GRUPO PLAZA

del sénia al segura » el puntacorrent

No t'entendran

S’entén des de l’Espanya profunda l’Espanya perifèrica? Esta secular incomprensió fa difícil la convivència política

| 23/11/2023 | 2 min, 42 seg

Quan tenia vint-i-pocs anys i començava la tesi, viatjava molt a Castella per a participar en congressos acadèmics. Valladolid, Burgos, Ciudad Real, Madrid. Prompte vaig aprendre que no valia la pena parlar de la meua condició de valenciana amb una identitat diferent de la seua: no ho entenien. És a dir, no és que els semblara ni mal ni bé. És que els explotava el cap amb l’existència d’una altra manera d’estar i de sentir-se: no entrava en els seus esquemes. I punt. Eren com el pare que nega i nega que el seu fill siga homosexual per la senzilla raó de que no pot ser-ho: és impossible que ho siga. Vaig aprendre a callar en les sobretaules quan es parlava de temes polèmics i a fer cara de pòquer quan em preguntaven. No entenien res; i mai ho entendrien. Quin sentit tenia tensar l’ambient amb gent que coneixia de pas?

Davant de la tele, recorde la malíccia que sentia llavors i mussite: “No voleu que els catalans i els bascos conformen el seu propi Estat, però tampoc que condicionen el devindre d’Espanya. Voleu que tinguen un comportament submís, a la manera colonial. Com Franco. Una dictadura castellana”. Valdria la pena abocar-les en la sobretaula i esperar les reaccions?

Escolte els comentaris dels contertulians o llig les opinions dels diaris, de dretes o d’esquerres, i constate que són igual quan es tracta de les altres identitats de l’Estat. Els castellans mai acceptaran l’existència dels Altres, i sols els toleraran quan pacten amb ells per a aconseguir el poder. Mentrestant, i des de fa segles, s’esforcen tenaçment en un treball d’esborrat i suplantació. I a voltes pense que tenen un gran èxit; i, altres voltes, que no ho assoliran mai del tot.

En moments així, la meua xicoteta ciutat d’interior em sembla un refugi al marge de l’odi. Allà, l’al·lergòloga de l’hospital acaba d’arribar de Galícia i ja mig parla en valencià: “Ací tots el parleu, jo no puc ser menys”; el policia local valencianoparlant no et posa la multa perquè estaves comprant el pa en el forn; les botigueres conversen sense pressa en la nostra llengua: conversen! És un regal poder dialogar amb les persones, lluny de la deshumanització de les grans urbs.

A la nit, tombada al llit amb un llibre entre les mans, somric. De fons sona el Soliloqui solipsista del cantautor de Xàtiva: “Més val no ser entés que romandre callat”. Lliçó apresa, Raimon. Al parc de baix, sent el xarroteig d’uns xavals. Estic a gust. De sobte, un crida: “¡Arriba España!”. El meu rostre es contrau. El treball dona els seus fruits. No ens entendran.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell

next