X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

MEMÒRIA DE L’ENTRECUIX

El genoll de Clara

Volia ser ballarina. No sabia la raó, però no hi havia res que desitjara més. Des de menuda, Clara tenia un cos xicotet i flexible, ideal per al ball, així que va començar a assistir a classes quan només tenia huit anys, i als dotze ja participava en algunes funcions escolars i campionats provincials. És cert que mai aconseguia situar-se entre les competidores més brillants, però durant l’adolescència es va plantejar dedicar-se a la dansa de manera professional i tractar de llaurar-se un futur en el terreny del ballet, ja que tampoc destacava en els estudis

14/01/2018 - 

VALÈNCIA. Va invertir infinitat d’hores en entrenar, practicant en la barra fixa, perfeccionant el pas de deux, les piruetes i tot allò que necessitava per a obtindre una sòlida base de ballet clàssic. Després, si tot anava bé, arribaria la dansa contemporània.

Només tenia un problema: els genolls. El grand plié, que li exigia una flexió total, era la seua assignatura pendent. Una disfunció en el nervi femoral afectava la seua articulació, de manera que els tendons, músculs, lligaments i cartílag que envoltaven la ròtula es ressentien massa sovint, quan practicava. El diagnòstic no la va fer retrocedir, però immediatament va ser conscient que la malaltia li impediria desplegar una trajectòria d’èxit. Mai seria una prima ballerina, tot i que s’aplicava diàriament fent exercicis que li permeteren continuar aspirant a formar part d’un món que considerava el seu, i en el qual s’havia sentit còmoda des de la infància. Al cap i a la fi, els seus coneixements podrien aprofitar-li per a dedicar-se en el futur a l’ensenyament de la dansa o per a trobar faena com a entrenadora esportiva o instructora de Pilates. Fins que va patir la lesió. Una torsió desafortunada de la cama esquerra li va afectar el menisc i la va obligar a passar pel quiròfan. La seua carrera havia acabat. Tenia vint-i-dos anys.

Sense titulació superior, ni massa ganes de reprendre els estudis, pareixia destinada a llocs de treball en el sector servicis i d’escàs salari. Però a Marc se li va ocórrer que potser podia provar sort en un altre camp. Vora deu anys major que ella, l’havia coneguda una de les comptades nits que ella havia eixit de festa amb les amigues. En una discoteca que més prompte semblava un gimnàs i on els adolescents es bellugaven com si assajaren rituals d’aparellament, ell se li va acostar amb decisió i la va seduir sense dificultat. Va ser presa fàcil.

No varen tardar massa a convertir-se en parella oficial. Amb vint anys i dedicada en cos i ànima a la dansa, a Clara li resultava còmode que ell se’n fera càrrec de tot. Ni tan sols sabia amb certesa a què es dedicava, tot i que resultava evident que estava relacionat amb l’oci nocturn. De fet, era traficant a xicoteta escala. Es movia com peix en l’aigua en tota classe de garitos i comptava, entre els seus clients, amb gent de tota mena i condició. Entre ells, alguns famosos de l’escena local als quals proveïa de droga de tant en tant. Un era un conegut actor porno, relacionat amb una cinquantona amb aspiracions intel·lectuals que satisfeia tots els seus capricis. Els dos eren compradors habituals de Marc i, l’única vegada que el varen vore acompanyat de Clara, no varen desaprofitar l’ocasió de dir-li que la seua nóvia podria guanyar-se molt bé la vida com a actriu de cinema per a adults. El comentari va ser rebut amb menyspreu, però no va caure com aigua en cistella.

Quan Clara va haver d’abandonar la seua carrera com a ballarina, el nóvio va recordar aquella nit. Sempre havia considerat que el sexe era el millor de la relació amb ella, i no va tardar a insinuar-li que podia convertir-se en una eixida professional ben pagada. Fins i tot tenia la possibilitat d’arribar a ser una estrela. I ella, que al principi va mostrar alguna reticència a anar al llit amb desconeguts, no va tardar a imaginar un món ple de glamur, on potser poguera aconseguir aquells premis que se li havien negat en el del ballet. Fins i tot hi havia la possibilitat que algun director famós la vera en alguna pel·lícula i poguera pegar el bot al cinema “de veritat”. Per què no? Algun cas n’hi havia...

