X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

CONVERSACIONES CULTUR PLAZA 

Maria Juan: "Com més falta de llibertat hi ha, més ganes tenim de fer coses els còmics" 

26/08/2018 - 

VALÈNCIA. Riure de les misèries pròpies. Així va ser com Maria Juan (Ontinyent, 1980) va començar en el món de la comèdia, encara que al principi, reconeix, no tenia com a objectiu generar rialles al seu pas. “La comèdia m’arribà perquè dos companyes d’Art Dramàtic venien a visitar-me al bar on treballava (com a bona actriu), i ens vàrem adonar que podíem contar el que volguérem”, assenyala. Des d’aquell moment a ara han passat uns quants anys, però una de les coses més destacables d’esta actriu (i còmica) és que parlar amb ella suposa un vertader exercici d’autenticitat. Com si no haguera passat res. Sembla una de eixes persones que fan d’allò difícil, fàcil; i s’agraïx enormement.

I tot allò, a pesar dels triomfs aconseguits, perquè Maria Juan és, de fet, una de les poques còmiques a qui no els falta faena. En el terreny audiovisual en destaquen les col·laboracions en el programa En el aire d’Andreu Buenafuente i la participació en l’especial de cap d’any de televisió espanyola en 2014 i 2015, però no per això s’ha deixat de moure. De Madrid a València passant per Barcelona, i el que siga entre una cosa i una altra, com també demostren els seus monòlegs No estem bé (amb Eugeni Alemany), Emprenyada, Mare meua!, Treinta y... ¿cuántos?, entre d’altres. I és que, si té una cosa clara la còmica, és que no podem ancorar-nos en la zona de confort. Al contrari: cal experimentar, trencar i provar coses noves.

I per a coses noves, el programa Comediants que s’estrenarà el pròxim setembre en À Punt, la nova televisió valenciana. Conduir-lo s’ha convertit en un repte per a la còmica, que s’enfronta a estos nous projectes i els que vinguen amb un somriure contagiós. L’audiovisual, que guanya protagonisme recentment en la seua trajectòria, també esdevé un món que, confessa, li agradaria explorar millor. Tot mentre continua “tramant coses per més avant” amb una energia envejable. Rialles, anècdotes i reflexions, sempre és un plaer parlar amb Maria Juan.

-Quins temes t’agrada tocar en els monòlegs i per què?
-M’agrada parlar des de mi. Hi ha moltes maneres de fer humor (per exemple, més polític, etc.). A mi m’agrada utilitzar les experiències que m’han passat perquè, d’alguna manera, tenen a vore amb les coses que m’envolten i em preocupen: el tema de la dona, el feminisme com a necessitat (i no pel fet de ser dona, pense que si fóra home ho faria també), la maternitat, on i com vivim, l’educació... Coses que estan presents en el meu dia a dia.

-T’agrada improvisar molt. Com és açò?
-Em nodrisc molt de la improvisació. Quan estic dalt de l’escenari m’agrada jugar-me-la. Tirar-me al buit. I la improvisació et dóna això. No saps què passarà i t’obliga a estar alerta. Evidentment, hi ha trucs (diuen que “la bona improvisació és la que està molt preparada”), i no pel text, sinó per altres coses: saps on vols arribar, des d’on partixes... Però no saps què passarà.

Per a qui portem molts anys fent açò, pujant a soles als escenaris, és un al·licient perquè trenques la rutina de cada dia i no caus en l’avorriment. La improvisació et permet que tot siga diferent i és un repte el que puga passar. Després, el públic també valora molt que tingues valentia per improvisar, i que sàpigues agafar conyes que hagen passat eixe dia (d’actualitat o política) i incloureles en el monòleg. Veuen que no ho estàs fent de memòria.

La seguretat per a fer-ho... això t’ho donen els anys. La vas adquirint. I de vegades t’estampes i hi ha dies que no ixen bé, que no estàs brillant. La improvisació també té això: pot eixir fenomenal, o no. Eixes vegades esperes que el públic entenga que no has tingut un bon dia. I tu t’ho permets també; ets humana.

