VALÈNCIA. Fa tres anys el Museu del Prado va exposar “La Lechuga”: una custòdia feta amb cinc quilos d’or, 1485 maragdes verdes, 1 safir, 13 robins, 28 diamants, 62 perles barroques i 168 ametistes, l’objecte on l’església de San Ignasi de Bogotá guardava l’hòstia per ser venerada en el segle XVIII. Esta joia del barroc religiós hispanoamericà és testimoni de la dimensió que va assolir l’orfebreria en una Colòmbia de cultura indígena i farcida de recursos naturals i pedres precioses. Però no només la religió catòlica ha emprat la joieria en la seua història. Les civilitzacions més antigues del món empraven la joieria com a símbol d’estatus o, fins i tot, com passava en l’antic Egipte, per enterrar els morts amb un aixovar funerari: les peces valuoses que podrien necessitar en l’altra vida. Els pobles sense terra, com l’assetjat històricament poble gitano, han emprat les joies com a valor de canvi per poder dur sempre els diners convertits en objectes valuosos.
Però a la joieria contemporània no li calen l’or ni les pedres precioses. Pot estar feta de materials no nobles, fins i tot materials de rebuig. Tampoc no li cal ser decorativa ni tan sols necessita ser portable. Aleshores, què és? El festival Melting Point 2018 [‘punt de fusió’ en anglés] ha congregat a València desenes d’artistes de la joieria contemporània i ha mostrat obres de vora 100 autors i autores per donar a conéixer una disciplina artística ben desconeguda per al públic.
El cos com a camp d’experimentació
“La joieria és un concepte molt ampli. Inclou des de les corones fetes per posar-se en un moment molt concret, fins als ceptres que gastaven els reis. Però la joieria contemporània és una disciplina artística molt més oberta, que de vegades fuig de la paraula “decorar” ja que busca crear objectes que es relacionen amb el cos”, explica Ángela Bermúdez, joiera, professora de l’Escola d’Art Superior i Disseny de València i membre de l’equip organitzador del Melting Point, que acaba de tancar la IV edició a la ciutat.
Entre les peces de joieria contemporània que ha creat està ‘Kohan ni shitagu’ [Complir els desitjos de les roques, en japonès], un conjunt de cinc taps de fusta i plata per taponar els orificis nasals, els oïts i la boca. “Les peces son experimentals. Varen sorgir de la intenció de trobar maneres estranyes de relacionar-se amb el cos i vaig decidir fer-ho incomunicant-lo. Però no és perquè t’ho poses sempre, sinó perquè comprengues i et preguntes quina seria la sensació de dur-ho posat”, explica.
Algunes peces de joieria contemporània, al contrari de les de la joieria tradicional, es creen per ser quasi imperceptibles. “Hi ha un artista, Peter Bauhuis, que ha creat unes peces d’or molt xicotetes i molt finetes, com si foren una mota de pols o una taca, perquè quan la gent les veja s’acoste a la persona que les duu posades i la toque per intentar espolsar-li-les. A este artista li agrada molt el contacte entre les persones i va crear fins i tot una mena d’espill per veure què porta la gent a les butxaques”, riu Bermúdez.
Materials no preciosos per a objectes valuosos
Si una cosa pot caracteritzar l’art és la capacitat comunicativa, i l’art joier no n’està exempt. “La joieria és comunicació. Un objecte que té un missatge per a qui el porta i per a qui el veu”, explica Trinidad Contreras, joiera contemporània especialista en ceràmica. “La joieria pot ser qualsevol objecte que guardes amb preciositat encara que no siga valuós o preciós. El simple fet de viatjar i dur-te una pedra del dia en què et vas enamorar ja podria fer considerar-la una joia”, detalla.
El material que utilitza fuig dels metalls preciosos. “A Espanya estem retardats però a Alemanya des dels anys 60 es començà a emprar materials no preciosos en la joieria. Era molt habitual emprar plàstics, fòrmica, galalita, un material fet a partir de la caseïna de la llet...”, relata Contreras. “Pots fer una cosa preciosa amb plàstic, amb una bona idea i un bon treball, i també pots fer una cosa que artísticament no tinga cap valor però amb or”, corrobora Ángela Bermúdez.
