Els sogres del meu germà Colau —els pares de la meua cunyada Isa— eren unes persones extraordinàries: alegres, bonhomioses, carismàtiques, enamorades de la vida. Maria Llorens i Vicent Lloret, es deien. I els recorde sovint. Perquè tenien, a més d’una irrepetible qualitat humana, també una peculiar habilitat per a parlar sentenciosament gràcies a un repertori de recursos fraseològics que difícilment podrem ensenyar mai en les facultats d’Educació o de Filologia. Vicent era sastre. Regentava la Sastreria Lloret. I tots el coneixíem, per això, com Vicent el Sastre. El detall no deixa de ser rellevant per a millor comprendre el sentit d’una de les dites que recorde que solia dir: "L’últim vestit no té butxaques". O potser era: "L’últim trage no té butxaques". No ho sé. No ho sabria precisar, ara. Però tractant-se d’un sastre, la dita —amb vestit o amb trage, no importa el matís—, adquiria un sentit especial. No sé com dir-ho: esdevenia una sentència investida d’autoritat...

Siga com vulga, la significació de la parèmia en qüestió —que jo sempre recorde amb la veu neta, alegre i bondadosa de Vicent— és absolutament clara i transparent. Ja s’entén: l’útim vestit de totes les persones és la caixa de fusta, el fèretre, el taüt. I no té butxaques. Vol dir-se: que, en últim terme, ningú podrà emportar-se, en el seu últim viatge —en el viatge de la mort— els diners que haja pogut acumular al llarg de la vida. Resulta absurd, per tant, orientar la vida a l’acumulació hipertròfica de béns i riqueses materials que, al capdavall, de cap de les maneres no podrem portar amb nosaltres una volta morts. Perquè aquesta és —en efecte— la qüestió indiscutible: "L’últim vestit no té butxaques".

La vella dita de Vicent el Sastre m’ha vingut instintivament al pensament mentre tafanejava ociosament els continguts que els algoritmes informàtics —inescrutables, com els camins del Senyor— han volgut mostrar-me fa un moment en una concreta xarxa social. Diria que no conec de res el propietari del perfil des del qual es publicava la informació que m’ha encuriosit, i no sé exactament per què l’aplicació me n’ha oferit la publicació, degudament traduïda a la meua llengua des d’un altre idioma. La bona qüestió és que aquest desconegut influenciador o creador de continguts —m’estime més no fer-li’n publicitat— s’ha permés la llicència d’aconsellar el personal jove respecte de quines carreres universitàries no haurien d’elegir actualment. I és així que, sobre la base d’un repertori molt discret de tòpics, proclamava en la seua publicació que titulacions com Enginyeria Informàtica, Matemàtiques, Enginyeria de Dades o Ciberseguretat eren "encara acceptables"; que ADE, Economia, Màrqueting o Dret eren només "regulars", mentre que Disseny Gràfic, Traducció i Interpretació, Periodisme i les enginyeries eren ja, directament, una "trampa": "Perquè semblen útils, però cada vegada valen menys en el mercat perquè la IA ja hi fa gran part del treball". Finalment, en la part més baixa del rànquing, l’influenciador en qüestió situava com a "perillós" el fet d’elegit titulacions com Psicologia, Publicitat i Relacions Públiques, Comunicació Audiovisual o Turisme; "lamentable", la possibilitat d’estudiar Filosofia, Història, Història de l’Art o Sociologia; i, per fi, directament "horrible" l’opció de les carreres de lletres sense habilitat tècnica. Aconsellava, en aquest últim cas, sense tabús, vergonyes ni subterfugis: "Evita-ho a tota costa!" I no s’estava de judicar que aquesta "horrible opció" (la de les carreres de lletres sense habilitat tècnica) és "un patró típic de qui estudia sense pensar en el mercat".

