X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

La Panolla de Proust

3/09/2017 - 

VALÈNCIA. Sembla que els primats, humans, suem, transpirem molt en aquesta coordenada.  La calda tolerable pel record, per l’enyorança, té nom. Un espai geolocalitzat, un accident geogràfic existent: La Barraca d’Aigües Vives. De menut no se sua com de gran! Ni te n’adones. La “meua metròpoli” més intensament suada als estius no té milions d’habitants, no. És una vall, sense Heidi, amb pins i garriga. Tòrrida com un forn i una platja tranquil·la, Xeraco, a 18 km. Un escenari de Far West amb cap taverna  made in Hollywood,  sense ensopegar amb Clint o amb la Cardinale. Ací ni un spaghetti western. L’olor i el gust de panolla torrada revifen la memòria. Foc amb llenya de taronger. Un paradís sentimental. 

Molta gent pensava que la família teníem una Barraca! Ni pensar-ho! L’avi Pep i l’àvia Elvira van poder comprar un hort per tal que les seues filles, encara menudes, passaren l’estiu. I nosaltres els néts, amb dècades pel mig, també! Quina xamba tenir un avi assenyat i republicà. Un mestre defensor de la renovació pedagògica, de La Institució Lliure de l'Ensenyament. Sabedor que els estius “salvatges” i la natura  són fonamentals per educar en la vida. Tarongers al peu de muntanya. L’Hort del Mestre, un indret brutal. 

 Estiu i música. Quaderns de vacances posats al dia i llibres a cabassos. Temps per llegir. Bicicletes BH plegables, Go karts, patins i ginys que emulaven Franz de Copenhaguen eren la tracció diària. Albergínies, tomaques, panolles torrades, que no en falten, tot acabat de collir. Formatges, embotits  i altres viandes a una taula parada per dir-nos bon dia. Quina festa si el treballador de l’hort ens regalava margallons, jo devorava amb deler els fillols fins a arribar a la medul·la, al tronxo. La rosada de matinada dutxava els objectes i l’ambient. Criatures, set, que anàvem alçant-nos conforme els sorolls del camp dictaven.  

A casa sonava tot el sant dia la música, la tabarra de la “mula” o la maquinota de fumigar. També passaven “rotovators” i un cabrer que es deia Daniel. Corríem caminal amunt en sentir el soroll dels picarols. Tota una manifestació de cabres que observàvem amb fascinació malgrat que el pastor m’esquitxés de llet per fer una gràcia a “la “rogeta” que pren el sol amb colador”. 

 Animalots  de tot pelatge es feien els nostres íntims camarades als estius. Val més estar a bones! De dia anàvem a la cerca dels parotets de colors. Els meus sempre taronges. Sargantanes i marietes... I el soundtrack de la cigala. Suàvem de valent la samarreta. Esperàvem a la una del migdia que a la vall sonés la sirena, l’avís de la Botànica, encarregada de donar l’ aigua de reg als horts, per llançar-nos de cap o de panxa a la piscina. Els amics venien a casa per nadar amb nosaltres i fer pseudo waterpolo, riberenc style. 

Amb el llum ja encès, nit fosca o clara, l’actuació estel·lar del “dragó”. Attrezzo paret de calç. Efectes especials a càrrec dels mosquits i altres bestioles. Nosaltres en  fila 0 amb dret a sopar, ben distrets. En acabar, algunes nits, cercavila amb fanalets de meló d’Alger tot esperant les cuques de llum. La partida de la Solana, on ens amagàvem a l’estiu, no estava plena de xalets. Travessant fanecades arribàvem als horts, a casa dels amics,  si no volien fer servir el caminal o la carretera. Creuant, botant, cavallons fins a un barranc que feia de frontera amb els altres. 

Al llit, rebentats, escoltàvem, tombats com els apatxes, perfectament, el festival dels pares i tiets en entrar la nit. Guitarres en mà, afinant amb cura, començava el bolo. Normalment cançons italianes, franceses, angleses, catalanes i de l’Alguer... Atracció, per sempre ja, pel mix gèneres. Popurri en vena, tot un verí. Llargs mesos de vacances. Espectacle extemporani per xafar l’orella, com un decorat immens de nits i estels al nostre paradís terrenal. Olimp intransferible. 