Foto: Caixa Fosca Fotografia

-Vorem pròximament en À Punt, Comediants. Com t’arriba este projecte i què anem a descobrir?
-Comediants és un regal que se m’ha fet perquè, supose, porte moltes anys en açò. Visc del teatre i des de fa anys faig stand-up comedy: el monòleg pur i dur. Dones d’este perfil a València no n’hem sigut moltes, encara que cada vegada n’hi ha més, com Carol Tomás, Patricia Sornosa, Patricia Espejo... I hi ha més noms que sonen i també estan consolidats, però encara en som poques las que treballem en valencià (crec que només Carol i jo).

Arriba Comediants i se m’oferix ser-ne la presentadora. És un regal i, alhora, em sembla una mica estrany, perquè ja no sóc jo la que ix a fer el meu text; vaig a llegir els que han escrit per a mi. Crec que el públic fliparà perquè hi ha un nivell molt bo a València i no tenim costum d’escoltar monòlegs en valencià. Tinc ganes de conéixer el feedback de la gent. Com que estem acostumats al directe i rebre una resposta quasi immediata, açò és diferent. Sé que s’estrena en setembre però no sé la data oficial.

El concepte és el de club de la comèdia, el format que ja hem vist. L’aportació de Comediants més diferent és que té música en directe amb una banda. La música normalment en estos programes es llança, però ací tenim a quatre músics capitanejats per Dani Flors, un xicon de Sueca meravellós i súper divertit. Qualsevol dia li posarem un micro davant.

-Hi ha un humor típicament valencià?
-És cert que cada terra, cada cultura, té particularitats. Això es així. En València hi ha coses peculiars (molts monòlegs que parlen sobre la “valencianor”) i també altres arrels universals. Per exemple, es nota en les festes i en la manera de ser: quan he fet un monòleg sobre moros i cristians o sobre la pólvora és evident que li fa més gràcia a una persona d’un poble on hi haja estes tradicions que a una altra de València capital. Té eixe punt local. A Madrid funcionen unes coses; a Barcelona, unes altres; i el mateix passa a València. Jo m’ho passe pipa quan vaig a un poble i puc parlar d’alguna cosa concreta d’eixe poble.

-També has participat en la producció d’À Punt La forastera. Et tira més la interpretació o la comèdia?
-He de dir que en els últims temps, que he tingut la sort de fer treballs audiovisuals (que no és el que més he fet), tinc el cor una miqueta dividit. Reconec que la ficció és apassionant, i que m’ho passe molt bé fent-la. És un terreny que m’abellix moltíssim explorar. Jo em considere actriu, no només còmica, i és interessant passar per altres llocs.

La forastera és una sèrie molt xula. Óscar Bernácer, el director, és un xicon amb qui és un plaer treballar perquè fa molt fàcil la faena. Ha sigut una experiència super interessant perquè és comèdia, però té un toc més naturalista. Tinc moltes ganes de vore-la.

-En eixe sentit, comèdia en viu i en directe o sèrie gravada? 
-Cada cosa té el seu encant. El directe és meravellós perquè permet una relació directa amb el públic, i ací es crea la màgia. Té, a més, un punt que no es repetix mai. L’audiovisual té una altra cosa: una contenció molt més gran que fa que tot siga més xicotet, més condensat. En el teatre comences, vas creant i acabes; en canvi, en l’audiovisual pots començar pel final i en acabant tornes al principi, però és súper interessant com construïxes un personatge sense tindre una línia de temps, diguem, natural. És art. En esta sèrie he trobat actors molt consolidats i n’he aprés moltíssim.

-Es podrà arribar a fer humor només a València, o sempre hi ha la necessitat de compaginar-ho amb Madrid o Barcelona?
-Ara que he tornat a València després d’anys vivint a Madrid, m’abellix moltíssim estar ací. Crec que la ciutat està ara en un moment interessant culturalment amb el tema de tele i tot, és un bon moment.

De totes maneres, és de veres que per a mi la situació ideal és la de continuar movent-me. No puc anar-me’n a l’estranger perquè no controle l’anglès, però m’agradaria. Com a còmica és super interessant no falcar-te només en la teu zona de confort: en la “valencianor” i en la teua cultura i llengua. S’ha d’eixir, vore unes altres realitats, escoltar una altra gent i coses que estan passant. Ja et dic: jo només puc fer-ho a Espanya perquè no conec uns altres idiomes, però si no, també ho faria fora. Tant de bo.

