Platja del Cabanyal, futbol i l'il·lustre Ballester Gozalvo

VALÈNCIA. L'escriptor i columniste Miquel Nadal va referir-se, fa ara deu anys, a la Platgeta del Cabanyal, a l'entorn de la platja de les Arenes, com l'Arcàdia fundacional del futbol valencià. És una d'eixes felicíssimes expressions que fan fortuna des del primer instant. Jo no he pogut llevar-me-la del cap des d'aquell dia. Costa poc imaginar un dia esplendorós de primavera, potser de Pasqua, amb dos colles de xicons pegant-li a un baló vestits de forma estrambòtica. Per a alguns passetjants allò curt que els tapava les vergonyes i que els deixava les cames a l'aire eren uns impúdics calçotets; per a uns altres, uns saragüells. Enmig d'aquella perplexitat ambiental, la rotunda alegria d'un gol, l'abatiment d'un porter, junt al pal, la resignació del defensor vençut que va a per la pilota per a traure de centre i buscar la remuntada, els colps d'aixes i destrals en la drassana propera, on estan bastint el costellar d'una barca de bou. 

Les primeres notícies de partits organitzats en València són en la platja, en els primers anys del segle XX, encara que per referències indirectes es feien des de temps arrere. Eixos futbolistes pioners ja eren tots valencians, anaven equipats i hi havia àrbitre. Però feia, com déiem, anys que es jugava a futbol d'una forma més informal sobre la Platgeta del Cabanyal. Permeteu-me un quinzet de geologia marítima i de divulgació. Què és això de Platgeta? Fa dècades que la platja de València es retira per la sedimentació provocada pel creiximent del port i les seues esculleres. El nous terrenys que anà deixant la platja eren perfectes per a jugar a futbol: estaven ja consolidats però alhora no eren durs. A eixa platja de rebotiga els cabanyalers li deien platgeta i segons de quina dècada parlem estava més prop o més llunt de l'actual vora de la mar. En aquells moment de canvi de segle La Plageta estava entre el carrer del Doctor Lluch i el balneari de les Arenes, que tenia a un pas la mar.

Pot sonar a prehistòria però no ho és tant: en els anys 80 els xicons jugaven a futbol sobre açò que hui és el passeig marítim, sobretot en el racó que formaven els murs de la piscina de les Arenes i la séquia d'En Gasch, tapada però deixant al descobert un ample escaló de formigó. 

Tornem a finals del XIX, abans dels primers partits organitzats. València rebia de forma constant mercants britànics, alemanys i suecs que venien a carregar fruites i hortalisses. Els seus mariners tenien dos formes de passar el seu temps lliure: fer la ronda per les tavernes i els tuguris del Grau, on es deixaven els jornals, o jugar a futbol en La Platgeta, quan no els quedava un clavell.

Vicent Ballester Fandos va ser un avançat al seu temps que introduí en la seua escola del Cabanyal els corrents higienistes europeus i els principis pedagògics que incorporaven l'activitat física i el deport a la formació dels xiquets. Així, molts dies els seus alumnes s'acostaven a la platja a deportar i allà observaven, embaladits, als futbolistes britànics corrent darrere del baló. La simbiosi va ser immediata. Anys després, alguns estudiants valentins de famílies benestants, que havien estudiat en Londres, tornaren al Cap i Casal amb el futbol, i uns altres deports d'orige anglosaxó, entre cella i cella, i formaren societats en el centre de la ciutat. Quan això pass,  feia anys que els alumnes de Ballester Fandos ja havien incorporat el futbol al seu corpus educatiu. De fet, els primers partits documentats en premsa es disputen en la platja de les Arenes entre un equip del Cabanyal i un altre de València.

S'entén ara l'expressió de Miquel Nadal, arcàdia fundacional del futbol valencià: una colla de xiquets del Cabanyal —ulls oberts, camisa nova— descobrint el futbol en la Platgeta gràcies als mariners britànics. L'any 1907 el FC Cabanyal prengué cos legal. Un fill del popularíssim mestre Viçantico, José Ballester Gozalvo és qui presenta els estatuts en el registre, amb 14 anys. Dos anys després es fundaria la Federació Valenciana de Futbol amb la intenció d'impulsar el futbol valencià d'una forma organitzada i reglamentada. La Federació tingué la primera seu en el Cabanyal i el primer president fon un cabanyaler llevantí, Francisco Sinisterra. Amb la creació de la federació es donen directrius per a inscriure els clubs que la constituiran i que mamprendran els primers campionats oficials. José Ballester Gozalvo llavors reinscriu al FC Cabanyal ja amb el nom de Llevant FC. Tenia 16 anys i la premsa de l'època l'anomena com el primer president.

La biografia de Ballester Gozalvo, des de molt jove, és un apassionant i intens periple vital que es va truncar amb el colp d'estat del 36. Amb la victòria de les tropes franquistes, Ballester, condemnat a 30 anys de presó, començaria una nova vida en l'exili francés, alluntat de la família, de la terra i dels amics. La trajectòria intelectual i política del cabanyaler en França no va deixar indiferent a ningú. En 1970 la seua mort va colpir  el món de la cultura i de la política francesa i, per descomptat, a tots els exiliats espanyols. Ell, però, ell havia deixat clares als seus íntims les seues últimes voluntats: volia un soterrar discretíssim, en el cementeri de Villiers-Adam, el xicotet poble del seu gran amic, l'editor Aristide Quillet. 

Deixà dit que volia reposar junt a les dos banderes que l'acompanyaren durant tot l'exili: la tricolor republicana i la Senyera valenciana. I que, si algú venia des de València, que portara un grapat d'arena de la platja del Cabanyal. El seu nebot Rafael Ballester va complir el desig del tio i així fon fet. José Ballester Gozalvo mai va oblidar aquells partits de futbol en la Platgeta ni la fundació del Llevant, i de fet ho deixà per escrit en 1959, en un text deliciós i emocionant on fa desfilar els records imborrables del seu Cabanyal. Sí, l'Arcàdia fundacional de Nadal: el primer futbol i el primer Llevant. Ballester pregà també que les seues restes mortals, quan la democràcia tornara a Espanya, foren repatriades al cementeri del Cabanyal per a barrejar-se amb la terra seua, junt a les persones a les qual havia enyorat amb tota l'ànima durant 31 anys d'exili francés. Eixe anhel està pendent.

De moment, i ja és molt, un carrer immillorable de València portarà el seu nom, el que comença just on estava la Platgeta, el que saluda cada matí l'eixida del sol per la mar, el que abraça eixa platja que sempre estava en els seus pensaments i en els seus versos. La decisió municipal, refrendant i fent seua la iniciativa de l'Institut d'Educació Secundària que porta el seu nom i del seu director Jesús Ríos, no pot ser més encertada. 42 anys després de la mort del dictador que va destinar tants esforços a esborrar de la història i de la memòria dels valencians el nom de José Ballester Gozalvo, l'Ajuntament de València fa justícia a uns dels polítics valencians més decisius i influents del segle XX, a un escriptor, un lletraferit, un divulgador cultural, un pedagog, a un dels fills més il·lustres del poble del Cabanyal i de la ciutat de València. 

* Una crònica i un pretext: En el destierro, de José Ballester Gozalvo (1a edició d'Aristide Quillet, Montpellier 1945).