 L’ésser humà és un primat però no un qualsevol, això sí que no! Som grans simis, primat antropoide, sense cua. Només faltava aquesta! Si tots som humans com és que la nostra idea del paradís canvia tant entre nosaltres? 

Realment què és un lloc paradisíac? Conceptes d’Edèn hi ha a mansalva. Què és el paradís per un esquimal, per a un caribeny, per a un riolenc...? Quina idea emfatitzem? Calma, fred, vista, gust, llibertat, ciutat, illa...? Què volem dir quan parlem de paradís d’estiu? Per què no de tot l’any? Estiu i vacances. Ai, el paradís del pencaire!  Deixem de banda la significació religiosa, el condomini dels déus. Rescatarem ànimes en un altre moment. Aquest jardinet feliç és “estar al setè cel” com ensenyen els jueus? El Jannà islàmic ple de fruits, un jardí de delicatessen? O la proposta germànica amb el superheroi Odin? Els del nord no tenen ni jardí, ni parc, ni paradís. Ells van a l’espai tancat, serà pel clima. Una mega sala, Valhalla, amb manduques a dojo. Paradís? Tants com somiem! Tants com enyorem! Quimeres a gust dels implicats. 

 Evoquem les vacances, l’anhel, les il·lusions, dels estius que un cop vam tenir. Ara ofertes turístiques estudiades de valent proposen llocs de somni carregats de plaers, com no terrenals. Necessitats i desitjos que ens embarquen o ensarronen al viatge amb la intenció de tornar al paradís. Fugim de la quotidianitat, desconnectem, isolant-nos amb illa incorporada o sense. Plaers visuals, gustatius,   d’ Instagram, a cor què vols. Sense arribar al parc particular, al locus amoenus. La literatura universal està plena de narracions viatgeres amb exploradors reals o imaginaris. Les civilitzacions al llarg dels segles han cercat aquest jardí, paradís perdut.  Explorem, amb brúixola en mà,  a fons la Terra. No hem de perdre l’esperança! La tornada al nostre Paradise Lost.

Sabem que els únics paradisos que es perden, que diria Proust, són els de la infantesa. Un relat èpic de la nostra revolta en entrar l’adolescència. La pèrdua de la “suada” innocència, com expulsats del paradís. La vida ens manifesta el seu cantó salvatge quan diem, probablement  per sempre, adéu a la ingenuïtat. A aquell paradís que ignora i oblida. El de les emocions immenses combinades amb la fragilitat més tendra.  On no existeixen les angoixes, les pors, els neguits. El de la vitalitat sense límit. On les  interpretacions camaleòniques depenen, només, del nostre trajecte, de la ruta configurada, del ritme intern. El que no entén d’utopies. On es troba la immensa zona de confort! El de la felicitat, que diuen. 

El Paradís perdut que ens iniciava John Milton, obra en majúscules, amb les rebel·lions èpiques, romàntiques, que portem dins. En definitiva la caiguda de l’home, del primat únic. El record del “jardí” dels estius. El paradís amerat de La Barraca, Les Barraques  de cadascú, és el rerefons imprescindible. Quin drama d’abandonar-lo! Una evocació gravada a la memòria. La nostra Arcàdia personal i única. Tots som Adams i Eves, expulsats, exiliats. Malgrat que nous Olimps ens persuadiran i els voldrem descobrir amb la certesa que el nostre no és al mapa, a l’itinerari. Amagat, com un tresor viscera, hi és el nostre paradís perdut. Tornem ansiosos, per un  instant,  a la nostra “illa”, muntanya, mar. Nostàlgia d’allò que ha tocat el dos, que ha escampat la boira. Un recorregut accelerat per la memòria  provocat per una panolla torrada, per uns grans calents  de dacsa. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email