-Els programes dedicats a humor o comèdia se solen emetre a la nit i no sempre funcionen en obert, com Late motiv de Buenafuente o La resistencia de Broncano que estan en Movistar+. A la gent en general li costa vore programes de comèdia i per això han acabat a canals de pagament? 
-El món de la tele és molt complicat: el tema de les audiències, o el moment de canvi actual, on la tele és important, però ara hi ha molts altres mitjans o maneres de consumir sèries. La gent jove ja no ho fa amb la tele i al moment, sinó a la carta. Açò fa difícil que es mantinga l’audiència i, conseqüentment, un programa en graella. Els canals privats, com manegen unes altres plataformes digitals també, es permeten el luxe de tindre programes sense audiència.

El que observe, a més, és que hi ha molta oferta, i això fa molt difícil mantindre un programa en prime time; més encara, si és d’humor o de crítica. A nivell mundial hem vist la tornada de la dreta, Trump als Estats Units, la Ley Mordaza ací a Espanya... anem arrere i és deplorable. Tot ha de ser d’humor blanc que no ofenga perquè de tot ens ofenem. L’única manera que sobrevisca l’humor salvatge (que és el que ha de ser) és enviar-lo al canal privat; que no puga vindre ningú a donar-te pel sac.

És un moment de plantejar-se coses. Crec que hauríem de pensar si no estem una miqueta delicats; la facilitat amb què ens ofenem. Un exemple recent: ara que és estiu, vaig a una piscina pública i no puc anar en topless perquè moleste. Ens hauríem de parar i pensar si tenim un problema. Ens hem agarrat al tema de l’ofensa amb una facilitat molt bèstia, i és preocupant. Ací els còmics tenim una funció molt guapa. Crec que com més falta de llibertat hi ha, més ganes tenim de fer coses els còmics. Hi ha un rebrot de l’humor negre, i és super necessari. Algú s’ha de plantar i dir: “Jo no vull callar”.

-Vares fer No estem bé amb Eugeni Alemany. Com és treballar amb un còmic com ell?
-És molt interessant i guai que els que treballem sols de tant en tant fem estes coses. T’obliga a fer més atenció perquè s’han d’unir dos energies. En el cas d’Eugeni i jo tenim una energia similar, i ambdós manegem el nostre espectacle d’una certa manera. De fet, no hem acabat encara, perquè en setembre estarem dos setmanes celebrant el primer aniversari de No estem bé en el Micalet. Enriquir-me del que aporta ell i a l’inrevés em sembla molt interessant. Jo sóc més accelerada; ell més net i quiet. Eugeni és un tio amb un humor molt lúcid, més guionista i de text; i jo, més del moment, més animal. Sempre m’ha semblat un tio amb unes idees brillants i ajuntar això és brutal. L’espectacle és molt divertit.

-Ja ho hem parlat abans: cada vegada hi ha més dones a la comèdia. No obstant això, seguix existint el fals mite que la comèdia feta per dones és per a dones. Com ho veus tu?
-Ja no funciona això que les dones no fan riure. Crec que ha sigut una excusa que ja s’ha acabat per al maxirulisme i el masclisme.

Cada vegada es tracta menys les dones com a comèdia “femenina”. Cal desmuntar-ho. Nosaltres no fem comèdia femenina: fem comèdia des d’una dona perquè la que parla és una dona; si parlara un gos, seria comèdia de gossos. No pots parlar com a algú que no eres. Jo estic parlant contínuament de les meues coses i veig tios despixorrant-se. Ho he vist moltíssim perquè sóc una còmica a la qual no li falta la feina i d’ací extrac la meua pròpia conclusió: no pot ser que jo només li interesse a les dones; jo interesse a un tipus de gent a qui li interessa el meu tipus de discurs. Evidentment pot tindre més afinitat una dona si jo parle del part perquè ha passat pel mateix... però al final allò que interessa és el meu discurs, no el meu gènere.