Un tros de roba com el coll d’una camisa, amb una estructura darrere, pot ser una joia. Rodrigo Acosta és un dels joiers que empra materials no convencionals. “Tinc un treball d’investigació en joieria tèxtil. La joieria és el mitjà i les peces de vestir són el material que empre per fer peces que més que portables són escultòriques”, explica Rodrigo Acosta. En la seua línia d’investigació artística, analitza el cos masculí però assegura que cada vegada la joieria és més independent del gènere.
Joies que no es tanquen al gènere
En clau de joieria tradicional, comprar algunes peces suposa pensar en clau de gènere. Pensar en un rellotge d’or d’home o de dona, en un solitari o un segell davant d’unes arracades, un collaret o un anell de zirconita. La joieria contemporània sobrepassa este concepte: ara les joies són per a totes i tots. “Quan faig les peces no pense ni en home ni en dona. De vegades no pense ni tan sols en la persona portadora. Em sent com una escultora. No pense ni en joieria. I després aplique les peces al cos i per això faig tants fermalls”, detalla Trinidad Contreras.
“Vinc del món de la rellotgeria. Volia conéixer el món més artístic, menys tècnic i menys tancat”, conta Jordi Aparicio, joier, rellotger i professor de l’escola d’Art Industrial de Barcelona. Les seues peces semblen madeixes de xicotets fils. Crescut en la tradició joiera familiar ha intentat transgredir en formes i materials emprant fils de plata de 0’08 mil·límetres, el diàmetre d’un cabell humà.
En la seua joieria es poden reconéixer anells, arracades o collars però l’estil és neutre. “Quan faig una peça no pense si la durà un home o una dona. Potser, si faig unes arracades molt grans, sí que pense que potser la durà més una dona, però la veritat és que quan les faig no pense qui utilitzarà la peça sinó com m’agrada a mi estèticament. I em quede tan ample!”, riu.
Per a ell, el repte està en un altre punt: “A l’hora de la venda la gent no compra peces que criden l’atenció. Poden ser molt boniques però de vegades no s’atrevixen. Hi ha ganes, però s’han de trencar barreres”, assegura. “Faig joieria, sóc professor i faig rellotges de gama alta, personalitzats, cadascun és diferent. I això és paga molt bé. Així que, com que a més m’agrada molt, no ho he deixat. Per viure faig un poc de tot”, conta Jordi Aparicio.
Són estes les joies del futur?
“Per què entens que vivim del nostre treball?”, es queixa Trinidad Contreras. “Viure d’açò és al que aspirem tots, a viure del que ens agrada, del nostre hobby. Però molts impartim classes i fem activitats complementàries per sobreviure en la joieria contemporània”, reconeix. “No m’havia plantejat si les iaies del futur duran estes peces però perquè això passe hem de fer-nos més sensibles i no quedar-nos només en el plànol estètic sinó en el que la peça diu”, senyala.
“Les iaies del futur, però d’on? A Espanya ho veig bastant difícil. Si fins i tot costa a Espanya dur un barret, en el plànol estètic, imagina’t. Les iaies de fora d’Espanya sí que duran estes joies però les nostres no”, vaticina Jordi Aparicio. “Ja hi ha gent que està disposada a pagar per peces úniques encara que estiguen fetes amb plàstic. Jo pense que la joieria contemporània sí que calarà entre el públic i, en el futur, la joieria serà distinta”, vaticina Àngela Bermúdez.
“Viure de la joieria artística? Depèn del que definim com “viure”, riu Acosta, que reconeix que fa tallers i altres activitats artístiques a més de vendre peces. “La clientela que compra les meues peces busca unes altres coses, té una altra apreciació dels materials i és diferents de qui busca joies portables o utilitzables. Ni tan sols les vol per exposar-les a casa, de vegades pel sol fet de col·leccionar-les i tindre-les”, conta Rodrigo Acosta.
“El gran repte que li queda a la joieria artística és entrar en el circuit de l’art, en fires com Arco. Hi ha molt poca percepció del treball que porten darrere estes joies. A València, quan parles de joieria la gent pensa en la joieria de falles. És un pas molt important haver entrat als museus però la joieria artística encara té dificultats per fer-ho en les galeries”, critica Acosta.
