Sempre s’ha dir que «La sang no es pot tornar aigua» i que «No només s’hereten les finques». I deu ser veritat. Perquè tant Marisa del Romero Sánchez-Cutillas com el seu germà Luis —tots dos fills de Carmelina Sánchez-Cutillas— continuen exhibint una sensibilitat exquisida per a la creació literària: una sensibilitat que no deixa de ser pura tradició familiar, per tal com Carmelina, com és sabut, ja va heretar la seua condició de lletraferida del seu avi matern, Francesc Martínez i Martínez. I aquest últim, al seu torn, del besoncle patern, el senyor Francesc Martínez Rostoll.

La reflexió ve a col·lació ara i ací perquè, després de més d’un quart de segle de coneixença, estic descobrint aquests dies el vessant creatiu i literari de Marisa del Romero. Coneixia, això sí, el seu vessant com a periodista en Canal 9 i RTVE. Però —hi insistisc— no és sinó ara que m’he trobat que l’amiga Marisa del Romero Sánchez-Cutillas és també autora d’una sèrie de narracions delicioses —«Motín de Cuenteros» (1979), «El lugar de Swophon» (1990), «En Sábado» (2000), «La sangre del violín» (2008), «La joven del estanque» (2010), «Remos» (2013) o «La travesía» (2019)— i també d’alguns poemaris premiats, com ara «El jardín de Armida» (Premio Jaén de Poesía 1982), «Salir de Word» (Finalista del Premio Laureá Mela 1999) o «Singular» (Premio de Poesía Memorial Bruno Alzola 2008).

No va ser cap sorpresa, per això —pel dilatat ofici de Marisa del Romero Sánchez-Cutillas com a comunicadora i com a alquimista de paraules i d’idees—, que en la gala dels Premis Altea de Literatura i Investigació, quan va intervenir en representació de la seua prodigiosa família (com és sabut, Carmelina Sánchez Cutillas i Francesc Martínez i Martínez donen nom a dos dels Premis Altea, i la memòria de Francesc Martínez Rostoll va ser enguany reconeguda amb el Premi Estela d’Honor), el seu discurs captivara el públic assistent d’una manera especial: sensible, penetrant, suggestiva, hipnòtica. Sentint-la, em va fer l’efecte que era com si la mateixa Carmelina Sánchez-Cutillas s’estiguera expressant per mitjà de la veu de la filla. I el missatge que va verbalitzar va ser tan bell que, personalment, em va arribar fins a la molla dels ossos, fins al racó més pregó de l’esperit, fins a l’enamorament.

«Com d’important és el record, la memòria dels fets, de les persones i també de les coses!», venia a vindicar Marisa, en el seu discurs al més pur estil carmelinià. I tot seguit s’endinsava per l’inesperat camí dialèctic següent:

«A banda de la memòria dels fet i de les persones, jo parlaria també de la memòria de les coses. Perquè les coses són un reflex de l’esperit dels propietaris. L’ànima de les coses és l’ànima de les persones que les varen conservar i cuidar. Carmelina ho sabia. Per això guardava amb zel tantes i tantes coses que els seus majors estimaren en vida. Com si, en conservar-les, mantinguera vives les ànimes d’aquells que enyorava.»

—Ostres, que bonic! —em vaig dir en veu baixa.

En aquest punt, evidentment, Marisa ja m’havia guanyat totes les voluntats. Però el seu discurs, sobre l’ànima de les coses, encara havia d’aportar altres elements reveladors respecte de la vida, l’obra i la —singular, lluminosa, delicada— personalitat de sa mare:

«Jo crec que la seua gran preocupació era que, en morir ella, desapareixerien les ànimes que es reflectien en eixes coses que conservava amb tanta cura. M’hauria agradat convéncer-la que això no passaria. Certes troballes van ser sorprenents: una d’elles, als alts d’un armari que albergava, entre altres coses, el seu vestit de nóvia, els bolquers dels fills o la col·lecció de cromos, postals i bitllets del Quixot que va pertànyer al seu avi.» 