Foto: Caixa Fosca Fotografia.

-Va haver-hi una polèmica fa uns pocs dies perquè un Carrefour de Gandia donava la benvinguda als consumidors en valencià, i una usuària madrilenya es queixava d’això en Twitter. Com valores l’ús de la llengua pròpia? 
-Tornem al tema de l’ofensa. He viscut molts anys a Madrid i he conegut la realitat de tindre una altra llengua en la capital. I, honestament, crec que hem de començar per obrir la ment. És molt fàcil criticar els nacionalismes autonòmics des del nacionalisme espanyol. Es parla sense conéixer la realitat de les llengües minoritàries. Continue pensant que és una qüestió d’incultura, com el fet de relacionar els nacionalismes autonòmics amb el feixisme. El tancament de ment em sembla absurd.

Espanya és una realitat molt rica culturalment i no la coneixem. És una llàstima. A mi m’encantaria saber eusquera, tindre nocions bàsiques i que no m’hagueren de traduir. No sé com una certa gent considera que conéixer més d’una llengua és un inconvenient. Les llengües són cultura.

-Amb els escàndols sexuals que rodegen Kevin Spacey l’hem vist retirat de l’esfera pública i d’alguna manera s’ha fet difícil tornar a vore’l com abans. Un altre exemple és el de Woody Allen. Es pot separar la persona del personatge, o el creador de la seua obra?
-És difícil. Comencem a no tolerar coses que abans sí que es toleraven. Això necessita un temps perquè tot es col·loque. Trobe companys i gent que em diu: “Home, és que ara haurem d’acusar a tot el món”. I dius: “Doncs potser sí”. No tenim per què permetre comportaments de merda justificats pel talent o perquè sigues un bon actor. El que passa és que ara és molt complicat perquè estem en este canvi de paradigma. Les dones hem dit que ja n’hi ha prou i la societat no està acostumada a açò.

El tema de Kevin Spacey no és una novetat, ha passat tota la vida. No és nou. És, simplement, que ja no miren cap a un altre costat. Es nota ja en la indústria cinematogràfica amb la lluita que hi ha contra els “animals” més grossos. Tot això necessitarà un temps, que els companys entenguen que no es poden comportar com a porcs de manera impune. És un procés molt llarg. També he de dir que crec que no s’ha de confondre els abusos i les acusacions amb les campanyes de linxament a tot el món perquè sí. S’ha de recol·locar tot, també les xarxes socials.

Ens hem de quedar amb la idea que és un moment de canvi i la societat (ja no només les dones) no anem a tolerar certes coses. I això és interessant. Per a mi els canvis sempre són bons. Hi ha moltes coses a canviar encara.

 -Com et relaciones amb les xarxes socials?
-Uf... Un altre tema complicat. Reconec que aporten coses positives. Al mateix temps, també veig unes altres de roïnes. Crec que és una qüestió personal. No tots tenim la mateixa actitud. Per a mi Instagram, per exemple, ha sigut un descobriment perquè m’agrada la fotografia i em permet artísticament complementar certes coses, estar lligada i connectada al meu públic. En eixe sentit, és una eina de treball super útil que et permet arribar a més gent, especialment a València on fins fa poc temps no hi havia televisió, i la manera de donar-te a conéixer o de fer publicitat era mitjançant les xarxes socials.

També és cert allò de la connexió permanent. No hi ha mai una desconnexió. A més, obris una porta al fet que tot el món puga formar part de la teua intimitat, i això també és qüestionable. Jo trobe avantatges com a eina i l’inconvenient de saber fins a on estan els límits. En el meu cas, em deixe portar pels instints i puge allò que m’abellix. En unes altres ocasions, simplement desaparec.

-On et podrem vore en els pròxims mesos? 
-He fet moltes coses d’audiovisual pendents d’emissió. En els propers mesos en À Punt se’n podran vore algunes, encara que no hi ha data oficial, com ara el programa Comediants. En setembre estarem Eugeni [Alemany] i jo en el Micalet les dos últimes setmanes... i perspectiva de bolos, directes, i actuacions per València sobretot. Sempre tramant coses per a més avant.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email