X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 25 de septiembre y se habla de arquitectura Ale-Hop bestiari valencià COCHE ELÉCTRICO
GRUPO PLAZA

RESSENYA

Terenci Moix: aquell que tenia vint anys el dia que va morir Marilyn

13/03/2018 - 

VALÈNCIA. La recent reedició de la novel·la El dia que va morir Marilyn (Grup62, 2018) potser siga el necessari punt d’inflexió que la literatura en general –i la catalana en particular– li deu a la figura i l’obra de Terenci Moix (Barcelona, 1942-2003). Punt d’inflexió que no deuria ser una altra cosa que la restitució del valor enorme de la seua producció, de la importància que va assolir en el seu moment, del vent renovador que van suposar els seus llibres i del llegat que sens dubte perdura i perdurarà. 

Com en qualsevol història d’infàmies, les causes de la desconsideració i fins i tot del menyspreu que ha crescut des de certa crítica i durant les últimes dos o tres dècades cap a l’obra de Moix són múltiples i variades, però resumint-ho molt podríem dir que eixe desdeny obeïx a raons exògenes i endògenes. Entre les primeres estaria, en lloc principalíssim, la reacció de determinat món cultural enfront del seu abandó del català com a llengua literària en favor del castellà. Eixa deserció, iniciada a mitat dels anys huitanta del segle passat, i que va alçar rius d’indignada i patriòtica tinta, va ser causa i raó d’un oblit infamant, carregat amb acusacions de traïdoria. Però poca memòria patriòtica demostraven (i demostren alguns encara hui; l’estultícia és incansable) aquells que van condemnar al nové cercle de l’infern (el dels traïdors) a l’autor d’obres com La torre dels vicis capitals (1968), Onades sobre una roca deserta (1969), la mateixa El dia que va morir Marilyn (1969) o Món mascle (1971), perquè en realitat suposaven i suposaran sempre, parlant ras i clar, el nexe o l’eix definitiu que va implicar la inserció literària del català en els corrents de la modernitat cultural més contemporània.

Només amb aquell pòquer d’asos en la mà qualsevol escriptor tindria garantida la immortalitat, i més quan eixos llibres van caure com una bomba de llum i provocació al bell mig del món esquifit (amb puntuals esclats de qualitat potser excessivament nostàlgica: Villalonga, Rodoreda) de les lletres catalanes dels anys seixanta del segle vint. S’ha parlat molt d’aquell Terenci Moix com a enfant terrible, com a provocador desinhibit, com a renovador i guanyador de tots els premis de literatura en català de l’època, però probablement no s’han comprés massa bé les raons reals de la seua tria, de la seua desafecció: el cansament d’un ambient potser massa carregat o massa endogàmic (o massa menut, al remat), la seua conscient voluntat d’obrir-se a nous mercats (també en el sentit purament econòmic), o la seua necessitat (psicològica, real) de ser volgut, apreciat i estimat per un públic cada volta més gran.

Però també hem parlat de factors endògens com a causants del menyspreu que ha infectat darrerament el seu llegat, i afectarien principalment la mateixa qualitat de l’obra. Hi ha consens en considerar (només entre aquells agosarats que s’atrevixen a parlar de Terenci Moix, clar) que la seua millor producció és la de la primera època, i particularment els llibres esmentats més amunt, igual que hi ha consens en declarar algunes de les seues últimes obres (particularment Garras de astracán, Mujercísimas o Chulas y famosas) com els pitjors productes sorgits de la seua ploma (fins i tot en els títols: Chulas y famosas és, per exemple, completament abjecte). Però eixa consensuada valoració no hauria de fer-nos oblidar que, dins de la seua última etapa, hi ha obres que ni són tan roïnes com alguns s’obstinen a proclamar (No digas que fue un sueño, El sueño de Alejandría o Venus Bonaparte) ni poden, en qualsevol cas, amagar la grandiositat i l’altíssima construcció narrativa dels tres volums de memòries (El peso de la paja) que va arribar a escriure, i que probablement estan al mateix nivell de perdurabilitat i qualitat que les millors obres de la seua primera etapa en català.

I amb eixe panorama incert pel que fa a la crítica (que no al fervor popular, que continua incòlume) apareix esta nova edició d’El dia que va morir Marilyn, la novel·la que va sacsejar el món literari amb l’obsessió que recorria l’obra d’aquell primer Terenci: el conflicte generacional i les seues repercussions, eixa espècie de causa general per mitjà de la qual els protagonistes Bruno Quadreny i Jordi Llovet (transsumptes parcials i complementaris del mateix autor) sotmeten a examen i crítica els seus majors. Des de la seua adolescència conflictiva, i a través de la veu dels dos protagonistes, de les dels pares (Amèlia i Xim) de Bruno, i d’un capítol final ('Els cadells') es mostren de manera coral les circumstàncies i els fets de dos famílies de la menestralia urbana i els seus avatars durant mig segle decisiu, el teòric triomf d’arribar a convertir-se en burgesos i el rebuig que eixa vida provoca en els seus fills, el menyspreu profund que la mediocritat ambiental els inspira.

Més enllà de les trames concretes de la història, o del desassossec existencial dels protagonistes (tan de l’època), El dia que va morir Marilyn és també, i sobretot, una de les grans novel·les mai escrites sobre Barcelona, un retrat de la ciutat feridor i amorós al mateix temps, un adéu a la infantesa i un exorcisme del passat.I vaig saber que vivim per al record, que només existim en funció d’alguna remembrança futura”, arriba a dir el protagonista en les pàgines finals de la novel·la, fent palés que la memòria dels carrers, de les cases que habitàrem alguna volta, el record del germà mort o el desig de neu en els Nadals de la infància (conjurat per la històrica i real nevada sobre Barcelona del Nadal de 1962, l’any en que va morir Marilyn, l’any en el qual tot va esclatar) són el motor que transforma la vida en literatura, com un mecanisme ocult i infal·lible.

És de justícia restituir al seu lloc la qualitat real de l’obra de Terenci Moix, traure els tòpics frívols de damunt de la seua personalitat i reconéixer les valuoses aportacions, en català o en castellà, que ens ha deixat per sempre. És el mínim homenatge que mereix aquell fill per mitats exactes d’Alexandria i de Barcelona, aquell que des de la llibertat plena i a tots els nivells, un esforçat i meritori autodidactisme i la devoció per les formes populars però també per l’alta cultura, va acabar conformant un llegat fet d’alegria i de paraules, i uns quants llibres inoblidables.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email