Tot allò, naturalment, anava orientat a explicar com és que es van conservar els extraordinaris documents de Francesc Martínez Rostoll que permeten recuperar, ara, no solament la memòria d’aquest religiós i intel·lectual alteà, sinó també una molt important porció de la història valenciana del segle XIX: 

«La troballa que ens ocupa era un paquet embolicat amb paper de seda, amb una muntonada de fulls escrits a mà. L’autor es deia Francesc Martínez Rostoll. El meu home i jo guardàrem aquell paquet perquè vàrem entendre que Carmelina l’havia conservat per alguna raó. I ja quan l’examinàrem, molt de temps després, en vàrem comprendre el motiu: el rector Martínez Rostoll era el besoncle del seu estimadíssim avi Francesc Martínez, i va decidir (aquest, Francesc Martínez Rostoll), que aquell xiquet tan espavilat anara a València, amb ell a estudiar. Va ser l’encarregat de la seua educació i el responsable de la seua erudició. I possiblement va mantindre encesa la flama de l’afecte familiar. Perquè aquell nen de deu anys es devia sentir ben desarrelat lluny d’Altea i de sa casa. Tal vegada l’avi de Carmelina va entregar aquells papers del rector a la seua neta: perquè sabia que era l’única persona que hauria de conservar-los. M’agrada pensar que va ser així...»    

Però va ser ja en el moment de la conclusió del discurs, després dels agraïments institucionals i personals per l’acollida dels documents del rector Martínez Rostoll i pel reconeixement honorífic a la seua memòria, quan Marisa va tornar a reprendre aquesta idea feliç sobre l’ànima de les coses —com a penyora de l’ànima de les persones que temps enrere les han posseïdes, i les han estimades, i les han viscudes, les coses en qüestió: 

«Gràcies, doncs, per mantindre viva la memòria del rector Martínez Rostoll, de Carmelina i del seu avi. O el que és igual: l’ànima dels tres projectada en eixos papers. Gràcies.» 

—Oh! Quina meravella... —vaig dir en veu alta, mentre aplaudia acaloradament, juntament amb tot el públic, amb el cor a les mans. 

D’això fa ja un parell de setmanes i encara no me l’he poguda traure del cap, aquesta bellíssima idea exposada per Marisa del Romero Sánchez-Cutillas: «L’ànima de les coses és l’ànima de les persones que les varen conservar i cuidar.» Altrament dit: «Les coses són un reflex de l’esperit dels propietaris.» Tanta n’ha estat l’obsessió, que aquesta setmana que em sent una mica tendre i abatut per la notícia de la mort de l’escriptor admirat —i amic estimat— Josep Piera, he volgut reunir sobre la taula de l’escriptori els llibres seus que he pogut localitzar en aquest i aquell altre racó de la biblioteca domèstica. I és així que, quasi sense adonar-me’n, he escampat al meu voltant diversos exemplars, atzarosament espigolats, de la gran obra de Piera. I he començat a tafanejar-los com qui acaricia la pell d’un amant...  

He pres entre les mans Brutícia (Edicions del Mall, 1981) que ell mateix em va regalar un dia que va vindre a casa a dinar, amb l’amic Víctor Labrado, deu fer d’això més d’una dotzena d’anys, i m’he esforçat a recordar les converses compartides aquell dia al voltant d’una arròs amb costella, conill i verdures. I el volum d’Arran del precipici (Destino, 2003), amb el dibuix de Luis Crespo sobre la coberta, que m’evoca la seua mirada lúcida, inquisitiva, penetrant. I Els poetes aràbigo-valencians (Alfons el Magnànim, 1983), un llibre que no sé per què em trasllada a la dilatada sobretaula al restaurant Puigmola de Barx, amb Xavier Serra i l’omnipresent amic comú Víctor Labrado —amb aquell gest inoblidable, de la mà prima de Piera tapant la boca de la copa per evitar que li servirà més vi, volent dir: «Ja ho tinc bé, Joan, la salut no me’n permet més. Gràcies.» I Els fantàstics setanta 1969-1974 (Institució Alfons el Magnànim, 2020), que em permeten ara de remembrar el viatge institucional en què Joaquín Juan Penalva, la vicerectora Catalina Iliescu i un servidor vam passar a recollir Josep Piera i Marifé Arroyo a la Drova, amb un cotxe oficial, per portar-los al Campus de la Universitat Jaume I on el conjunt de les universitats valencianes reconeixerien la trajectòria de Piera amb el Premi Isabel-Clara Simó de Creació Literària, dels Premis PRECREA. I Ací s’acaba tot (Edicions 62, 1993), que em permet de reviure el dia en què crec que el vaig conéixer, en una presentació a la Casa de Cultura d’Altea, quan amb la seua veu inconfusible —sensual, vibrant, provocadora—, tot parlant del personatge del Moro Mussa, va proclamar: «Mussa, Mussa, Mussa! Qui se’n recorda, ja, del Moro Mussa? Diem Mussa... I Musa no passa de ser, ja, una marca de maionesa!»  

