X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 21 de octubre y se habla de derecho civil valenciano EMPRENDEDORES aemet gota fría
GRUPO PLAZA

PUBLIQUEN ‘V’, UNA ODA A LA VAGINA

Pupil·les contra els tabús del patriarcat: la masturbació femenina rima i es balla

12/05/2018 - 

VALÈNCIA. En 1984 Prince va publicar el llegendari Purple Rain. A més del seu tema més versionat, l’àlbum incloïa 'Darling Nikki', una cançó en la qual una xica es masturbava al vestíbul d’un hotel. Prince ho va cantar així, tal qual, i va provocar un escàndol històric, d’eixos que acaben amb un comité militar o una confraria d’ofesos organitzant-se contra l’artista, l’última pantalla de l’èxit. No és una metàfora, això de l’agrupació dels afrontats: les referències explícites a l’onanisme femení van pujar la febre especialment de figures com Mary Gore, esposa dAl Gore –aleshores senador-, qui va ser una de les puntals més bel·ligerants del PMRC (Centre d’Informació Musical per a Pares, en anglés), un comité configurat al voltant de la màxima És que ja ningú pensa en els xiquets!? i que s’ocupava bàsicament de denunciar les cançons que parlaven de drogues, de violència o de sexe.

La gran aportació d’aquell grup a la humanitat va consistir a publicar una llista de 15 cançons “fastigoses” que estaven corrompent els valors tradicionals de les bones famílies nord-americanes a meitat dels huitanta. Amb la pressió que va exercir el comité, les companyies van haver de publicar alguns dels seus senzills amb la coneguda etiqueta de Parental Advisory Explicit Content. Entre elles estava la citada Darling Nikki i també She bop, de Cindy Lauper, un tema que va arribar al número 3 de les llistes d’èxit i que es recreava en l’autoplaer femení. Cantava Lauper:

Oh, sí, vull baixar i obtenir més.
Hey, diuen que val més prevenir que no curar.
Diuen que pare o em quedaré cega.

La cantant va reconéixer que el tema li va provocar problemes en els seus cercles pròxims, com la família. Clar que era 1985, pensarà el lector. Tornem a 2018: “Sóc tutora de tercer d’ESO i veig com els alumnes parlen sense cap problema de la seua masturbació, mentre elles la neguen, els fa vergonya”. Ho conta Mireia Matoses (Alzira, 1988), professora i una de les veus de Pupil·les, el grup de rap electrònic feminista que forma amb Natàlia Pons (Gata de Gorgos, 1989) i amb el Dj Joan Rodríguez. Situacions com les que descriu Matoses estaven latents quan varen escriure V, 62.000 visualitzacions en unes poques setmanes a Youtube. Canten Pupil·les:

Els dits a la cova fent espeleologia
són ben rebuts com fidels en romeria.

Entre Cindy Lauper i Pupil·les hi ha tota una playlist per il·luminar el tabú i desfer-lo al mateix temps, com un gelat al sol: Britney Spears ('Touch of my hand'), Pink ('Fingers') o un més proper com Bebe ('Con mis manos'), qui contava en una entrevista en El Mundo que el tema va agafar una dimensió inesperada i “va ser important per a moltes dones, un gran nombre d’elles majors”. “Nosaltres hem rebut missatges d’agraïment de moltes dones dient-nos que se senten molt identificades”, comenta Matoses sobre les reaccions a V. Produït per Mark Dasousa, qui ja va estar al capdavant de l’últim disc de Pupil·les, Les silenciades (autoeditat, 2017), el tema va ser llançat amb un videoclip de Gemma Moltó i Héctor Sebastià on una dona juga a representar una masturbació. El tema a més compta amb una base electrònica que incita al ball i comenta Matoses que no volien “escriure un tema fosc” sobre l’assumpte, sinó “una cosa natural que ajude a normalitzar-lo”.

