dóna valor al que veus. “Ai, com que és gratuït, entrem”... Crec que inclús és com un falta de respecte. Al cap i a la fi és una feina, i s’ha de pagar. Però, d’una altra banda, també està el carrer. És difícil ací fer pagar la gent perquè paga els seus impostos i té dret a vore coses al carrer. Cal buscar un equilibri.
-El MIM és un dels festivals del seu gènere més importants de tota Europa. Com es continua mantenint el nivell així d’alt?
-De vegades, el festival acaba... i per a nosaltres comença. Ara fem alhora la producció d’esta edició i també la del pròxim festival perquè, com serà la 30a edició, ja s’han de mirar coses. En el MIM el mínim és planificar a 2 anys vista per quadrar tota la programació i perquè hi ha, a més, molta presència internacional. Ens ha costat 3 anys portar la companyia Un Poyo Rojo amb una data tancada. S’ha de treballar amb molt de temps.
-Com s’escullen les companyies participants?
-Tenim un anunci al web mitjançant el qual qualsevol companyia pot presentar els seus espectacles. A més, jo intente viatjar tot l’any per vore espectacles; si s’han de vore, sempre en directe. Mai un espectacle en vídeo és igual a aquell que es veu en viu. Unes altres vegades és cert que t’arriben propostes en vídeo, però també tens referències... Amb tot això, vas formant la programació.
El que té de bo el MIM és que parlem un llenguatge universal, hi han vingut companyies de tot el món (Austràlia, Japó, Canadà...), i realment el missatge es pot vore i entendre en qualsevol lloc. És un dels avantatges: la universalitat del gest. No hi ha barreres lingüístiques.
-Per què el gest, el cos o el moviment com a eixos principals?
-És una aposta que es va fer quan Abel [Guarinos] va configurar-lo: es volia fer un festival que no existia, no a València, sinó a enlloc en l’àmbit nacional. Cap festival havia apostat tan exclusivament per este tipus d’espectacle i crec que va ser un gran encert.
La gent pensa, per exemple, que la dansa és elitista, que no està a l’abast de tothom. És una feina de programació dels pobles oferir als i les espectadores noves disciplines. Molta gent quan ha vist MIM ha dit: “Hala, i això és mim?”. Clar, és que comuniquen amb el gest. Segurament la gent mai es planteja fins a quins límits hi ha espectacles físics o gestuals.
Crec que el festival cada any captiva més públic per això: vénen, veuen, com enguany, que hi haurà un espectacle de dos persones que volen a 18 metres i es queden hipnotitzats, sorpresos. I volen tornar l’any que ve. Això és el més bonic i el que volem: sorprendre l’espectador i mostrar-li noves formes. El teatre no són només els musicals o el text; hi ha moltes disciplines més com el circ, la dansa, el performance... I està a les nostres mans ensenyar al públic les diferents disciplines artístiques que poden trobar.
-La màscara ha estat molt unida al gest i, també, a la comèdia de l’art italiana nascuda en el segle XVI... Realment és un gènere que té èxit hui en dia?
-Totalment. Al MIM han vingut espectacles de màscara com André y Dorine de Kulunka Teatre i la gent mai no havia vist res així. El públic es va passar tota la funció plorant, i són uns espectadors que tornen si els espectacles són bons; Kulunka Teatre va tornar i el públic estava esperant-la.
D’èxit, en té qualsevol cosa que siga bona; no cal cenyir-se a una disciplina concreta. Moltes companyies volen vindre a estrenar obra al MIM precisament pel públic; saben que tenen un públic en les millors mans, que vol sentir respirar l’intèrpret, que es planteja coses. Hi ha un feedback perfecte entre les companyies i el públic. I açò ens ompli de goig.
Crec que este tipus de teatre no està molt programat o a l’abast. Si mires les programacions al voltant de València, no tants pobles arrisquen a fer coses diferents. I no és així, hi ha moltes coses que s’haurien de mostrar, no n’hem de mostrar només una. És important que el públic vega moltes coses, perquè si no, no sap que existixen.
-No falten propostes com la de Dancing with frogs de Sol Picó o XX de Escandall Teatral que qüestionen el concepte de masculinitat o parlen del rol que li dóna la societat patriarcal a les dones. És el tema de les dones i el feminisme una moda en tots els àmbits de creació cultural ara mateix o està ací per quedar-se?
-Més que una moda, és una necessitat. Ha arribat un moment en què la cosa ha esclatat i els artistes estan també per posar veu al que passa en la societat, expressar-ho davant del públic i dir que això està passant i que ho hauríem de canviar. Per això també està el teatre, per contar coses. És cert que moltes companyies estan tirant d’esta temàtica, però és essencial que se’n parle. Mai no hi ha prou espectacles així.
-Què pot oferir el teatre a la societat ara mateix?
-El sector està intentant regenerar-se. Venim d’un punt on les companyies han tingut una època molt roïna per com estava el panorama a la Comunitat Valenciana. Moltes companyies han hagut de tancar i és una lluita constant: moltes vegades ens centrem a sobreviure en lloc de crear.
Personalment, i com part d’una d’estes companyies, no em puc queixar, perquè treballem moltíssim, i moltes vegades fora (ens agradaria fer més coses ací... ), però, en l’àmbit general, l’estructura cultural de les nostres arts escèniques és delicada i fràgil. Tot es pot trencar en qualsevol moment i per això s’ha de cuidar molt, escoltar i mirar per les necessitats de cadascú. No tots som iguals, i una companyia pot necessitar més ajuda que una altra i s’ha d’intentar estar al seu costat.
A Espanya, desgraciadament, la cultura no és una prioritat per al govern central. Viatge molt per França i veig que la cultura és un pilar fonamental i una estructura administrativa que empara molts treballs, etc. I estem molt a prop geogràficament, però molt llunyans en això. No hi ha color. I de vegades fem força i somniem això, que estiga més considerat i que siga una mica més fàcil. Tot és molt difícil, una lluita constant de superació. I hem d’aguantar.
-En quin punt estan les companyies de teatre valencianes?
-El que tenim de bo a València és que tenim bones companyies i artistes de totes les disciplines: circ, dansa, gestual... En els premis Max de les últimes edicions hi ha cada vegada més presència valenciana, per fi. Estem donant a conèixer el talent i el potencial que tenim i que és comparable amb el que hi ha a Madrid i Barcelona, que són les factories culturals més importants al nostre país. Ahí estem.
Però, en l’àmbit general és el que deia: tots esperen una mica més. Algun dia esperem que arribe eixa “mica” per centrar-te en el teu treball i no estar sempre preocupat pels números d’una empresa. Només volem viure tranquil·lament i crear. Per part del govern de València, per exemple, sí que hi ha una intenció. En la programació del Teatre Principal es veu una important presència de companyies, directores i ballarins valencians i és una aposta per estar al costat de la gent de casa. Però de vegades, encara a pesar de tot això, no acaba de ser suficient intenció per, d’alguna manera, acontentar a la professió.