Situe també sobre la llarga taula de l’escriptori El somni d’una pàtria de paraules (Bromera, 2012), que em propicia un viatge en el temps fins a la nit dels Premis Alzira 2011, en què vaig pronosticar a l’amic Josep Manuel Escolano —i hi vaig encertar!— que aquell any Piera guanyaria el Premi d’Assaig amb un llibre sobre Teodor Llorente. La cosa tenia un secret, i és que en premsa havia pogut llegir que un dels treballs finalistes era sobre Llorente, i pocs mesos abans havia coincidit amb ell (amb Piera) en un acte a Alcoi, on l’escriptor havia reivindicat públicament, d’aquella manera contundent que el caracteritzava: «Llorente va donar veu al poble valencià en el segle XIX. I això s’ha de reconéixer, s’ha de valorar i s’ha reivindicar. Perquè un poble sense veu no passaria de ser, senzillament, un poble mut.» Recorde, d’aquella nit dels Premis Alzira de 2011, el discurs impecable —breu, precís, preciós— que va llegir des de l’escenari, i també el somriure agraït amb què encaixava totes les mans que l’anaven felicitant. Manipule, tot seguit, El llibre daurat, amb l’eloqüent subtítol La història de la paella com no s’ha contat mai (Pòrtic, 2028), i no puc evitar un somriure prenyat d’enyors, rememorant un arròs al forn compartit a Beniarjó, a la salut de la memòria d’Ausiàs March, després d’una visita inoblidable al monestir de Sant Jeroni de Cotalba, i la seua veu esmolada dient al final de l’àpat —com només ell sabia dir— els cèlebres versos de March: «Bullirà el mar com la cassola en forn, / mudant color e l’estat natural, / e mostrarà voler tota res mal / que sobre si atur un punt al jorn.»  

També sobre March tinc ara parat a taula un exemplar de Jo soc aquest que em dic Ausiàs March (Edicions 62, 2002), que em remet a un congrés de Nàpols —no sé quants anys deu fer d’allò!— en què Josep Piera, acompanyat per músics, va triomfar com la Coca-cola en un recital espectacular amb versos del poeta de Gandia a l’interior d’una església. I, pel volum, destaca també en l’escampada de llibres que a poc a poc he anat acumulant davant de mi, la Poesia completa. 1971-2018, que la Institució Alfons el Magnànim va tenir l’encert d’editar a manera d’homenatge implícit l’any 2028. El mire i de seguida em ve al cap la vesprada en què Josep Piera va presentar aquell volum de Poesia completa en la Plaça del Llibre d’Alacant, al por, el febrer de 2020. És com si el poguera veure, ara mateix, sostenint en alt el voluminós llibre —de prop de cinc-centes pàgines— i explicant al públic: «Quan me’l van donar, acabat d’eixir d’impremta, el vaig prendre entre les mans, així, com ara el tinc, i vaig dir: “Veus? Tota una vida!”»  