La idea va sorgir de manera espontània mentre viatjaven a un bolo, es despenja la compositora, però estava latent des de fa temps en les membres de Pupil·les. Sobretot perquè havia caigut en les seues mans Els monòlegs de la vagina, l’obra d’Eve Ensler estructurada en diversos relats que graviten al voltant de l’òrgan sexual femení i on s’aborden, a banda de la masturbació, temes com la violació, el part i l’ablació. “L’obra té molts anys i continua sent transgressora perquè es continua silenciant la informació sobre les nostres vagines”, denuncia la música de Pupil·les.

Com al referent, la cançó de les valencianes no parla només de l’autoplaer femení, sinó de la importància per a les dones de conéixer el sexe propi en l’escalada d’empoderament. La vagina, explica Matoses, “està estereotipada: al porno només es mostra un tipus de vagina, a l’Estat cada any són més les operacions de llavis vaginals, la qual cosa comporta pèrdua de sensibilitat a vegades, i ho fan per complex”. 

Foto: Ángela Martínez

A banda de l’obra d’Ensler, la cançó de Pupil·les arriba precedida de dos discos on la lluita per la igualtat de les dones impregna l’esperit de cada tema, encara que, matisa Matoses, han diluït el missatge explícit: “Al principi féiem més pamfletades; ara intentem fugir del pamflet, cantem des de la nostra experiència i sobre situacions quotidianes”. Parla la música de la importància de contar “l’amor vist des del punt de vista de la dona”, una perspectiva alternativa al romanticisme canònic del pop, un relat femení i feminista. I ahí està la importància que sorgisquen noves referents.

En alguna altra entrevista, les components de Pupil·les han citat tres referents que despertaren la seua vocació musical: Obrint Pas, La Gossa Sorda i Aspencat. Són, no debades, els tòtems dels últims vint anys en el que es va denominar música festiva i reivindicativa. Són també tres bandes constituïdes per hòmens, i no pocs: més de vint mascles entre les tres formacions. Per buscar referents en el seu territori, Pupil·les havia de mirar també fora de l’escena autòctona. “La nostra (referent) era la Mala Rodríguez. A València, com no nhi havia, vàrem dir ‘ho farem nosaltres’. I el primer any va ser un horror…”, apunta Matoses, en referència a l’acollida de part de la crítica:  “Ens deien que no teníem estudis musicals i això és mentida; ens prejutjaven, parlaven de coses com si ens maquillàvem i deien que no teníem cultura musical”.

Afegix la rapera que les crítiques no dolien per qüestionar la qualitat del grup –“érem molt roïnes”, s’avança– sinó perquè alguns comentaris es centraven en com anaven vestides a l’escenari.

–Ser dona implica estar justificant constantment que vals –lamenta a la fi Matoses.

En qualsevol cas, durant el recorregut des del seu primer disc, a 2014, fins a hui, han trobat companyes: Júlia, Tesa, Machete en Boca… Bandes i solistes, la majoria de les quals han ocupat un espai a la nova mutació del rap i que reclamen major presència en els cartells dels festivals. “Alguns certàmens encara no tenen cap dona o un 6%, mentre altres les inclouen i les posen a tocar les primeres, per estalviar crítiques. Ens agradaria que ens contractaren perquè els agrada la nostra música, no per complir quotes”, reflexiona la meitat de Pupil·les. I si a la indústria perduren velles estructures, assenyala Matoses, entre el públic també es constaten actituds masclistes: “Jo vaig parar un concert i els vaig dir a uns que no m’agradaven ni els seus comentaris ni les seues mirades”.

Ara Pupil·les tornen a pujar el seu rap electrònic feminista als escenaris, sovint, per cert, amb bases de reggaeton, per desmuntar un altre tòpic absurd: “No hi ha estils de música masclistes, sinó lletres masclistes. Tremenda Jauría fa reggaeton amb lletres feministes. A mi m’agrada ballar reggaeton i tinc la contradicció de ballar-lo sentint bestieses”. Però tot es pot fer d’una altra manera, es pot fer V.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email