X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

lletraferit

Les ciutats i la ciutat

5/08/2017 - 

VALÈNCIA.  * Publicat en Lletraferit #09

Un creuament de missatges amb Manuel Lillo Usechi sobre el discurs de l’alacantí Josep Guardiola Ortiz com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, abans de la guerra de 1936, em retorna la relació oblidada entre València i Alacant, i el record d’aquell llibre d’Emili Rodríguez-Bernabeu, Alacant contra València, que, de manera extravagant al meu entendre, feia també pública recopilació dels pecats de la ciutat de València, i ens col·lectiu sentenciat com a barrera d’una catalanitat regeneradora, de Salses a Guardamar, per a la consecució de la qual València havia de ser menystinguda.

Tot allò em recordava la frase del cunyat del “Caudillo”, Ramón Serrano Suñer, amb allò de “¡Rusia es culpable!”. En essència, i durant massa dècades, qualsevol detall marginal però positiu en matèria d’identitat en un territori o localitat era elevat a les altures, i exemple de necessària amplificació, mentres que tota la història de la ciutat, exemple de defecció intolerable, i prova indestructible a incloure a la Causa General contra la Ciutat en majúscula: València. El lloc, paradoxa, des del qual sorgien totes les iniciatives de regeneració col·lectiva del valencianisme, i on des de la Renaixença es lliuraven dinàmiques i batalles que demostraven vida, interés i moviment. Esperança, si voleu.

Més enllà del tòpic sobre el fet que València ha d’exercir el paper de Cap i Casal, la nòmina d’aportacions a un necessari debat sobre el paper de les nostres ciutats i sobre el paper de València ha estat ridícula i interessada. Des de València, i des d’una consideració patriòticament ciutadana, he de recordar que en molts casos l’abstracte corpus “València” fou un atrapapols de totes les maldats. València hanseàtica. València culpable de viure d’esquena al mar. València infidel a l’idioma. Don Lluís Guarner, en la introducció al seu Valencia: tierra y alma de un país (Espasa-Calpe, 1974), contava l’anècdota d’un periodista que, quan qualificaven València “Atenas del Mediterráneo”, replicava que en realitat era “Apenas del Mediterráneo”. De poc servia explicar que la geografia i la història no responen al paradigma del pecat col·lectiu. València era culpable de l’hostilitat enfront del poble. València era culpable de no exercir la seua responsabilitat. De no mirar més enllà del camí de Trànsits. D’haver generat el blaverisme.

La demostració final d’aquell autoodi de manual la constituí per a mi una nit al Teatre Principal, en els anys 80 del segle passat, en un concert de Raimon, quan el moment en què la lletra de la cançó Andreu, amic deia allò de “Carrers estrets i espais poc metafísics, tot l’entrellat d’una ciutat difícil, indiferent i secularment puta” era aplaudit de forma fervorosa. L’aplaudiment, poc subtil, agraïa allò de “puta”. El juí sumari era encara més sorprenent venint com venia de persones i grups amb un perfil ideològic singularment vinculats, en teoria, a una concepció de la història en què la dinàmica de les classes socials era la que explicava la història, i no sospitoses i etèries identitats col·lectives.

Calia ser de poble i fins i tot els de la ciutat perifèrica, més enllà del camí de Trànsits, recollíem l’expressió dels avantpassats que es referia a “anar a València” com un salconduit, avalador de la nostra ruralitat. La culpabilitat tenia límits variables. De vegades Fuster la situava en la miopia devers el més enllà del camí de Trànsits, però d’altres podia estar entre Sagunt i Gandia, en els límits més o menys provincials, de la mentalitat del blasquisme o de la Dreta Regional Valenciana. O en el territori de “l’apitxat”.

El paper d’historiadors com Agustín Rubio Vela ha servit per a demostrar la notòria influència i empenta de la Ciutat que construí el Regne, i posa sobre la taula la necessitat d’un discurs de Ciutat amb majúscula, capaç de permetre una regeneració amable de l’urbs. Això no s’aconseguix, només, amb les estrofes del Tio Canya. Caldran també estratègies molt més urbanes i de consens que no visualitzen el conflicte en termes de Ciutat versus Comarques. Si he de ser sincer, tinc dubtes sobre el recorregut del debat de les comarques. La nòmina de conflictes i capitalitats pot contaminar l’autèntic debat, l’autèntica batalla: desterrar la mentalitat provincial, que frena una integral afirmació valenciana. Cada vegada que algú diu allò de valencians, alacantins i castellonencs no sé si mor un gatet, però s’aferma una barrera. Bé estan les comarques des d’un punt vist geogràfic, cultural i patrimonial, però em sembla que el futur ens aboca a una reflexió territorial molt allunyada d’eixe reconeixement, i que s’adreça a la reflexió sobre el paper de València com a ciutat i com a capital, i el paper d’un País que cada vegada és més un País de Ciutats, més una desena de Governacions que tres dotzenes de comarques. Gràcies que hi ha tota una generació nova, i amb un discurs diferenciat i novell, preocupada per la Ciutat.

La lectura del pròleg de Vicent Molins al llibre, recomanable i emocionant, de Vicent Baydal, València no s’acaba mai (Llibres de la Drassana, 2016), detalla els grans trets d’una nova visió, urbana, sense complexos, i en valencià, de la ciutat. El futur ens reclama articular una nova visió del territori i del país que permeta fugir València del sentiment de la ciutat que no és Madrid ni Barcelona, i mira de reüll a Sevilla, i de sentir-se Cap i Casal però no tindre estratègies amables per a eixir del territori de confort i segur del camí de Trànsits. Caldrà esborrar el “contra” i convertir-lo en Alacant i València, i Castelló, i Gandia i Alcoi. Les ciutats, però també, i en majúscula, la Ciutat.


Miquel Nadal (València, 1962) és llicenciat en Dret, escriptor, historiador del futbol i teòric del valencianisme. Entre les seues obres, destaquen Tradició i modernitat en el valencianisme, Somiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills i Inventari mínim. 


Noticias relacionadas

Topografies

Viatge a Macondo-Monòver

Por |  - 

La geografia coneguda a través de les paraules d’una altra persona pot esdevindre, encara que no s’haja viscut, un lloc per a la imaginació i la memòria pròpies. Un lloc d’ensomni. Monòver pot esdevindre Macondo, per obra i gràcia de la tia Antonieta

Entrevista a EDUARDO MÍNGUEZ 

Conservatoire du Littoral: França, al rescat 
de la Mediterrània

Por |  - 

El Conservatoire du Littoral és una institució dependent del Ministeri de Medi Ambient francés que promou iniciatives de gestió sostenible en tota la Mediterrània. Com si es tractara d’una segona Il·lustració per la via de la biodiversitat pretén escampar i canalitzar la nova consciència conservacionista i dotar els agents locals de les ferramentes necessàries per a millorar la gestió d’espais naturals. En esta estratègia la costa valenciana juga, pel seu interés biològic, paisatgístic i cultural, un paper central. La seu peninsular de l’institut està en el far de l’Albir, en l’Alfàs del Pi, en el cor del Parc Natural de Serra Gelada

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email