La seua família no li preocupava. Més d’una nit li havien suggerit que es presentara a algun reality show sensacionalista per a aprofitar la fama catòdica i posar després nua en alguna revista per una bona quantitat de diners. Esta volta no es tractava de despullar-se, sinó d’anar molt més enllà, però si arribaven els bitllets no hi haurien moltes preguntes sobre el seu origen. Marc li va arreglar el primer rodatge. Ell, que havia tingut la idea, es duria un percentatge de la suma que li pagaren. Era, li va dir, el seu agent. A Clara l’experiència li va resultar poc agradable, quasi humiliant, encara que l’actor amb el qual va haver de compartir escena va tractar de ser amable amb ella. Més que haver de practicar-li una fel·lació davant la càmera, permetre que la penetrara per l’anus o rebre la seua lletada en la cara, el que li va fer mal de veritat va ser que, aquella mateixa nit, Marc li diguera que no tornaria a gitar-se amb ella. Ara la seua relació era estrictament professional. Perquè, havia de entendre-ho, ell no anava a tindre una nóvia que follara amb qualsevol.

I així va ser. Va follar amb qualsevol. De vegades, amb quatre, cinc i fins a sis tios dels quals ni tan sols sabia el nom, que la sacsejaven tractant d’omplir amb els seus penis tots els orificis del seu cos, ja no tan menut i flexible. Ni tan sols feia pel·lícules, sinó peces de mitja hora com a màxim i que anaven directament destinades a plataformes d’internet. Va tardar en acostumar-se, però quan ho va fer es va convertir en una autèntica professional. Mentres els hòmens o les dones que compartien escena amb ella la palpaven, llepaven, xuplaven o penetraven, ella pensava en les jóvens xiquetes que el príncep Sigfrid convidava al seu aniversari en El llac dels cignes, i s’imaginava surant en l’aire mentres el seu cos s’esvaïa i desapareixia, fins que la descàrrega de semen li esclatava en la cara, amb sort sense que cap gota se li esmunyira als ulls, i tornava al món real.

Mai no va guanyar cap premi. No va arribar a ser una estrela. Quan escassejaven els rodatges, va començar a prostituir-se, com feien altres companyes. De vegades, es creuava amb Marc i el famós actor porno, però mai pareixien reconéixer-la. Ja no sentia plaer en el sexe, ni davant la càmera ni en la intimitat. Només s’animava quan trobava el temps necessari per a acudir al gimnàs municipal del seu barri (que semblava una discoteca), enfundar-se les malles i pegar unes maldestres passes de ball. Llavors, quan el seu cos se sentia lliure, entenia per què sempre havia volgut ser ballarina.

Per a Rebeca Dante, allà on estiga

Eduardo Guillot (València, 1967) és periodista, realitzador i crític musical. Escriu de música en Urban, de Levante-EMVValencia Plaza i revistes com Rockdelux.

Noticias relacionadas

PLANETARI

L'art de tancar portes

Por  - 

Dones e altri (Llibres de la Drassana, 2017), el nou títol de Felip Bens, és un conjunt de relats breus units per la voluntat de plasmar l’univers de les relacions entre dones i hòmens, però en realitat, i per davall d’eixa superfície aparent, s’hi amaguen fondàries encara més vitals i també més suggeridores

Memòria de l'entrecuix 

Llàgrimes de tardor

Joana havia oblidat el títol del relat, aquell que estava ple de silencis prolongats, com el sexe. Tan sols el piano i la música l’abstreien a un altre tempo més pausat, més madur i favorable a reparar fractures i créixer, desfer camins i refer-ne, caminar, pedalar, xafar terra superant cada obstacle, i quedar amb la gent amb qui no quedava, la que es trobava pel camí de tant en tant i que pagava la pena. Ara, però, ja sabia gaudir-ne, per l’experiència, dels ambients que havia freqüentat en altres èpoques, dels quals se n’havia allunyat sense voler i volent, perquè sí, perquè de vegades ser i no ser també li ensenyava a posar el fil a l’agulla i actualitzar la bellesa com la duresa de totes les coses.

LLIBRERIES

Embalant la memòria

Por  - 

Novament de mudança, l’enèsima, i no sóc capaç de posar els llibres en caixes sense mirar-me'ls amb atenció, sense intentar recordar l’emoció de la primera lectura, sense mirar quan i on els vaig comprar. De Castelló a Ginebra, passant per Itàlia i Amèrica

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email