L’estiu grec (Destino, 1985), amb cobertes blaves i grans lletres blanques sobre el dibuix d’un capitell daurat, em transporta, sense saber com ni per què, al privilegi d’una conversa compartida fa anys a la Cafeteria Llibreria L’Espill d’Altea, en què Josep m’explicava amb hedonista felicitat la seua debilitat pels polpets de roca a la brasa, menjats a la vora de la mar, en no sé quin racó predilecte de Grècia. I tinc també ara amb mi exemplars vellets de la Rondalla del retorn (Tres i Quatre, 1978) i d’El cingle verd (Destino, 1981): n’admire el paper esgrogueït i em sembla sentir nítidament la veu fosca, ben timbrada, vellutada i riallera de Josep argumentant —no sé ara quan va ser allò— que els papers del segle XV havien durat més de mig mil·lenni i que, en canvi, els paperets fràgils dels llibres que es fan ara, tan baratets, potser es desfaran com la pols de les ales de les papallones dins de només cinquanta o cent anys.  

«L’ànima de les coses és l’ànima de les persones...» Em ressona encara dins del cap —i de l’esperit— la veu de Marisa del Romero Sánchez-Cutillas. I instintivament, aplegue tots els llibres de Josep Piera que tinc a l’abast —ara veig també un exemplar d’El temps feliç (Edicions 62, 2011)!— i els abrace contra mi, contra el pit: com si abraçant els seus llibres poguera abraçar també d’alguna manera l’ànima que contenen; l’ànima de l’escriptor desaparegut. I no és sinó ara mateix, quan torne a escampar els llibres sobre la taula de l’escriptori després d’haver-los abraçat, que m’adone que tinc repetit el volum Arran del precipici. I que Josep —la il·lustració de Josep que al seu dia va fer Luis Crespo per a l’edició de Destino— em mira doblement. Prenc un dels dos exemplars del llibre duplicat i l’òbric a l’atzar. Hi puc llegir, en la pàgina 105: 

«Quin és el futur de la literatura? En té, de futur, la paraula escrita en forma d’art? Preguntes com aquestes apareixen darrerament de manera inquietant, en boca de crítics o comentaristes de llibres, com si es tractàs d’una amenaça fatal. El futur? Quina incertesa! El futur? De la literatura? De l’art? De la vida? El futur? No el sé. No m’importa. No soc saurí. Tampoc profeta. No és el futur el que em preocupa. El futur no existeix. Com no existeix la immortalitat. Ni el demà. Tots aquests conceptes són un misteri sempre llunyà. Demà no té sentit. El futur tampoc. / La literatura? El futur? L’esperança? No hi ha meta en aquesta competició suïcida. L’ara i ací, només. Per què? Perquè és ara i ací que sentim la vida; demà, a curt o llarg termini, sempre serà la mort, l’única certesa quan parlem de futur. Perquè l’ara és la memòria i la vida.»  

M’emociona pensar que aquell «ara i ací» de la memòria i de la vida que el jove Josep Piera va escriure fa prop de cinquanta anys ressona encara en l’«ara i ací» de la lectura que en faig al despatx: o en l’«ara i ací» dels qui potser llegireu aquest article. Perquè ve a ratificar, amb una rara perfecció, la bella idea exposada per Marisa: que també les coses tenen ànima; una mena de reflex de l’esperit de les persones. I és així que l’ànima de Josep Piera —l’essència de la memòria i de la vida seues— resideix de manera indeleble en els seus llibres. I en les seues paraules. Tant és així, que entre Marisa i ell m’han ajudat a comprendre, per fi, aquest dies, una cosa que abans només intuïa. És a saber: que de la mateixa manera que «l’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules i de fantasies», també «les paraules i les fantasies són fetes, en últim terme, de les ànimes de les persones —i dels pobles—: de l’ànima que les persones —i els pobles— han insuflat a les coses del món que vivim.» 

L’ànima d’un creador irrepetible com Josep Piera —que va saber «sentir la vida» intensament en tots els seus «ara i ací»— perdurarà sempre en els seus llibres. I en la literatura i en l’imaginari més digne i lúcid del poble valencià. El genis es reconeixen precisament per això: per la capacitat d’excel·lir en l’art de viure intensament la vida. I Piera hi va excel·lir tant que, ara que ens ha deixat, necessite compartir públicament —i plenament— el mateix judici conhortador que, per al cas, l’amic gran reserva Víctor Labrado també ha volgut esgrimir públicament: «Ben mirat, a vida viscuda, la mort ja ha fet tard.»