"Caram! Si que anem bé...", no puc evitar de pensar, entre somriures. Però continue llegint en la publicació que atzarosament s’ha volgut presentar en la pantalla del meu mòbil. I m’interesse per les raons que han portat el meu desconegut influenciador a proposar aquesta concreta jerarquia de titulacions universitàries que ningú no hauria d’elegir: "La IA no arriba, ja és aquí. El que avui sembla segur demà pot desaparèixer". No hi puc estar més d’acord, certament. Tanmateix, és en la premissa següent quan ja comencen a venir-me ganes d’objectar: "Triar una carrera sense pensar en la realitat del mercat sol acabar en penediment". I és que la meua experiència de dècades com a professor universitari em porta a la conclusió diametralment oposada: triar una carrera pensant només en "la realitat del mercat" és precisament el que sol acabar en penediment: en frustració, desgana, abatiment i abandonament acadèmic. Però la frase que em deixa definitivament commocionat, estupefacte i atònit és la que apareix a continuació, sense solució de continuïtat: "No preferisques tenir raó a tenir diners".

—Ostres! La mare que va! Ja hem arribat on anàvem... —m’exclame, sense poder-ho evitar, ara ja en veu alta.

"No preferisques tenir raó a tenir diners", diu! La frase em salta als ulls des de la superfície de la pantalla. I em fa l’efecte d’una autèntica revelació. Perquè aquesta és —ja es veu— una formulació clara, precisa i indissimulada de la filosofia subjacent a quasi totes les formes de negligència, difamació i menypreança de les humanitats: estimar que els diners són més importants que la raó. Literalment: "No preferisques tenir raó a tenir diners".

Uf! Que em perdonen aquesta mena d’influenciadors, opinadors i creadors de continguts de pa i peixet. Però és precisament la raó —i no els diners— la que ens singularitza com a espècie, la que ens fa humans: la que ens ha permés d’assolir les quotes estimables de civilitat de què disposem; la que ens ha procurat tots els recursos, tots els bens, tots els serveis i tots els instruments de plaer, de salut i de confort que ara com ara podem adquirir amb diners.

—Déu meu! "No preferisques tenir raó a tenir diners", diu que... —me’n faig creus.

No se me’n va del cap en tot el dia que aquesta manera de concebre el món de manera monetariocentrista —formulada d’una forma tan clara, descarnada i descarada— és ara com ara més general del que sembla. I que caldran moltes humanitats, molt de coneixement bàsic, molta pedagogia i molt de sentit crític per a recuperar la raonabilitat del món: per a consolidar una mica de trellat —això que en valencià en diem trellat— entre els valors de la nostra societat. Potser aquest trellat mínim —aquest trellat fonamental, essencial, bàsic; aquest trellat que en la nostra postmodernitat necessitem més que mai— haurem d’anar a trobar-lo en la saviesa atàvica que, sempre que l’ocasió ho mereixia, sabien esgrimir persones adorables com els sogres del meu germà Colau —el pares de la meua cunyada Isa. Com són les coses! Em sembla que encara ara puc sentir nítidament les seues veus: "Qui viu, quant veu!", solia dir Vicent. "Calla, calla, calla! Aquell és tan pobre que només té que diners!", en podria dir Maria, amb la seua veu enriolada.

Prostituir la vida als diners —a l’ambició dels diners—: aquesta sí que em sembla que és una "horrible opció"! Entre moltíssimes altres raons, perquè la vida és un bé massa valuós per a no aprofitar-lo plenament, intensament, saborosament, vocacionalment. Feliçment. I perquè, en això, pocs camins hi ha més atractius i fascinants que el de festejar el plaer i el misteri del coneixement pel cantó que més ens interesse: amb el benentès que tots —absolutament tots— els cantons del coneixement són, en realitat, les platges d’una mateixa mar. La felicitat i el plaer dels instants eterns que procura el coneixement i estima: això ens hem d’emportar, d’aquesta vida, en últim terme. Perquè Vicent el Sastre tenia tota raó, cada volta que recordava, entre somriures, amb la seua autoritat de professional de la moda —de persona alegre, bonhomiosa, carismàtica, enamorada de la vida; amb una irrepetible qualitat humana—: "L’últim vestit no té butxaques".

Joan Borja i Sanz